recerques Joan Maria Segura Director d'Egos Teatre La companyia abans que l'ego ---tria entrevista--- Joan Maria Segura - La companyia abans que l'egoCarol López - Potenciar l'actor i l'autorGemma Beltrán - Creació carnalVíctor Pi - Presència escènicaEver Blanchet - Teatre revelador i que commogui - - Ever Blanchet - Manel Dueso - Amb criteriAlbert Faura - El verí de la il•luminacióOriol Broggi - Emocions des de la senzillesaAnna Güell - Teatre de donesLluís Juanet - Seriositat i compromís amb el teatre familiarJordi Oriol - Arriscar amb les paraulesÒscar Balcells - La Mostra d'Igualada arriba als 20 anysJoan Matabosch - Una dècada d'assignatures operístiques aprovadesEsteve Polls - La vida feta versAra Malikian - Els clàssics no moren maiQuimet Pla - Un tastaolletes del teatreÀngels Poch - Agafar afecte a tots els personatgesMaria Molins - Entregar les emocions als altresJoel Joan - El plaer d’actuar en solitariJosep Maria Miró - Empenyent per obrir-se portesJaume Mateu (Tortell Poltrona) - Buscant divertir les 24 hores del diaJoan Maria Gual - Elitisme per a tothomCarmen Machi - Molt més que un personatge televisiuMiguel Torres - Un festival que uneix teatre, cinema i vi Lluïsa Castell - Una dona agraïdaXavier Albertí - Albertí presenta companyia estableÀngels Gonyalons - Ni junts, ni separats.Toni Casares - Magnus contra la Sala BeckettAnna Rosa Cisquella - Productora d'oficiFrancesc Casadesús - La consolidació d'un projecteJulia Gómez Cora - La màgia dels musicalsJordi Colominas - Un home de carrerBruno Oro - Un actor versàtilLloll Bertran - Amb una maleta plena de somriuresRicard Reguant - L'au fènix del teatre a CatalunyaLuc Ouellette - Passin i veginRicard Salvat - Un festival desentralitzatEduard Farelo - Fent comèdia per entendre la vidaXavier Ribera-Vall - Musicals i líricaSalvador Sunyer - De professió programadorBorja Sitjà - De professió programadorJoan Faneca i Joan Segalès - Vol-Ras celebra el seu vint-i-cinquè aniversariPep Pla - Professional des de dos frontsJosep Maria Gimeno - Vocació de serveiFrancesc Casadesús - Un nou projecte i molta il·lusióJordi Galceran - Un escriptor o la felicitat laboral feta realitat.Ricard Salvat - La multiculturalitat teatralFerran Madico - Un nou motor escènic a CatalunyaClara Segura - En constant evolucióXicu Masó - Defensor del seu espaiSergi Dantí - El ‘hippy’ que signava nòminesLina Lambert - L’hora del te quan s’alça el telóSergi Belbel - De qualitat i popularMarc Rosich - Jove i amb trajectòriaElena Gadel - Navegant entre notes i cançonsRicardo Salvador 'Pirondelo' - Una vida gairebé de color de rosaCarles Gramaje - Un poeta a bordHelena Pimenta - El Món a través del teatreFelicia Filip - M'encanta la combinació del món modern i clàssic.John Malkovich - Viatjant pel món i per l’espectacleVicky Peña - En peu de guerraPepa López - Chantal Aimée - Sovinteja el RomeaCati Solivellas - De Calderón a ‘Dinamita’Sergi Belbel - Director tot terrenyJoan Francesc Marco - Un canvi sense modificacionsLeandre Ribera - Jugar amb el silenciLaura Conejero - Pep Tosar - Desviure pel teatreJosep Maria Lari - L’ofici de mag: sorpresa, incertesa i misteriPaco Morán i Joan Pera - Mestres de l’HumorJoan Lluís Bozzo - Ivan Labanda - Família amb artistesT de Teatre - Neuròtiques del s.XXIT de Teatre - Neuròtiques del s.XXIRoger Pera - Teatre a les venesTeatre de Guerrilla - La guerrilla cultural Borja Sitjà - Amb la mirada al 2004Pocaconya - Ja van néixer trobatsJuan Eduardo López - Un altaveu per a les companyiesFerran Mascarell - Barcelona i la culturaRamon Molins - Posats a morir-se, que sigui d’un atac de riure!Ángel Pavlovsky - Encadenada a la vidaAndreu Morte - El retorn d'un revolucionariMarta Domingo - Electra i ellaMont Plans - Una 'ista' al NacionalLluís Marco - Sense pèls a la llenguaMª Agustina Solé - Jugant a teatreMercè Martínez - Del taller d'aprenentage al taller professionalJosé María Pou - Un regnat de més de 30 anysCarles Flavià - L'home que no sabia posar-se el pijamaDavid Selvas - La tragèdia de fer el que creus convenientCecilia Rossetto - 25 anys resistintAbel Folk - Un llarg camí pels dos costats de l'escenariEl Tricicle - Millor riure assegutsAlbert Guinovart - Retorn a les taulesSalvador Sunyer - L'aposta gironinaSara Baras - Molt més que flamencMarta Ribera - Repartir-se l'escenariÀngel Llàcer - Dirigint somnis nit rere nitToni Rumbau - Mort anunciada del Teatre MalicÀngels Bassas - Dones...!Rosa Novell - La Novell interpreta FedraClara Segura i Bruno Oro - Parella camaleònicaJordi Boixaderas - L'actor i el dubteGabriela Izcovich - ÍntimamentMarc Rosich - Menjars ràpidsFranco di Francescantonio - SensibilitàJosep Maria Portavella - Sombra aquí y sombra alláCarme Portaceli - Toc de quedaMíriam Iscla - Cita a ceguesMingo Ràfols - Un altre RàfolsRosa Renom - Desvetllant dubtesToni Casares - Tot pels nous autorsFrancesc Orella - Un home amb sortMarta Carrasco - A la cuina de Blanc d'OmbraNacho Duato - Arquitecte de la Compañía Nacional de DanzaRamon Fontserè - Un home intranquilFrancesc Garrido - Les coses claresManel Barceló - Master classCalixto Bieito - En doble direccióMagüi Mira - Francesc Albiol - Daniel Martínez - Fer quadrar la faràndulaEmilio Gutiérrez Caba - Un home intel·ligentLluís Homar - 25 anys d'actorDomènec Reixach - Un home tranquil ---tria l'ordre de les entrevistes--- Per ordre de data Per ordre d'entrevistat Es van conèixer a l'Institut del Teatre (en forma part una promoció completa de l'especialitat d'Interpretació Musical) i van crear Egos Teatre fent-s'ho tot ells mateixos: cosir, pintar, dissenyar... Des que el 2007 van fer Ruddigore o la nissaga maleïda no han parat de tenir èxits i ara acaben d'estrenar La casa sota la sorra al TNC. Fins ara estàveu fent el Joan sense por al Poliorama i just acabeu d'estrenar La casa sota la sorra... Això provoca estrès! En Joan sense por el vam estrenar l'any passat just després de l'èxit de Ruddigore i vam decidir obrir una línia de teatre familiar: Egos Petits. Llavors vam fer En Joan sense por que és un musical amb titelles. Vam guanyar el premi de la Mostra d'Igualada, dos premis a la Fira de Titelles de Lleida, el tenim també en gira per Catalunya i per Espanya. I de cop i volta va sorgir la casualitat de fer 5 diumenges al Poliorama i va donar la casualitat que eren durant gener i febrer, quan nosaltres havíem d'assajar La casa sota la sorra. Vam estar plantejant-nos si fer-ho o no, realment és estressant perquè fem moltes hores, tenim bolos els caps de setmana a més del Poliorama... però havíem de dir que sí. És allò que passa sempre: que la oportunitat passa una vegada i t'hi has de llançar. Com us va afectar el fet que la primera obra que féssiu, Ruddigore fos tant exitosa? És una sorpresa. Era una treball de final de carrera de l'Institut del Teatre. Els sis intèrprets, que anaven a la mateixa classe, un músic extern i jo, que feia direcció i dramatúrgia, ens vam ajuntar per fer una tesina. Nosaltres teníem ganes que això funcionés, que ens programés algun teatre... I ho vam fer ja amb aquest objectiu. De cop i volta que et programin al Versus, sis mesos d'èxit i molts bolos...! La Generalitat i la Diputació ens han ajudat a entrar a les seves gires. Hem tingut un recolzament per part del públic, de la crítica, de les institucions... A més també hem trobat Vània Produccions que ens fa la distribució. Nosaltres no ens podem creure, que una companyia que parteix de zero, jove, pugui tenir aquest èxit. No sabem quina és la clau. Potser és treballar molt i ser molt exigents amb nosaltres mateixos. Suposo que vau començar pràcticament sense cobrar Sí. Fer una tesina vol dir que recollim 6 cadires dels contenidors, la mama et cus no sé què, la tieta també, jo pinto això... Va néixer així. A més quan vas als teatres alternatius vas a taquillatge. Si omples bé i sinó... I som 8 a la companyia, comença a comptar Seguretat Social i tot això... Evidentment estàs fent una gran inversió com a empresa. Tothom diu que una empresa fins al cap de dos o tres anys no té beneficis, doncs nosaltres estem en aquest procés. Tenim la sort que hi ha molta creativitat a la companyia, qui no dissenya pinta, qui no cus, posa rulos, fa coreografies, escriu, etc. Jo crec que això és un dels secrets de la companyia, anem a buscar coses externes, però molta cosa surt de dins. Us dobleu en les feines Aquí veuràs que hi ha actors que fan la dramatúrgia, disseny de vestuari, disseny gràfic... El pianista que també actua... Directors que fan la coreografia, actors que porten la producció i les relacions públiques... Això penseu fer-ho durant un temps o ja per sempre? Això ens ho hem de pensar bé. Funciona molt bé perquè ets tu que fas allò que necessites però vol dir que no pots assajar només dos mesos sinó quatre. Perquè si tu vas assajant i altres et van fent les feines externes és fabulós però a nosaltres també ens fa gràcia fer-ho. Això sí, en dos mesos no pots assajar i també dissenyar, escriure, fer el vestuari, etc. Ens agrada molt investigar, provar coses, treure molt suc... i això vol dir moltes hores. I és clar, has de dir doncs a la tarda assajo però al matí faig producció. De moment ens ve de gust. Potser més endavant podem agafar diferents artistes que ens complementin la feina (i de fet ho estem fent una mica) però de moment ens agrada tirar per aquí. El fet de compaginar feines deu fer que el dia abans de l'estrena el que porta les relacions públiques i actua deu estar que no es deu poder concentrar en res! És veritat. Arriba un moment en què el teu cap ja no pot donar més. Estem creixent a nivell d'empresa, de companyia, creatiu; i dels errors n'anirem aprenent. Actuar al TNC suposa un gran pas per vosaltres? Sí. Surts del Versus, ja et coneix tot Catalunya, perquè jo crec que som una de les companyies que hem fet més bolos en època de crisi, i quan et truquen és un subidón. No només com a companyia et fa sentir orgullós de la feina que fas sinó que també projecta la teva feina cap enfora. Perquè també els mitjans t'observen més... Passa el tren i hi puges i ja es veurà fins on arribes. Sabem que aquesta professió és molt dura i estem en època de crisi, doncs som uns afortunats. Econòmicament Versus Teatre i Teatre Nacional de Catalunya no tenen res a veure No. TNC és co-producció per tant hi posem diners de les dues parts, també tenim Vània Produccions i subvencions: hi ha un coixí. La nostra empresa, però, encara és molt jove i costa tenir beneficis suficients perquè no tenim un fons. Hi ha més diners dels que hi havia a Ruddigore, mica en mica anem creixent. Per als membres de la companyia la vostra prioritat és Egos Teatre? 100%. Si pots i tens lliure evidentment agafes bolos d'altres coses, però quan estem treballant és Egos Teatre. Abans que la carrera personal de cadascú És que la nostra carrera és Egos Teatre. Què penses que us uneix a la vostra companyia? De moment ens uneix el musical. Els sis actors estudiaven a l'Institut del Teatre l'especialitat de musical i jo abans de fer direcció vaig fer bastants musicals a Barcelona. També tenim en comú les ganes de treballar de crear junts. I teniu els mateixos gustos artístics? Sí, però és clar, som vuit persones. Tothom té la seva manera de fer, de pensar. Però rn les discussions creatives que hi ha ens acabem enfilant tots cap al mateix camí. Agafem tota la creativitat i la llancem cap a una mateixa direcció. Us voleu centrar només en el teatre musical? A mi m'agradaria que no. Crec però que també fem un teatre musical diferent del que es fa, de les franquícies. Jo algun cop també he proposat de fer alguna cosa que no fos musical, però anem molt a poc a poc, ara ens plantejarem què fer l'any que ve o d'aquí dos anys. Crec que hi ha en ment fer diferents estils. Som bastant afins a la comèdia i no sé si faríem una cosa que no ho fos. Però sempre pensem cantant! Ara us esteu centrant bastant en el teatre infantil En Joan sense por és Egos Petits però La casa sota la sorra és Egos Teatre. Des de la primera conversa amb el Sergi Belbel ens va quedar clar que volia una cosa per joves i que pogués venir tothom a veure-ho. Nosaltres estem fent un horari de matins perquè a les tardes hi ha funcions per adults. Ells tenien clar que haguéssim pogut fer funcions de tardes per nanos de 15 anys. Nosaltres hem intentat fer una cosa que pugui agradar a un noi d'ESO, que és a qui s'adrecen les funcions escolars que fem, però que pugui fer-se un dia a la nit i agradar a un públic adult. A les nostres obres sempre hi ha aquest humor d'Egos, gens transcendental, de divertimento. Teniu algun projecte? Abans que sorgís La casa sota la sorra teníem un projecte en ment. Era l'adaptació musical d'un text que de moment està aparcat. Quan acabem ho recuperarem i veurem què fem. De fet tenim una llibreta plena d'idees del que ens faria gràcia fer, però mica en mica. Ara mateix no hi ha res. Voleu tornar a tirar cap al teatre d'adults? Sí, això ja t'ho dic jo. La casa sobre la sorra ja s'hi encara una mica. Estem en una franja d'edat complicada perquè la franja juvenil no vol anar al teatre amb els pares. I tampoc pot semblar que els tractes de nens. Has de tirar més cap al món adult. Us emmiralleu en alguna companyia? No. Dagoll Dagom podia ser una comparativa amb Catalunya, tot i que ells ja porten una trajectòria molt gran, però fan teatre en català, obres de creació com nosaltres. Jo, si et serveix, hi ha un personatge, el Fabià Puigserver del Teatre Lliure, que m'agrada emmirallar-m'hi perquè et dissenyava un vestuari, una escenografia i et dirigia l'obra. Aquests personatges així que poden englobar-ho tot junt m'atrauen molt. I en principi aquí puc fer-ho, jo i els actors. És un control de tot. Com funcioneu entre vosaltres? Hi ha caps de secció: direcció, dramatúrgia, disseny de vestuari, composició, producció. El cap de cada secció té un pes i controla la seva part. Quan es posa el treball sobre la taula tothom pot opinar; la decisió final acaba sent del cap però intentem escoltar-nos tots. Quan hi ha decisions d'empresa és més complicat perquè tots en formem part. Aquí sí que a vegades acabem fent votacions a mà alçada. Laura Pau Joan Maria Segura. foto: Laura Pau