|
|
| recerques |
 |
|
|
|
| A LA TOSCANA |
| Teatre Nacional de Catalunya |
| Director d'escena: Sergi Belbel |
|
|
|
|
|
|
|
|
Sempre ens quedarà la Toscana
La ment humana és complicada. No tenim prou amb arribar a un objectiu que, quan l’hem assolit, en volem més. I tot s’agreuja quan els factors negatius de cadascun impliquen a la família i als amics. A A la Toscana hi trobem els patiments i les angoixes d’una persona que hauria de ser feliç perquè aparentment ho té tot. Però no ho és. Per què volem anar més enllà, doncs? No hauríem de ser feliços amb el que tenim?
Sergi Belbel recorre a les seves filies i fòbies per plantejar un problema contemporani. Posa les cartes cara amunt per esqueixar i analitzar la incidència que te la societat actual en un mortal. Marc (Jordi Boixaderas) és un arquitecte que té la feina somiada, poder adquisitiu, una dona envejable (Cristina Plazas) i uns amics exemplars (Lluís Soler i Lluïsa Castell). Però ell necessita anar més enllà. La seva imaginació crea fantasmes que són imprescindibles per explicar les seves coartades. Infidelitats o malalties inexistents justifiquen la seva existència més enllà de l’èxit. Necessita de la mortificació per donar-li un sentit a la seva vida. Una angoixa on el martelleig reiteratiu del ring del telèfon mòbil és el detonant de la seva fúria. I els somnis es constitueixen en laboratoris d’assaigs. Incomunicació, egocentrisme, paranoia... i la mort, la por de trobar-la a la cantonada. I si no hi és, inventem una excusa per que hi sigui. La Toscana, doncs, serà el seu Parnàs particular, un refugi on recarregar forces i reflexionar. Allà se solucionaran tots els problemes perquè ens oblidarem de tot.
Belbel no ha negat que hi trobarem alguns trets de la seva personalitat en el protagonista. De fet fins i tot el text el va escriure en aquella regió d’Itàlia. Hi surten temes en els que a ell li encanta nedar. Tornem a trobar al Belbel de Morir, de Mòbil i fins i tot al de Després de la pluja. Són debats recurrents que en el cas d’A la Toscana estan plantejats –a diferència de Mòbil, per exemple- amb finesa humorística i amb coherència narrativa. I amb un encadenament del joc realitat/ficció que no deixen a l’espectador un segon de relax.
A la Toscana és un sacseig permanent que permet reflexionar sobre el ritme de vida contemporani de la societat occidental i les seves aspiracions. Una reflexió sobre el paper dels que t’estimen i, per damunt de tot, la nostra actuació davant d’ells.
I categòricament, sense aquest equip actoral no hauria atrapat al públic. La força de tots quatre, sense deixar-me ni un de sol, arrodoneix un espectacle, que ja de per sí és rodó. I no només en la seva estructura argumental. La genialitat dels gestos, els silencis, i els canvis de registre són magistrals. Torno a dir que la Castell hauria d’haver actuat més en grans escenaris, en els anys successius a aquella La dama del mar del Mercat de les flors, dirigida per Joan Maria Gual. És una actriu necessària,igual que la resta. I l’escenografia de Max Glaenzel amb la col·laboració d'Estel Cristià aplega la funcionalitat d’uns mòduls articulats que llisquen per una estructura moderna on predominen línies horitzontals. També imprescindible la música d’Albert Guinovart per narrar les emocions i situacions -especialment oníriques- dels personatges. Un bon treball de Belbel director i autor. Dels que teníem ganes de tornar-nos a trobar.
Albert Miret
Teatralnet
|
|
|
|
|
|
|
|
|
