A Ventdavall has volgut parlar del racisme?
No exactament del racisme. Més aviat del canvi que pateix el nostre entorn, és un canvi real on canvien les cares, la gent que veus pel carrer, canvien els bars, les botigues. Sí que podria haver el tema del racisme, però no és directament tractar això, sinó aquest canvi que s’ha produït a la societat i que tots estem vivint d’una manera o una altra.
Pretenies combatre o donar un toc d’alerta sobre els tòpics al voltant de la immigració?
Nosaltres utilitzem tòpics i algunes posicions una mica postisses sobre el tema, que jo crec que, vist des de fora, poden fer gràcia. I hem jugat amb això perquè la gent ho pugui veure reflectit a l’escenari. Crec que hi ha una mica, no sé si d’hipocresia, però sí de moda i en aquest país ens movem molt per les modes i ara hi ha la moda de la integració, la multiculturalitat, aquestes coses. Que està bé, però de vegades fa una mica de riure.
Vols dir que l’actitud integradora no és de veritat?
Jo penso que des de les institucions de vegades és una mica falsa, és alguna cosa que funciona o que va bé ara posar-se aquesta etiqueta, com la de l’ecologisme i de vegades, no és de fons, sinó més aviat una careta, el que toca.
I per parlar de tot això, utilitzes també uns personatges arquetípics, com el cooperant de Chiapas (Andreu Sans) o l’amo del bar (Alejandro Navarro)
Volent o no, m’he basat en personatges que jo he conegut o que m’he trobat. I llavors els hem posat aquí i crec que tothom s’hi pot reconèixer o pot reconèixer algú proper a ell. Crec que és la manera que això pugui tocar la gent. Jo diria que no són personatges, sinó tipus i maneres de prendre’s, en aquest cas, el tema de la immigració.
Però alhora fas servir una certa caricatura amb ells...
Això de la caricatura de vegades és perquè l’escena fa les coses grans, però jo crec que si veiéssim una reunió així i poguéssim estar fora i mirar, no seria tan caricatura, podria ser força real, força semblant al que passa a escena.
Quin paper juga la Carme (Carol Muakuku), la noia negra que reivindica la seva catalanitat?
Això també va sorgir del que ens vam trobar fent aquest treball. És una noia que és negra, ha nascut aquí i la seva cultura és totalment catalana. I ens feia gràcia el fet de presentar algú, la imatge que dónes d’algú que és de fora però que en canvi parla un català perfecte i que a més, és molt d’aquí. I aquest personatge representa aquesta contradicció d’algú que ens pot donar una imatge de ser de fora i que en canvi és totalment autòctona. I això crec que cada cop és més habitual, jo he vist molts nanos d’origen magrebí o negres i els sents parlar un català fantàstic, o si són de Vic, doncs parlant amb l’accent de Vic i et xoca.
A l’hora de prepara l’obra, vas demanar un treball d’investigació als actors. En què va consistir?
Doncs en parlar amb gent de fora i conèixer com es troben, com han vingut, com veuen la societat catalana, com estan aquí. Com que treballàvem a Terrassa, aprofitaven el tren per parlar amb la gent o per exemple, jo sóc de Rubí i vam anar un dia allà, a botigues a preguntar a la gent. Perquè Rubí és un lloc que realment ha canviat molt, altres pobles també, però Rubí és un lloc amb molta immigració i realment veus que la plaça del costat de l’estació (de tren) sembla dels Nacions Unides, a cada banc hi ha gent de diferents llocs i cadascú amb la seva història.
La cançó dels romanesos ha estat creada expressament per a l’obra?
No. El que diuen els personatges és real: està treta d’Internet. És una cançó que la va fer un grup i de fet, es ballava a certes discoteques d’alguns llocs. És una cançó força dura pel que diu i una mica escandalosa i teníem dubtes de si posar-la, però és important mostrar que hi ha aquestes reaccions i el teatre ha de poder mostrar això. Algun cop hem tingut queixes de gent romanesa que ens demana per què l’hem posada, però és que això ha existit i el teatre ho ha de poder mostrar, el que no pots és posar-t’hi a favor. Crec que queda clar que és una primera fase d’aquesta gent que està fent el curs i poc a poc vas veient com va canviant el seu punt de vista i que van posant-se en la pell de la gent que ve de fora. Però en un principi, tenen un rampell més en contra d’això. Si t’hi fixes, fins i tot qui té idees molt progressistes sobre el tema, en algun moment o altre se li escapen coses sorprenents com “jo no suporto els tal” o “jo no sóc racista, però no suporto els argentins o els magrebins” perquè s’ha trobat amb algun conflicte i això és present en tothom d’alguna manera.
Amb aquest moment tan políticament incorrecte de la cançó pretenies provocar l’espectador?
El públic participa i al final acaba no participant perquè s’adona que ja no vol continuar amb allò. Hi ha aquest joc, és el que esperem, trobar aquesta incomoditat. Això és el prendre partit: la gent de l’escenari, que té un cert poder, et diu “participa d’això” i tu en algun moment has de decidir que t’ho mires, però no t’hi poses, és la interacció.
Quina és la funció d'aturar algunes escenes per tal que parli algun dels personatges?
És la idea que tot això ha passat en algun moment perquè com anem veient que és un curs que comença i acaba, seria la visió de què recordes del temps en què vas fer el curs i aquest temps pot aturar-se perquè pots recordar aquells moments. I la idea que és alguna cosa que passa aquí, però a la vegada, ja ha passat.
El nom del poble té alguna relació amb el de la sèrie de TV3 Ventdelplà?
No ho sé. S’hi assembla. Hi ha la idea del vent, que és un leitmotiv a l’obra i llavors vaig buscar el nom d’un poble i s’assembla al d’una sèrie, però és coincidència.
Al final, aquest vent té un paper important. Quin significat té per a la història que s’explica?
Donem diferents punts de vista, no sé si solucions, per a mi era una reflexió sobre un tema actual com pot ser la immigració, però també volíem veure de quina manera el teatre pot dir alguna cosa sobre un tema d’actualitat. I l’obra és una reflexió sobre què pot fer el teatre, és una obra on hi ha teatre dins del teatre i on la gent intenta expressar o posar en escena situacions o algun conflicte i està fet des de diferents punts de vista. Una base que tenia era l’escena del Hamlet on ell intenta representar qui ha matat el seu pare perquè es posi en evidència, és com utilitzar el teatre perquè surtin a la llum algunes actituds. Per a mi és una mica això: pot el teatre tractar un tema actual? Hi ha diferents maneres de tractar-lo. I allò del vent és perquè, de fet, no donem cap solució. La gent quan surti de l’obra, en parlarà i dirà si li ha agradat més aquest o l’altre i es posarà més a favor de l’un o de l’altre i aquest vent que se’ls endú és per arribar a un final obert, no a una conclusió. És una cosa que sempre em fa molta ràbia, quan hi ha un final i això s’ha de fer així. Perquè la vida tampoc no dóna finals ni solucions tancades.
A l’obra apareix una història d’amor, però passa molt desapercebuda...
Suposo que et refereixes a la Carme i el Narcís (Artur Rodríguez). El que crec és que tots ells canvien les seves relacions perquè també la Carme està sempre xocant amb el polític (Francesc Isern) i al final són amics i es tracten bé. Jo penso que això passa en qualsevol grup que treballa un temps, hi ha gent que primer no s’hi entén o fins i tot, no t’hi parles i després acabes sent amic i també surten parelles. Llavors no és arribar a explicar la història d’amor, però sí que ha passat un temps i d’aquí n’ha sortit una parella, això passa en cursos, escoles, canvien les relacions i aquesta n’és una d’elles, però tampoc no li donem més importància.
 |
 |
|
Jordi Basora
foto: Marta Armengol
|
)