Julio Manrique parla sobre E.V.A.

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Julio Manrique ha acompanyat les T de Teatre en el seu 25è aniversari. foto: David Ruano

Les T de Teatre et van encarregar el muntatge per celebrar els 25 anys de la companyia, entenc que tant la companyia com l'aniversari suposaven un repte, com el vas encarar?
M'ho vaig pensar bé i després, posant-hi molta estima per mirar de fer-ho bé i que fos un regal i no el contrari. Aquesta vegada hi havia un element que ho feia bonic, l'aniversari, però que també ho complicava un pèl més. Elles tenien clar que no volien fer-se un auto-homenatge ni un espectacle de recull de trossos d'altres espectacles, sinó generar-ne un de nou, situar-lo en el context de l'aniversari i celebrar-lo. Després de donar-hi unes quantes voltes, vam decidir escriure un text expressament per a elles, així que teníem la llibertat d'explicar el que ens donés la gana i, per tant, podíem incloure, encara que d'una forma indirecta, la idea de l'aniversari. I és el que hem acabat fent, sobretot a través d'una de les trames que es creuen a l'obra. Elles estan contentes i jo també. És una manera de celebració no convencional, no és la típica manera en què una companyia o grup estable ho celebra.

Heu fet una celebració d'aniversari diferent...
Una mica, integrada dins d'una obra que és una ficció, que existeix per si mateixa i que té una certa autonomia. Al final, no hem fet res que parli d'aniversaris ni de celebracions, però sí que a través de la trama de l'Àgata, falsament, perquè acaba fent un personatge, però es diu Àgata Roca i és membre de les T de Teatre, hem trobat una manera de fer aquestes picades d'ullet.

Has comentat que la idea inicial no era parlar del dolor, però vas llegir una entrevista al neuròleg Jordi Montero on deia que el segle XXI és el de les emocions, les neurociències i les dones, això et va donar la idea de parlar del dolor?
L'obra estava bastant escrita, el dolor ja s'havia convertit en un mecanisme que unia les històries. L'entrevista al Jordi Montero va ser més aviat una manera de veure que tot allò tenia sentit. A l'espectacle hi ha dones, és la naturalesa de la companyia; estem tocant les neurociències, els misteris del cervell humà, des del punt de vista de la comèdia i sense voler-ne fer cap tesi, i també les emocions, que finalment és el tema de l'obra, la importància del fet emocional, en relació al dolor i a la vida en general.

Vau constatar doncs, que estàveu parlant de qüestions d'interès avui en dia...
Que anàvem per bon camí. De fet, el doctor va venir el dia de l'estrena i s'ho va passar molt bé. Va dir que li semblava que anàvem en la mateixa direcció, encara que des de llocs ben diferents. La funció va a parar a un lloc, simple i fàcilment compartible, però molt humà; s'ha de viure encara que faci mal i de fet, hem d'expressar aquest dolor inherent a la vida, hem d'assumir les emocions i trobar la forma de canalitzar-les i expressar-les perquè facin una mica menys de mal.

Ha de fer gràcia que un científic us digui que esteu parlant de les mateixes coses...
Molta il·lusió. Amb tota la humilitat del món, aquest home és un expert en el terreny del dolor i en neurologia en general, però comparteix amb aquest grup de 'teatreros', que som nosaltres, això de situar les emocions en l'epicentre. Després d'haver estudiat molt, ell creu que és una cosa clau. Quan parlem de la carrera més important de la vida, la carrera cap a la felicitat, que implica entendre'ns a nosaltres mateixos i a la vida, ell posa les emocions en el centre de la seva mirada i nosaltres també ho fem.

A l'hora d'escriure les històries, una us va portar a l'altra o les vau escriure de forma independent i després les vau entrellaçar?
El procés va començar plantejant un espectacle d'històries creuades, cada una de les T protagonitzaria una de les quatre trames, per tant havíem de crear quatre personatges femenins que fossin l'eix de cada història i confiàvem que apareixerien els enllaços que les unirien. Una de les històries, la de la Paloma (Marta Pérez), l'anestesista i investigadora en el terreny del dolor va acabar sent el detonant de l'argument que ha acabat unint les quatre històries. I també a partir de la història de la Clara (Carme Pla), i la seva necessitat d'endreçar armaris, uns armaris com a portes màgiques que et porten a algun lloc insospitat. Se'ns va ajuntar l'anestesista i l'armari i per aquí vam començar a trobar el desllorigador de l'obra.

Cadascuna d'elles, en la seva història, té algun bloqueig que els hi produeix, de forma més o menys conscient, algun dolor físic o emocional...
I l'origen de tot està en alguna cosa emocional. Hi ha aquesta mare que es resisteix a deixar anar la seva filla, això la impulsa a viure una mena d'atac d'ordre i a endreçar armaris, però alhora té una hèrnia i porta massa càrrega, a més, és professora d'història. I es veu empesa, amb l'ajuda d'aquest guia tan particular, el Yoshiro (Albert Ribalta), a fer una mirada enrere al seu passat i a veure's com una adolescent bastant 'cabrona' que va fer patir una persona perquè ella no estava bé. Després hi ha la Paloma, una persona bloquejada perquè la van espantar molt en un moment donat i van ser cruels amb ella i té por de sentir, de deixar que li passin coses perquè de vegades la gent et fa mal si permets que et passin coses. Després hi ha l'Àgata, l'actriu, que té un problema amb això de cantar, troba que no ho fa bé, que li fa mal el coll, que no podrà fer-ho, i en el fons té a veure amb la relació amb la seva mare, que no la deixava ser protagonista de la seva vida. I després hi ha la Lola (Rosa Gàmiz), a la que li pica tot, li fa al·lèrgia la vida, com diu ella mateixa. Potser és el personatge més tòxic en realitat, tot i que està mirat des de l'humor i acaba resultant-nos graciós, però és un personatge força terrible, es porta tan malament amb si mateixa que escup molta merda als altres. I respecte a la trama que les uneix a totes, l'Àgata i la Lola són aquesta majoria silenciosa, les amigues de la "buller", de la persona que fa mal, que acompanyen, callen i no fan res per evitar que es faci mal a algú. I aquí, fent una lectura més grossa, hi seríem la majoria de nosaltres, en alguna situació o altra, tots som majoria silenciosa d'alguna cosa, com diu el text en algun moment.

Les quatre trames parlen de personatges molt normals, amb vides i oficis molt corrents, volíeu crear històries properes on l'espectador s'hi pogués trobar reflectit?
Totalment. Volíem escriure uns personatges propers i partir d'un quotidià fàcilment recognoscible per saltar després, en alguns casos, cap a altres territoris. Per exemple, per la via de l'armari, i que s'obrís alguna porta cap a un terreny més màgic, més imprevisible, però partint de gent que se'ns assembla molt.

Has explicat que per ajudar-vos a crear el personatge de la Paloma vau assistir a una operació en directe...
La Cristina (Genebat) i jo tenim una parella d'amics que són anestesistes tots dos, ell a més, viatja sovint, i ha impartit alguna conferència sobre el dolor, i va explicar una part del personatge de la Paloma. És un tipus molt amable i generós i ens va deixar assistir a una operació on ell anestesiava el pacient. No era res terrible, una apendicitis, però sí dolorós. Ens va deixar estar al quiròfan. És curiós que cada món té el seu propi quotidià, sorprèn la seguretat i naturalitat amb què es maneguen dins d'un quiròfan en una situació que per a nosaltres és excepcional.

El personatge de l'Àgata fa algunes autoreferències al món dels actors, us venia de gust riure-us de vosaltres mateixos?
Volíem fer unes quantes bromes sobre nosaltres i el nostre ofici que, d'altra banda, estimem moltíssim i justament per això vam poder fotre'ns d'alguna cosa que estimem, amanyaguem i practiquem cada dia. Jo crec que està bé, és intel·ligent i agraït, a mi m'agrada com a espectador. Aplicar-se el sentit de l'humor a un mateix abans de passar als altres crec que està bé.

Aquest personatge té un problema perquè vol cantar dalt d'un escenari però té por, aquest era un desig que tenies tu o ella?
Jo ja ho he fet dues vegades. Abans de començar a escriure vam tenir unes quantes reunions amb elles per veure què els interessava més i cap on tirar. I els vam demanar que no havien fet mai dalt d'un escenari que els hi fes il·lusió i l'Àgata, molt innocentment, va dir que ella no havia cantat mai i que li agradaria provar-ho. I a partir d'aquesta anècdota vam armar la seva trama.

Tu sempre cuides molt la música dels teus espectacles. Com vas plantejar-te-la aquesta vegada?
Com que sabíem que la cosa acabava amb una cançó i necessitàvem que fos composta perquè fos un tema original que recollís l'esperit de l'obra, vaig pensar que podia ser ben parit posar-li una banda sonora original a l'obra, creia que podia donar-li una singularitat i certa elegància. Vaig anar a buscar el Marco Mezquida, que ja havia compost la música per El curiós incident del gos a mitja nit . Va fer un treball fabulós allà i crec que ha tornat a fer una feina molt maca. Tenia ganes que sonés com a leitmotiv el tema central que havia de sonar al final de l'obra, Eva, que anés sonant esbossat per aquí i per allà al llarg de l'espectacle. Tot és compost, excepte "Logical Song" de Supertramp, sona el tema original una vegada i després, un tema versionat que també és del Marco.

En un sol espai has ubicat una sala d'espera d'un geriàtric, un pis per llogar, un hospital, una habitació, una sala de conferències i dos restaurants. A més, a tu t'agrada fer els canvis d'escena a la vista de l'espectador. Com ho vas plantejar tot això?
Pencant molt i trencant-me molt els cascos. És l'única manera de resoldre aquest tipus de narratives tan itinerants i que salten d'un to a un altre, d'un espai a un altre. I tenint una molt bona escenografia i una bona idea d'espai al darrere, l'espai és molt maco, és de l'Alejandro Andújar. Ens vam reunir molt amb ell, vam parlar-hi molt per veure què demanava l'obra en tots els sentits; estètic, funcional, quina era la millor manera d'explicar-la. Com podíem trobar un contenidor que pogués anar canviant d'una manera lleugera i senzilla, això acostuma a ser una obsessió meva, que aquests espectacles tan complexos puguin afinar, se'ls pugui trobar una sintaxi simple, que no es converteixi en alguna cosa feixuga i barroca, que no hi hagi canvis que passin per moviments de maquinària aparatosos que frenin l'acció. Fins que va aparèixer aquest espai, que crec que funciona.

En aquest sentit, l'armari dóna molt de joc...
L'armari era molt important i difícil, a més, plantejàvem un armari que el personatge ha heretat de sa mare, un armari que té molts anys. Calia veure com resoldre-ho. Hi havia una escena on els dos personatges viatgen dins de l'armari, l'escena en què el Yoshiro i la Clara estan al pis de la Lola, on la seva filla fa de cangur i la mare es comunica amb ella des de dins de l'armari. Aquest va ser un dels moments difícils de resoldre. Al final, l'escenografia és com si tota ella fos un gran armari que anem obrint al llarg de l'obra.

Al programa de mà apareix la silueta de l'Eva i les cares d'elles quatre a dins, mirant potser al passat o al futur. Me l'expliques?
La imatge és un enigma, com és un enigma la vida, el futur, com fins i tot és un enigma complir 25 anys, amb una mateixa parella, amb un mateix grup de gent treballant, quan et pregunten com has arribat fins aquí, en realitat, la resposta no la saps del tot, simplement, ha passat. I en aquest cas, vam posar un personatge a l'obra que es diu Eva, una noia que fa 25 anys, la mateixa edat que té la companyia, que va néixer quan aquestes cinc actrius es van reunir per engegar un projecte plegades i ens semblava bonic que aquest aniversari adquirís cos i carn i fossin els d'una noia jove que té tota la vida al davant. Trobàvem que era una bona manera de fer un brindis al futur. I d'alguna manera, aquesta silueta de la Carol (Morro) que inclou a les T conceptualment tenia a veure amb això que ens proposàvem dramatúrgicament. És una imatge molt maca que ha treballat l'equip de disseny gràfic i d'art de T de Teatre, però recull uns quants elements de l'espectacle i té un punt d'enigmàtic que a mi m'encanta, queda obert i suggerent.


Tria entrevista