recerques
Cristina Clemente
Dramaturga i directora
Treball amb passió
En una agradable entrevista amb Cristina Clemente, coneixem que viu la feina en el teatre amb molta dedicació, com si li anés la vida; i això és el que demana als que viatgen en ella en un mateix projecte. Com a dramaturga ens descobreix que viu el procés d'escriptura molt tortuosament, tot i que això li fa estar més satisfeta al final i com a directora li agrada fer obres per la gent d'aquí i d'avui més que no pas amb voluntat universal.
Fa un parell d'anys que has acabat l'Institut del Teatre i ja formes part del projecte T6, ara dirigeixes Fora de joc al Capitol... Déu n'hi do; això a què creus que es deu, a la sort, el talent, la constància...?
Sobretot sort perquè he estat sempre al lloc adequat en el moment que tocava. Home, sí que crec que sóc una tia treballadora. Crec que primer m'ha vingut la sort i després m'ho he currat. Tot i així, ho atribueixo el 99% a la sort, perquè crec que hi ha gent que té molt talent però que no ha tingut la meva sort i no està treballant.

Quin va ser aquest moment en què estaves al lloc que tocava?
Quan estava estudiant a l'Institut del Teatre em vaig entestar molt en fer les pràctiques de Direcció amb el Sergi Belbel perquè el tenia de mestre i m'encantava, li veia molt d'entusiasme i d'estima pel teatre i per mi això és clau. M'agrada la gent que fa aquesta feina amb passió i com si li anés la vida a cada muntatge. El Belbel transmetia això a cada classe. Vaig fer les pràctiques amb ell i just després es va quedar sense ajudant. En aquell moment vaig tenir sort perquè em va donar l'oportunitat de treballar amb ell. Després vaig fer una lectura a la Sala Beckett en què va venir el Jordi Galceran i em va proposar per fer una prova a la tele. Si no hagués tingut la sort que vingués no hauria fet aquella prova, tot i que després, és clar, la vaig superar jo sola.

Què n'has après d'estar amb el Belbel?
A nivell general la passió per la feina i a nivell més humà, però també relacionat amb la feina, la creació de bon ambient amb tothom. En un projecte artístic fa sentir a tothom important. Jo, fent-li d'ajudant he tingut moltes vegades la impressió que l'espectacle sense mi no seria el mateix, i jo només portava els cafès! Penso que això és clau en el teatre perquè és un treball d'equip.

La teva feina com a ajudant de direcció en què consisteix?
És una feina que m'encanta: que em paguin per ajudar és brutal. Ara que he tingut una feina amb més responsabilitat, ho trobo a faltar. La feina depèn molt del director amb qui treballis i del grau de confiança. El primer any que vaig treballar amb el Belbel feia tasques més circumstancials: portar cafès, controlar els horaris dels actors... Però ara em demana el meu parer en qüestions artístiques.
 
Has explicat que van veure un text teu en una lectura i et van proposar per treballar a la televisió; creus que és per alguna característica de la teva escriptura, que tingui un llenguatge televisiu?
No he escrit tantes obres, no seria capaç de dir-ho. De totes maneres, en la lectura de Zèppelin, que és on va venir el Galceran, crec que va ser més per una qüestió de sentit de l'humor. L'obra de fet és molt poc televisiva: són cinc monòlegs a públic sobre el tema del futbol.
 
El fet de treballar en televisió què t'ha aportat en quant a l'escriptura?
M'ha aportat molt perquè sóc molt autocrítica i no acabo mai les coses: entro en un bucle on em penso que tot està malament i torno a començar. Visc l'escriptura molt tortuosament, cosa que hauria de canviar. Amb la tele no s'hi val dir: “torno a començar perquè no està bé”, perquè cada divendres s'entrega un capítol. M'ha fet perdre la por. Encara que pensi que no està bé, ho haig d'entregar. M'ha fet ser una mica més valenta. Si no tingués dates d'estrena, no acabaria mai els textos.
 
I els acabes canviant, un cop estrenats?
Estrenat, estrenat en tinc un, Volem anar al Tibidabo i sí que vaig canviar algunes coses. I si ara el tornés a presentar crec que el voldria canviar.
 
Molts dels dramaturgs emergents catalans esteu treballant a TV3
Crec que té a veure amb què molts coordinadors dels guions vénen del món del teatre. De totes maneres, ara, a La Riera, estem bastant equilibrats amb els que provenen de l'audiovisual. Jo crec que està bé perquè ens complementem. De fet Benet i Jornet o Belbel també van fer molta tele.
 
Quines diferències hi ha entre uns i altres?
A mi m'atreu d'ells les escenes que creen sense paraules i la utilització de les imatges per resoldre segons què, i  als productors els agrada la gent de teatre perquè consideren que tenim un estil més literari.
 
T'agrada més la direcció o la dramatúrgia?
La dramatúrgia. Jo fins ara només havia dirigit coses meves, és la primera vegada que dirigeixo una obra que no és meva. M'agrada la direcció dels meus textos.
 
Què és el que t'agrada d'això?
Em sembla molt més fàcil, perquè quan escric el text en certa manera ja l'estic muntant. Això no vol dir que assajant no canviï coses. M'agrada perquè sé perfectament perquè he posat cada paraula.
 
En aquesta fornada de nous directors i dramaturgs catalans, la majoria ho feu així
Jo penso que perfectament t'ho pot dirigir un altre però crec que el millor director d'un text és el propi autor. Sobretot en el tipus de textos que escrivim nosaltres. Ningú no s'estima tant el text com tu mateix. També pots trobar molta química amb algú; per exemple, al Marc Artigau li donaria qualsevol text meu per dirigir perquè enten la meva manera d'escriure. Has de trobar algú que entengui el teu món.

Laura Pau
Cristina Clemente
foto: Laura Pau