Joan Yago i Israel Solà parla sobre Fairfly

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Israel Solà i Joan Yago.  foto: Marta Armengol

Quina és la teva font d'inspiració per escriure Fairfly?
Joan Yago: Fairfly és una obra de La Calòrica i com tots els nostres espectacles, neix de les inquietuds i necessitats de la companyia. Era el tercer espectacle que fèiem en el marc d'El Cicló, que t'ofereix una estrena assegurada. Teníem una data abans de saber quina obra anàvem a fer i vam estar buscant de què parlar. Dos anys abans, també en El Cicló, havíem fet un espectacle que es deia Sobre el fenomen de les feines de merda, on parlàvem dels episodis més foscos de la nostra vida laboral, de les feines més rares i inútils que havíem fet. Vam fer una aproximació a la comèdia política al voltant de la qüestió de treball i la sensació era que ens ho havíem passat molt bé, que ens venia de gust continuar investigant i va sortir el tema de l'emprenedoria com a estafa, com a discurs de xarlataneria, de què s'amaga darrere. Vam començar a treballar basant-nos en aquesta idea de l'emprenedoria com a truc, com a cortina de fum per justificar les xifres de l'atur, per culpabilitzar els treballadors de què si no tenen la feina dels seus somnis és culpa seva perquè no són prou creatius ni prou atrevits. Per dissoldre la idea de classe treballadora i anar cada vegada més a una cultura individualista. Recordo que tenia moltes ganes de fotre'm del personatge de l'emprenedor, de caricaturitzar-lo, de pintar-lo com un panoli. Però parlant entre tots, vam veure que primer l'havíem d'entendre. Per això vam plantejar un espectacle que comença posant els personatges en una situació gens egoista, la seva empresa es veu afectada per un ERO, i vam abordar la qüestió des d'una perspectiva molt humana, plantejant-nos si nosaltres ens veiéssim en aquesta situació, quines coses faríem? Quines bé i quines malament? Quines intentaríem fer bé, però potser no ens sortirien? Vam acabar fent un espectacle que parla de l'emprenedoria, però no per fer una caricatura de l'emprenedor, sinó per ensenyar com unes persones com nosaltres es veuen ficades en aquest món.
Israel Solà: Quan ens vam posar a fer l'espectacle, ens vam adonar que nosaltres també som uns emprenedors. Quan caricaturitzes un polític, és una cosa externa a tu, hi ha aquesta distància, però aquí ens va sortir una obra que al final està parlant de misèries, de conflictes més humans, d'aquest individualisme, però des d'un lloc més personal i això crec que és el que va acabar fent que Fairfly tingués la forma que té, amb aquesta dimensió més humana que no pas macroeconòmica.

Hi ha una part d'experiència personal, doncs...
J.Y.: Dir que l'espectacle és autobiogràfic no seria veritat perquè no ens hem inspirat directament en la nostra experiència, però sí en el nostre món, en el tipus de coses que ens passen, el tipus de problemàtiques que tenim amb les aspiracions, la feina, l'amistat, la vida personal. Per exemple, el simple fet de posar els actors al voltant d'una taula i mantenir-los allà és, en certa manera, un homenatge a nosaltres mateixos.
I.S.: És una foto de les nostres reunions, però amb vuit cadires en comptes de quatre. Això de la taula rodona va sorgir un cop vam decidir que no ens venia de gust deixar una part de la taula oberta amb l'espectador a la italiana. Ens adonàvem que ens posaríem a escriure coses que no tindrien a veure amb la conversa, algun personatge s'havia d'aixecar o anar al sofà a mirar la tele perquè no li interessa el que estan parlant, era més de "sitcom". I volíem fugir d'això. El Joan deia 'no hem de perdre el temps parlant de la vida dels personatges ni parlant de com se senten, han de parlar de l'empresa i la resta, que siguin coses que es vagin veient'. I això va fer que anéssim reduint aquesta espècie de naturalisme més antic i apostéssim per un altre de més extrem. Va ser quan vam veure que quatre persones assegudes a una taula amb la gent asseguda a la platea seria raríssim. La Villarroel ja té aquesta forma, però al Tantarantana la proposta era més arriscada perquè estàvem transformant la sala, vam negar l'arquitectura del teatre i vam crear una relació espectador-públic diferent per aconseguir seure al voltant de la taula.

És a dir, quan vau començar a crear el text ja teníeu clara la disposició de l'espai...
J.Y.: Sempre que podem, intentem crear d'aquesta manera, a partir d'una idea d'espectacle que normalment comporta una idea d'espai, encara que no sigui definitiva.
I.S.: Parlem de quin tipus de relació voldrem establir en aquell espectacle, quin to, la interpretació, decidim si tindrà 20 escenes curtes o tres de molt llargues. Establim i acabem configurant l'espectacle.

Et vas haver de documentar sobre economia i empresa a l'hora d'escriure?
J.Y.: Sí. I va ser molt divertit, però a la vegada molt complicat perquè és un món que no només desconec, sinó que els números se'm donen molt malament. Ja em veus descarregant-me d'internet plans d'empresa de restaurants de Logronyo, per sort, avui en dia aquestes coses les trobes. Va ser interessant. Avui encara miro l'obra i espero no estar dient cap burrada, potser hi ha alguna cosa que és un gran error, encara que la sensació que tenim és que no. Si ens equivoquem en algun lloc és quan diuen que allò costarà 150.000 euros, segur que un empresari diria que això no és res, però per a una gent que comença és molt.
I.S.: I té la màgia del teatre, una cosa no ha de ser veritat, sinó semblar-ho. I el Joan ho ha escrit tan bé que és totalment versemblant.

I la teoria de les larves de mosca també és certa?
J.Y.: Està molt inspirada en fets reals. Hi ha una empresa d'Alacant que es dedica a comercialitzar farina de larva de mosca per fer aliments per a ramaderia i mascotes. Vaig trobar que a Noruega hi ha una empresa que fa el mateix, s'està fent a diferents llocs del món, els vaig preguntar perquè no feien aliments per a persones i la resposta va ser que no hi ha legislació. Fairfly ja té un any i pico, aquesta legislació a Espanya ha canviat, ara és totalment legal comprar i vendre aliments amb insectes, així que podria venir algú a dir que alguna cosa que diem no és certa, però hi ha una gran inspiració en la realitat i en concret, tot el tema dels avantatges mediambientals del menjar insectívor. És una de les primeres idees que ens va trempar, la producció d'un aliment que destrueix més residus dels que genera. Recordo que quan ho vaig llegir, vaig pensar 'uau, això és molt gran!' i és exactament la mateixa sensació que volem generar.

Des del principi vau tenir clar que el producte que comercialitzarien seria un aliment?
I.S.: No. Una de les coses que estaven sobre la taula eren qüestions tecnològiques, però ens trempava menys i el Joan va tenir clar que en el tema de les mosques hi introduiria un fet ultra sorprenent. Ell deia: 'ha de ser una cosa que quan la gent l'escolti, en vulgui saber més, si no, no li interessarà l'empresa, ni per tant, el projecte'.
J.Y.: L'obra no va de menjar mosques, però durant una part important de l'obra estan parlant d'això. Està en el text, encara que a nosaltres ens interessen les qüestions d'expectatives, de projecte vital, les relacions entre ells, però al final, del que parlen és de fer un aliment basat en mosques i havia de ser un tema interessant, boig, divertit. De fet, això de les mosques ho vas trobar tu (Israel) a internet.
I.S.: Doncs no ho recordava...

El títol de l'obra va sortir tan de pressa com els hi surt als personatges?
J.Y.: Nosaltres sempre triguem a trobar títols. Sí que se'ns va ocórrer més o menys aviat Fairfly com a nom pel producte que comercialitzen i recordo que vam dir que l'obra es podria dir igual, però potser era massa fàcil. Vam estar pensant una altra cosa i al final, vam decidir que el millor era posar-li el mateix nom al producte i a l'obra.
I.S.: No aconseguim que ningú el digui bé i això enganxa la gent.

A l'obra hi ha quatre personatges amb perfils marcadament diferents, com va ser el procés de creació?
J.Y.: Recordo que parlàvem de l'escèptic, de l'emprenedor com al que creu més en el discurs de l'emprenedoria, vam analitzar els rols. En tot procés col·lectiu sempre hi ha la persona més llençada, la que no ho veu clar, la més idealista, la més pràctica i vam estar jugant a partir d'això. A mi una cosa que m'agrada de l'obra és que si bé al final els personatges són físics i sempre són els mateixos, la seva posició no és estàtica durant tot el viatge. El personatge de la Marta (Vanessa Segura) és clarament algú que no ho veu gens clar des del principi i amb el temps, acaba sent el personatge que té una implicació més profunda amb l'empresa. Per no parlar del personatge de la Queralt (Casasayas), que té unes idees, però quan li fallen, pren la decisió d'agafar-se a les coses pràctiques.
I.S.: Al principi, fèiem servir aquestes coses que diu el Joan, l'escèptica, la idealista, i tot i que quan vam començar a assajar, ja teníem els tres actes escrits, vaig acabar d'entendre algun dels conflictes reals que teníem i de cop i volta, vaig tenir la sensació de molta tragèdia en ells. Per exemple, el personatge de l'escèptica, la que no ho volia fer i al final decideix anar a Nourriment perquè creu que és l'únic que poden fer per salvar-ho. Realment, està empenyent sempre. En canvi, el personatge de la Queralt té l'energia per tirar-ho endavant al començament, però no té la constància. I diu 'aquí us quedeu'. Això no va sortir des de l'inici, no vaig tenir consciència en començar l'obra de què el personatge començava aquí i acabava aquí, va anar sortint. Evidentment, hi havia una part en què el Joan ja estava llençant les línies, sinó després no ho pots fer, però vaig tenir una sensació molt reveladora.
J.Y.: Durant el procés d'assajos es va aprofundir molt. Al final, el text és una conversa pràcticament sense cap acotació ni acció física, és un diàleg i tot el que hi ha a sota era feina de direcció i dels actors. A mi també em passava quan anava als assajos que veia tot el que s'anava trobant per sota.

Com us coordineu autor i director a l'hora de dirigir el muntatge?
I.S.: És molt obert en el sentit de què el Joan escriu el text a partir d'aquest treball col·lectiu que hem fet entre tots i està obert a totes les idees que puguin sorgir i quan jo estic dirigint, el Joan és l'autor, està allà, qualsevol cosa que ell digui, té molt d'interès. Estem treballant conjuntament de principi al final. Som una companyia i treballem tots junts.
J.Y.: A tots nivells. Aquesta és una de les coses que fa que jo comenci a escriure els textos ja amb una idea d'espai perquè l'Albert Pascual, la persona que fa l'escenografia als nostres espectacles, està assegut des de la primera reunió, quan encara no sabem ni de què volem parlar, així com la resta dels actors. Fins i tot, hi ha tres actors de La Calòrica, el Marc Rius, l'Esther López i la Júlia Truyol que no surten a l'espectacle perquè tenien altres compromisos però també han estat presents durant el procés de creació. Al final, a La Calòrica no creem des de la idea de 'tots ho fem tot, jo no dissenyo l'escenografia perquè no en sé', però tots des del que sabem fer, col·laborem en la creació.
I.S.: Si la pregunta concreta era si el text va anar canviant durant els assajos, moltíssim. Trobar-li el ritme va ser el més complicat per part meva. Moltes vegades, el text està ple de punts suspensius i nosaltres havíem de construir el perquè el personatge no acabava de dir la frase. Algunes vegades em vaig atrevir a eliminar alguna rèplica perquè no m'anava bé. I de vegades l'actor hi fot un gag i si és bo, doncs es queda. Nosaltres no som gens gelosos de la nostra feina, si allò fa que l'espectacle sigui millor, endavant. El que volem és que al final, sigui el millor possible sense perdre la seva essència. A vegades hem hagut de dir que no, algun gag pot abaratir el que s'està explicant, però sinó, els hi donem aquest espai. Per exemple, quan teníem els tres actes muntats vam fer unes "impros".
J.Y.: Teníem una idea de final, però no teníem clar com arribar-hi, de fet teníem variacions de la mateixa idea, les vam plantejar, les vam provar amb els actors, n'hi va haver una que ens va agradar més, vam escriure el text a partir d'aquí, el vam tornar a provar i vam acabar-lo de canviar. Va ser difícil trobar aquest final, però no problemàtic perquè tenim la possibilitat de fer aquest treball.

Al text hi ha salts temporals i ens teniu prou amb una rotació de cadires per explicar-ho. L'objectiu era no trencar el ritme?
I.S.: Era la sensació d'una conversa única. De fet, vam decidir que saltaria el temps en un determinat moment. Al començament, volíem fer una obra que passava en una taula, en una conversa d'un dia i després vam introduir el tema dels salts temporals, però ja havia quedat aquest germen de conversa única. No volíem que un personatge sortís i s'acabés de canviar durant 10 minuts perquè es veiés que era un altre dia, teníem la sensació que no introduïa res, que volia explicar un realisme que no aportava res. De fet, els canvis que més m'agraden no són aquells en què canvia la llum i ells es canvien d'espai, sinó els que diuen 'quan soni el telèfon' i de cop i volta, està sonant el telèfon, ja ha passat el temps.
J.Y.: Des del principi teníem al cap aquest final, que a nosaltres ens agrada molt. Hi ha gent que l'accepta i n'hi ha que no, em refereixo al final en què tornem a la situació del principi, però no tornem al passat. Realment, hi ha aquesta pregunta: 'tot això ha passat o s'ho han imaginat?', 'hem fet un viatge en el futur?', 'a un univers paral·lel?' Tot això ho teníem clar des de l'inici, volíem que al final, quan tornessin de tenir la idea, en la ment dels actors i en el seu viatge emocional tot allò hagués passat.
I.S.: Jo vaig treballar a escala emocional que en realitat tot havia estat una conversa. Quan seiem en una taula i parlem de fer un viatge, podem posar-hi tanta energia com si l'estiguéssim fent de veritat i això era el que a mi m'agradava. Els personatges creuen que ho han fet, però ara i aquí. I per això no es canvien de roba. Com un joc escènic. En algun moment, vam plantejar que els personatges fessin com un pacte escènic, que juguessin a fer-ho, fins que al final vam decidir que ho fessin de veritat, però traient qualsevol marca externa. I per a mi això és el que fan, parlar i jugar a què ho fan, però en el temps real. I quan desapareix, els hi queda que això els ha fet patir molt, s'han dit coses molt lletges, s'han convertit en persones molt brutes, però en una hora i mitja, no en la vida real. Si la gent vol creure que ho han fet de veritat i que hi ha hagut un salt temporal, no passa res. És exactament la mateixa idea.
J.Y.: Nosaltres a vegades hem sortit de reunions creatives o de producció realment extenuats intel·lectualment i emocional i aquesta era la sensació que volíem generar al final; amb tot això al cap, quina decisió prenen? Al final, diuen 'necessitem canviar el món'. Ja no volen fer-ho, necessiten fer-ho.

La música i el so ajuden a reforçar diferents intensitats emocionals. Com vau fer la tria?
I.S.: Jo vaig estar treballant amb diferents músiques, les que hi ha al començament i al final tenen un punt de bon rotllo, és el que havíem de crear, al final, l'obra és una comèdia, passa per moments molt dramàtics, però sí que ho necessitàvem. Per molt que acaben extenuats, saben fer un clic, són amics. Jo ho tenia molt clar. S'estan prenent una cervesa parlant d'un problema a la feina, però són amics. I en les músiques dels flashbacks, hi havia aquest moment de salt temporal. Aquí m'agradava instaurar un ritme que ens ajudés a veure que la màquina s'havia engegat i no parava. Són unes bases, en realitat. Les fas servir, les repeteixes en bucle igual que ells van tirant i ja tens aquesta sensació que allò ja no ho controlen, va endavant i funciona. I després, tenim un jingle molt maco que ens van fer el Pepe Sánchez-Rico i l'Ona Pla, és un moment molt guai. De la mateixa manera que tot el món de la ràdio va donant les notícies sobre Fairfly, el Jordi Basté, la Mònica Terribas. No és que ells s'ho creguin, està funcionant realment. A La Calòrica li està anant bé no perquè sigui veritat sinó perquè estem sortint a la premsa, ho diuen els mitjans.

Aquest és un altre punt autobiogràfic...
J.Y.: Però futurista, primer va ser l'obra i després ens ha començat a anar bé.

Amb Fairfly heu guanyat dos premis Butaca i un premi de la Crítica, sou dels que li doneu molt de valor als premis o dels que no hi doneu gens d'importància?
J.Y.: Quan ens van nominar pels premis Butaca, vaig agafar una postura de molta distància, de no guanyarem, i no passa res, no serveix per a res, però en el moment en què ens van dir que havíem guanyat recordo de sentir molta il·lusió, una cosa que no m'esperava. El simple fet que la gent valori la feina que estem fent, al Butaca hi havia companys i companyes que estaven contents que haguéssim guanyat nosaltres, em va fer molta il·lusió i, personalment, jo mai no he anat a veure un espectacle o una pel·li pel seu palmarès, així i tot, recordo la il·lusió de pujar tota la companyia a recollir el premi, em va agradar que passés.
I.S.: Vam viure una cosa que has vist a la tele, una gala, els nominats i diuen el teu nom. No va més enllà. Nosaltres som creadors, fem una feina, hi ha una resposta per part del públic i de la crítica i a mi m'agrada escoltar-la, però si no puc deixar que em condicioni quan és dolenta, tampoc vull fer-ho quan és bona. Ni som tan bons ni som tan dolents. Això és el que fem, gràcies per donar-nos la vostra opinió. Si no, al final, et tornes una mica boig. Ara som la 'monda lironda' i després som una puta merda, doncs no! Som gent normal que estem intentant fer i oferir el millor que podem. El moment és molt guai, de 'subidón', però ens han donat el premi aquest any i l'any que ve, no. Evidentment, és un suport que no podem negar. Ara estem nominats als premis Max i això et dóna una visibilitat com a companyia. Al final, quan deixes de posar-te com a creador i et poses com a distribuïdor, que també ho fem nosaltres, que arribin tants premis com vulguin. Ajuda al fet que la teva feina sigui més fàcil.
J.Y.: Estem nominats als premis Max i estem molt feliços. És molt poc probable que ens el donin, però estem contents, i si tot plegat serveix per aconseguir portar l'espectacle més lluny, haurà servit de molt. Al final, és més important això que si te'l donen o no.













Tria entrevista