El retorn de Tamzin Townsend

Tamzin Townsend (Liverpool, 1967) va aterrar per primer cop a la cartellera teatral catalana fa vint anys amb un text d’Alan Ayckbourn sota el braç, comediògraf l’admiració pel qual va portar a la directora a dedicar-li una tesi doctoral. Amb l’obra Bones Festes (lliure traducció d’Absurd Person Singular) va convèncer a la gent del Teatreneu per dur-la a escena amb Mingo Ràfols i Alfred Luchetti entre el repartiment.

Per a la crítica segurament no hagués passat de ser una inexperta directora més, filla d’actriu i escriptor anglesos, si no fos perquè la seva condició de britànica impregnava l’escenari de la tradició teatral shakesperiana que Townsend havia begut de ben petita i que després va desenvolupar a la Kent Universty.

“Al sortir del a universitat em vaig enamorar”- explica- “ell volia venir a Espanya i jo només volia anar on ell hi anés. Ell volia Madrid i jo Barcelona. Ens ho vam jugar a cara o creu i vaig guanyar jo”.

I més Ayckbourn. De seguida l’obra 'De què parlàvem?' ('Relatively Speaking') va omplir de rialles el Teatreneu i posteriorment l’Arnau durant un parell de temporades. A la cartellera catalana van seguir títols com 'Paraules Encadenades', 'Closer', 'Almenys no és Nadal', 'Jo sóc un altre' i va arribar la producció castellana d’'El Mètode Grönholm', que malgrat les marcades diferències respecte la versió de Belbel, va convertir a Tamzin Townsend la reina Midas del teatre madrileny (o gairebé). “A Madrid el teatre funciona molt millor que a Barcelona... potser perquè n’hi ha més”, reflexiona.

Va ser aleshores quan Tamzin es va convertir en una client preferent del pont aeri fins al punt de reconèixer que, a meitat de trajecte, no recordava si estava anant cap a casa (Barcelona) o cap a la feina (Madrid). La directora d’'El Método Grönholm' va dirigir a Madrid 'Historia de una Vida', 'Pequeños crímenes conyugales', una versió lliure d’'El Somni d’Una nit d’Estiu' amb direcció musical d’Antonio Carmona i de nou un gran èxit: 'Gorda', de Neil Labute, amb Teté Delgado i Luis Merlo. Habituada ja a treballar amb l’star system madrileny, cada cop era més habitual veure sota les seves ordres noms com Jorge Sanz, Carmelo Gómez, Lola Herrera o María Galiana.

Fa tres anys Tamzin va instal•lar-se definitivament a Madrid amb tota la prole i després de dirigir la versió castellana de 'Carnaval' (de nou Jordi Galceran) va caure a les seves mans el bombó teatral de Yasmina Reza amb Maribel Verdú i Aitana Sánchez-Gijón com a caps de cartell. 'Un Dios Salvaje' va ocupar la Gran Vía madrilenya esgotant cada nit localitats i va corroborar l’èxit d’un text que ja havia funcionat tant a París, Londres com a Broadway, en tots els casos amb grans noms a la marquesina. Ara també al Teatre Goya.

Focus ha encarregat a Tamzin dirigir la producció catalana d’aquest text de Reza, amb el mateix traductor (Galceran) i pràcticament la mateixa escenografia de la producció madrilenya. L’única diferència la trobem en el repartiment: Jordi Boixaderas, Roser Camí, Ramon Madaula i Vicenta NDongo. “L’obra és la que és”, deixar anar la directora quan li pregunten si hi ha alguna diferència respecte la versió castellana. Muntatge que ja va visitar Barcelona, en una breu però exitosa estada al Teatre Tívoli, i que encara gira també per les nostres contrades. Les similituds i divergències, si les hi ha, serà el públic l’encarregat de trobar-les. El públic teatral aficionat que poques vegades té l’ocasió de practicar un exercici com el que se’ns ha presentat aquesta temporada: dues produccions simultànies d’un mateix text sota la mateixa batuta però amb repartiments diferents.

Tamzin Townsend s’ha mig instal•lat de nou a Barcelona, senyal que torna per a quedar-s’hi una estona llarga. Encara farà servir l’AVE per enllestir projectes a la capital, entre d’altres, un de molt llaminer: una tv-movie sobre el cas Hildegart. Després... atents a la cartellera catalana.