Andreu Avel·lí Artís 'Sempronio' (98) Dramaturg, periodista, novel·lista i pintor


Andreu Avel·lí Artís 'Sempronio' (98) - Dramaturg, periodista, novel·lista i pintor

Andreu Avel·lí Artís, més conegut per Sempronio, va morir el 2 de juliol de 2006 a Sitges a l'edat de 98 anys, plàcidament, mentre feia la migdiada, i va ser enterrat ahir al matí en la intimitat a la mateixa ciutat, on s'havia retirat feia quatre anys.

Periodista, novel·lista, dramaturg i pintor, està considerat sense cap mena de dubte el gran cronista de la Barcelona del segle XX. Tots els esdeveniments importants que va viure la ciutat des del 1926, quan va publicar el seu primer article, fins als seus darrers textos a l'Avui el 2004, han estat reflectits per aquest home que transmetia una profunda humanitat. Ell, però, no va voler encotillar-se únicament com a Cronista de la Ciutat, tal com el va nomenar de forma oficial l'Ajuntament de Barcelona el 1972.

Abans de la guerra i signant amb el seu nom i cognoms, Andreu A. Artís i Tomàs, va deixar empremta periodística a la revista Mirador en uns articles que ell mateix va recopilar i comentar al llibre Del Mirador estant, publicat per Destino el 1987. "Parlo de les coses que passen; he copsat els costums barcelonins i els he fet sortir en els diaris, els he donat categoria periodística", va dir arran de la sortida del llibre. També va col·laborar en altres publicacions com L'Opinió, Última Hora i Revista de Catalunya, fins que l'entrada del franquisme el va obligar a plantejar-se deixar el periodisme definitivament.

Però no ho va fer, i es va inventar un pseudònim per poder escriure. Així va néixer Sempronio, com després seria conegut arreu, per entrar a col·laborar a Destino el 1941. El canvi de firma va anar acompanyat d'un altre trauma, escriure en castellà, "perquè mai no havia escrit en aquest idioma".


Tornar al català

Després va ampliar les col·laboracions a El Noticiero Universal i Diario de Barcelona fins que el van cridar per dirigir el nou diari Tele/eXprés, que va revolucionar la premsa barcelonina dels anys seixanta. Aquella va ser una experiència de només dos anys, ja que va haver de deixar la direcció per ordre directa de Franco arran d'un article sobre les terres del Bisbat de Lleida. Aquest fet, però, li va permetre crear i dirigir posteriorment el primer setmanari en català de la postguerra, Tele/Estel, que no va reeixir per la tèbia acollida del públic i de la publicitat.

Sempronio va continuar fent col·laboracions, però va voler commemorar el 1976 les seves noces d'or amb el periodisme amb un a exposició de dibuix i pintura a la Sala Parés. La pintura és també l'eix dels seus llibres La Barcelona del jove Picasso (1895-1904 ) i 100 autoretrats d'artistes catalans.

La desaparició del diari Tele/eXprés el va portar a entrar a col·laborar a La Vanguardia i l'AVUI, i va ser a partir dels anys 80 quan es va centrar en la seva tasca memorialísme barcelonina, amb llibres com Barcelona era una festa, Quan Barcelona portava barret i Barcelona a mitja veu, aplegats després en el volum Barcelona es confessa a mitges (1994), unes cròniques que abasten els grans canvis culturals de la capital catalana dels anys 20 als 60 del segle passat.

Dels anys 80 són també les novel·les La vall dels reis, un panorama sobre l'esnobisme de la pintura catalana i la narració El mur, on una dona, model professional, arriba a la presidència de la Generalitat. I pel que fa al teatre, Sempronio deixa títols com La impassible (1935), Les flors del mal (1947) i Els fugitius de la plaça Reial, a més de la sarsuela La canción del Paralelo.

Altres obituaris