recerques
Mariona Castillo
Actriu
Un nervi
La Mariona Castillo és una de les actrius de teatre musical més actives del nostre país. Parlant amb ella al seu camerino de Cop de Rock hi trobem una noia dolça com el personatge que interpreta, però sobretot alegra i curiosa, amb unes inquietuds inacabables.
En aquest espectacle, Cop de Rock fas una mica de tot: actues, cantes, balles... Entre aquestes tres disciplines tens alguna preferència?
En quant a formació sempre m'he format més com a cantant, no sé ben bé per què, però ha estat així. La part actoral l'he anat aprenent amb l'experiència professional i en cursos que he anat fent. Disfruto moltíssim fent les tres coses.

Vas descobrir abans que res que t'agradava cantar?
Vaig descobrir fa molt de temps que volia fer teatre musical i en el moment en què tries fer-ho saps que has de fer les tres coses més o menys bé i com que no pots ser excel·lent en les tres disciplines, has d'anar triant el que et convé en cada moment. Has d'estar tota la vida aprenent per estar al màxim nivell possible.

Ara mateix segueixes formant-te?
Sí. A nivell de cos sempre he necessitat estar activa, perquè pel fet d'estar dalt d'un escenari, has de tenir un cos ben preparat. Es nota si un cos no ho està: necessites agilitat, mobilitat i postura. I a nivell de cant i d'interpretació vaig fent cursos o classes que m'interessen concretament.

Creus que sempre tindràs aquesta inquietud d'aprendre disciplines noves?
Em sembla que va a caràcters, hi ha tantes coses a la vida que vull fer, que em sembla que mai pensaré que no puc aprendre més o que ja en tinc prou. També m'agrada aprendre coses que no estan directament lligades amb la professió però que també m'enriqueixen.

Al llarg de la carrera t'has sorprès a tu mateixa fent coses que no pensaves fer?
La veritat és que totes les coses que he fet han estat molt triades, he fet només coses que em venien de gust i a consciència. No m'he trobat fent coses estranyes, he tingut aquesta sort.

Estàs fent el que sempre havies volgut fer?
Absolutament. L'altre dia van venir a veure'm uns professors de quan era petita i pensava: “M'adono que he arribat a fer allò que somniava quan tenia 13 anys?” Si m'imaginava el màxim somni que podia tenir era protagonitzar un musical de Dagoll Dagom en un gran teatre de Barcelona.

També has tret un disc com a solista, Papallona a la teva mà, amb temes teus, això és un nou camí que vols prendre o és una cosa que has fet i allà s'ha quedat?
Això és un constant. A part de la meva vida com a intèrpret a mans d'un director, sempre he tingut molt de neguit creatiu per fer les meves coses. Aquest disc va sorgir quan vaig acabar el musical Què, vaig tenir un moment d'impàs i vaig voler treure aquests temes que volien sortir del calaix. Sempre ho he volgut combinar, però hi ha projectes com Cop de Rock que requereixen tota la teva energia i que fan que les coses més petites, les de creació pròpia, quedin una mica apartades. L'últim espectacle que vaig fer va ser El projecte dels bojos que va ser una creació col·lectiva amb la companyia La Barnie. Sempre he anat combinant els espectacles de gran format amb els de petit format que em serveixen per expressar el que tinc a dins.

Quan cantes els teus temes ets diferent de quan fas d'actriu de teatre musical?
Absolutament, quan faig un paper estic darrere la màscara d'un personatge; en canvi en els bolos de Papallona sortia a l'escenari a explicar la meva vida. Les meves cançons són com un diari personal amb música, són molt íntimes, no hi ha filtre. Allà em vaig trobar com a Mariona Castillo en essència a dalt de l'escenari. Tenia una tremolor de cames impressionant! La meva experiència com a actriu m'ha servit per donar més sentit escènic al concert però el que estic cantant és amb el cor obert, és la meva vida palplantada dalt de l'escenari.

La teva formació ha estat en anglès i has actuat tant en castellà com en català. Trobes diferència en fer servir una o altra llengua?
Actuar en català significa fer-ho en la meva llengua i en això hi ha una part de tu que no pots controlar. No és que en castellà sigui més falsa o em costi més actuar però hi ha una part dels teus gens i de les teves cèl·lules que no es poden implicar de la mateixa manera. Però això no té perquè ser negatiu. Per exemple, recordo quan feia personatges en anglès a Liverpool que tenia un distanciament amb els personatges que em resultava útil.

I a nivell de cantar també és diferent?
Sí, perquè la col·locació de les consonants i les vocals canvia en cada idioma, i com que la nostra caixa de ressonància és la boca, tot el que hi ha dins està implicat en la veu. A vegades una cançó pot ser relativament senzilla en anglès, però en traduir-la comportar una gran dificultat.

Què creus que t'ha aportat formar-te a Anglaterra?
Molta fortalesa. Vaig marxar molt jove, bastant segura de mi mateixa, ja estava treballant professionalment, a les escoles on anava em sentia còmoda... I de cop vaig arribar a Liverpool (que no és Londres!), una ciutat una mica decadent, on no hi coneixia ningú, amb un anglès que no s'entenia gens... Vaig haver-me d'enfrontar a un nou món.

Després de Cop de Rock què t'agradaria fer?
Ara estic molt dedicada a afavorir la creació amb un centre que hem muntat amb uns amics a Gràcia, el NunArt i a tenir jo mateixa el meu espai per crear. M'agradaria desconnectar una mica, anar a la muntanya, pensar en els meus temes, en què vull fer i anar recuperant projectes petits que tinc mig engegats.

Laura Pau

 Mariona Castillo.
Mariona Castillo.
foto: Christian Machío.