Pere Arquillué parla sobre Audiència-Vernissatge

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Pere Arquillué ha passat a la direcció escència amb dues peces breus de Václav Havel.  foto: Marta Armengol

Com ha anat la teva primera experiència com a director?
Nosaltres ens ho hem passat molt bé. Això era una premissa bàsica i ho dic en sentit literal. Jo em vaig buscar complicitats amb el Juli (Josep Julien), vam començar junts fent teatre als 18 anys a l'Institut del teatre a Terrassa, el Joan (Carreras), que fa 20 anys que ens coneixem i la Rosa (Gàmiz), amb qui vam començar junts al Romea l'any 1991. Són gent amb qui ens coneixem molt, a part de què són molt bons actors, també hi ha una amistat, una complicitat. I amb tot l'equip igual, el Max (Glaenzel), la Míriam (Compte), el Jaume Ventura, l'il·luminador. El que fa menys temps, ens coneixem de fa 20 anys. Tot això ja era una mica expressament. Primer, perquè és una primera direcció i volia envoltar-me de gent que em volgués ajudar, que em coneguessin molt. De tota manera, he portat molt bé tot el procés, hi ha hagut rigor, passió, de tot, però ho he encarat molt des de la humilitat. No hi havia grans pretensions, simplement intentar posar les peces en solfa. Sí que és veritat que aquest últim any i mig sembla que el país hagi ajudat perquè les peces tinguin un sentit més especial, però partia d'acostar-me a la direcció d'una manera molt humil i molt tranquil·la.

Els actors et van dir que sí de seguida?
Vaig buscar bons actors, sobretot. El primer és el primer. Em van dir de seguida tots que sí. El Joan gairebé sense llegir-se les obres. Partim d'una amistat de molts anys. Crec que els va fer més gracia el fet que jo em posés a l'altra banda que no el material en sí.

A més, el Joan havia protagonitzat Rock'n'Roll el 2009, ambientada també a Praga i en el mateix moment en què Václav Havel escriu aquesta trilogia.
Aquestes dues peces formen part d'una trilogia, juntament amb Protesta. Nosaltres havíem fet una lectura de Protesta fa tres o quatre anys amb el Jordi Casasampera, que és especialista en Havel i ens ha fet d'assessor. I va ser a partir d'allà que vaig recuperar aquests textos. Algú m'havia insistit en què em posés a dirigir, jo anava buscant material, no acabava de trobar el què, em van caure aquestes dues peces a les mans i va ser quan vaig veure que tenen de tot una mica, aquesta part més de joc teatral, que a mi m'agrada molt, una mica alçat de terra, que s'acosta al teatre de l'absurd, són molt satíriques i per un altre cantó, té aquesta part de crítica social i política que segueix sent viva i segueix bategant allà sota. I ajuntar aquestes dues coses em semblava que per fer una presentació podia ser un exercici que estigués bé. Jo hi vaig veure de seguida un sol espectacle, amb aquest personatge que transita d'un a l'altre, al matí està treballant a una cerveseria i a la tarda l'han convidat a un vernissatge a casa d'uns amics, això ho podíem lligar de seguida i fàcilment. Em va ajudar l'Anna Maria Ricart, amb qui també som còmplices, i va ser a partir d'aquí que vaig pensar en el Joan de seguida. Ell va fer de Vanek a la lectura i vaig pensar en ell. A més, el Joan està en un moment collonut, escolta molt bé a escena i això és un exercici difícil de fer. És una cosa que de vegades, els actors oblidem. Els grans actors es diferencien per coses petites com aquesta, que no son petites. I ell té una escolta collonuda.

A què et refereixes?
El personatge de Vanek parla molt poc a escena, escolta molt el que els altres diuen i va fent petites reaccions. Fer-ho bé és més complex del que sembla. Si us acostumeu en els espectacles a mirar el que no parla, veureu que agafa tot un cert sentit o no, dependrà moltes vegades de l'escolta dels altres. I el Joan en aquest sentit, ho fa molt bé, això i altres coses, és un gran actor, està en un moment esplèndid i necessitava un Vanek que fos així. Algú que sabés escoltar molt bé.

T'anava bé unir aquestes dues peces de la trilogia, la tercera quedava més deslligada?
Són les dues més representades. Protesta l'escriu uns anys més tard, aquestes són peces de 1975 i 76,Protesta l'escriu una mica més tard i és una altra cosa. Hi ha tres nivells; el primer és Vanek en relació amb el món obrer, amb el cerveser; el segon, amb aquesta parella d'amics de classe mitjana, burgesa, i el tercer, Protesta, és amb un intel·lectual com ell. S'intueix que és un exprofessor seu, algú que li ha fet alguna tutela. El llenguatge és molt diferent, la tercera part no té tan sentit de l'humor, hi ha més tesi, és més agafada. Aquestes dues se solien fer juntes i s'han convertit una mica en una referència molt més clara de Havel. I aquest sentit de l'humor, el sarcasme, el teatre de l'absurd estan molt més presents en aquestes dues, però en la tercera, no tant. Em va semblar que per fer un espectacle d'una hora i mitja m'anava bé, si fas les tres te'n vas a les dues hores i mitja o tres hores, em semblava excessiu.

Dius que el que et va agradar més d'aquests textos és aquesta doble vessant humorística i alhora, de crítica social i política.
També hi ha una preocupació pel llenguatge, per intentar recuperar una mica aquest sentit primigeni dels mots, que en els temps que vivim sembla que estan una mica oblidats. Mots com paradoxa, llibertat, sembla que han perdut d'on venen i què signifiquen. Havel incideix molt en el llenguatge i a mi això també m'agrada molt. Jugar amb el llenguatge i utilitzar-lo no només per crear imatges. I també m'interessa la crítica social i política.

Precisament, ha coincidit amb aquest moment tan especial que estem vivint al país...
Fa tres anys que les vaig triar, ho havíem de fer l'any passat però per qüestions de la meva agenda ho vam passar a aquest any. Quan em va interessar portar a escena aquestes peces, tota aquesta moguda que estem vivint havia començat, però encara no havia arribat al grau on hem arribat ara. Pensa que son dues peces escrites quan ell ja està censurat, no es poden representar les seves obres ni es poden publicar. Ell les escriu per als amics, per passar-s'ho bé i aquesta cosa m'agrada, penso que encara és viva, es nota que això va ser escrit d'una manera molt fresca, molt directa, això també em va interessar molt.

En algun moment vas tenir la temptació d'interpretar tu algun dels personatges?
No. Amb una primera direcció vaig voler-me quedar fora per veure les sensacions i què removia tot això. Si parlem del fet teatral, el meu ofici és d'actor, però si pots complementar-ho amb una altra cosa, sempre és interessant. M'interessava estar, almenys una vegada a la vida, a l'altre costat i veure què passava, com transitava tot, quins inputs rebia, què passava amb el públic, amb els actors, i l'experiència ha sigut molt bona.

Com t'ho has passat millor, fent d'actor o de director?
El meu ofici és el d'actor, hi ha gent que m'ha preguntat si dirigiré més. No ho sé. L'experiència ha sigut molt bona, però jo no en vull fer un ofici d'això. Quan dic un ofici vull dir que no vull rebre encàrrecs ni res. Jo vull explicar coses de tant en tant, quan em vinguin de gust, i si s'apunta algú a pagar-les, a produir-les o a aixecar-les, doncs perfecte i si no, doncs no, però puc estar 10 anys més de la meva vida sense dirigir. Tinc molt clar que el meu ofici és a l'altre cantó, el d'actor. De tota manera, no dic que no. Potser d'aquí a un any torno a dirigir alguna cosa, o d'aquí a dos, però sempre seran coses que m'interessi explicar, que surtin molt de mi, que trobi còmplices com aquesta vegada. Si no, no m'hi posaré. No em vull convertir en un director d'ofici a qui li fan un encàrrec amb tals actors, tal teatre, no m'interessa tant.

Comentes que a l'hora de dirigir, no t'interessava tant una interpretació naturalista, sinó elevar-la...
Aixecar-la quatre dits per sobre de l'escenari, a mi m'agrada fer-ho pràcticament amb tot, però aquestes obres penso que ho demanaven molt. D'escriptura, de voluntat d'estil de Havel ja hi és aquesta cosa no diré poètica, però sí de llenguatge, de sentit de l'humor, de teatre de l'absurd. Va fer que jo intentés buscar un estil molt concret, molt particular. I per aquí vam tirar. Tampoc és un teatre que es vegi molt a Barcelona últimament, però per a mi té un cert interès.

I això va ser un procés més individual o compartit amb els actors?
Això de la direcció és collonut perquè aprens moltes coses. Jo he revisat notes que tenia de quan era jove i he vist que tampoc no anava tan desencaminat, l'eix era el mateix.

Notes?
De l'Institut del Teatre, de quan estudiava. He revisat material. La feina d'actor la tinc tan summament assumida que amb 50 anys em va semblar que era important, aquesta és una de les altres coses per les que m'ha semblat interessant posar-me a dirigir, m'interessava buscar noves coses que refresquessin una mica aquesta gran motxilla que començo a portar de 30 anys fent d'actor. Són molts anys des del cantó de l'actor, hi ha molta motxilla carregada i m'interessava remoure-ho tot una mica, passar-hi el garbell, a veure què hi quedava. I estant a l'altre cantó ha sigut una manera de moure molt material i no sé perquè, vaig començar a mirar apunts, notes que tenia de quan era jove, lectures que havia fet, havia llegit molt, sempre m'ha agradat molt la història i la teoria del teatre i he vist que tampoc no anava desencaminat, hem anat evolucionant, però el camí sempre ha sigut més o menys el que a mi em semblava. Hi ha una certa coherència i això ha sigut xulo.

I com vas treballar amb els actors?
Jo ho havia treballat una mica i tenia clar el que volia, però m'he adonat que depèn molt del material humà que tinguis com a actors. Hem arribat fins aquí perquè he tingut els tres actors que he tingut, que era volgut i pretès, però en el fons és una feina que fem entre tots. El teatre és una feina d'equip, ara sí que ho he vist molt clar. Tu pots treballar molt i tenir les idees molt clares, arribar i que se't desmanegui tot, el material humà és el més important i aquí me n'he adonat. A mi no m'ha passat això, se m'ha aguantat bé el material que tenia al cap, però m'he adonat que ells són tan o més importants que el que tu puguis arribar a pensar. No a nivell només de proposta, sinó de ser; el Joan és el Joan, el Juli és el Juli i la Rosa, la Rosa. Són tants anys que ja intueixes com va, he treballat amb molta gent, tinc molts referents i tot això es col·loca en algun lloc, però l'aventura ha sigut molt interessant. Primer, he refrescat coses; després, he vist que realment, és una feina d'equip i finalment, és un treball una mica més intel·lectual, no tan físic, però ho he trobat interessant.

Heu modificat molt el text original?
Vam provar coses, vam intentar inserir-ne algunes que m'interessaven, vam escriure amb l'Anna Maria alguna escena per intentar lligar les dues peces, però finalment les peces van pesar tant, estaven tan ben escrites i eren tan rodones que es van mantenir tal com son. Les vam tocar molt poc.

I amb la coreografia ja heu resolt la transició entre les dues obres.
La coreografia tenia clara que hi era, però no sabia com s'articularia i amb el Max vam treballar l'espai, aquesta mena de lloc una mica màgic que es converteix en un altre, i ensenyar-ho al públic, em va semblar que era un joc que entrava molt dins de l'estil que volíem marcar i que podia ser divertit.

El cerveser d'Audiència està tan passat de voltes, doncs, al text original?
El pots fer com vulguis. La gràcia del teatre és que de les coses se'n poden fer tantes lectures com caps i barrets hi ha al món. No hi ha un Hamlet, ni un Cyrano, n'hi ha tants com actors el representin. Són papers que demanen posar-hi molt de tu, part teva vivencial i de cos, també. Amb el Juli hem anat estirant, jo tenia una intenció força clara, que finalment és cap on hem anat, però també perquè és el Juli i té un ressonadors que van per aquí. Hem anat a buscar aquesta cosa mes robòtica, no caricaturesca en cap cas, perquè te una versemblança important, però sí aquesta mena de titella, de ninot, perquè reforcés dues coses, primer el contrast amb Vanek, que està molt tocant a terra, amb un treball més naturalista, més seriós, més de veritat i, alhora, buscàvem que al final despertés una certa tendresa perquè ell també està manipulat per aquesta opressió exterior. En el fons, és més innocent del que podria semblar, està pressionat per algú que no sabem qui és. Hi ha tants opressors com països o règims o digues-li com vulguis. No concretem res en aquest sentit. Sí que ens interessava buscar aquesta cosa desarticulada, incoherent, i no posar-ho tant amb l'alcohol, que tot partís d'un altre lloc, de la por.

No us volíeu centrar només en mostrar-lo com un borratxo?
Si ho justifiques només perquè va borratxo et quedes amb un primer grau i no té tanta gràcia, per a mi era més interessant que partís d'un altre lloc, d'un neguit, d'una por, d'un no saber-se explicar, d'una tensió i una pressió que pateix. Per això té aquest monòleg final assegut a terra on Havel el salva una mica, el fa humà, també té les seves raons per actuar com ho fa.

A Vernissatge hi ha uns moments on l'acció es para, sona una música i hi ha un canvi de llum. Quina finalitat tenien aquests moments?
El teatre és un misteri, no es pot explicar tot ni s'ha d'explicar tot. Havel hi ha posat unes parades de temps. Així com a la primera part hi ha les anades al lavabo del cerveser, en la segona part, hi ha unes parades de temps, un rellotge que fa un tic-tac, l'il·luminem i aquest temps es converteix en una mena de no sabem ben bé què, aquesta cosa monstruosa que es va accelerant, cada cop més i més fins que al final, aquesta llum verda s'instal·la a escena i arriba un moment en què no saps si està dins del cap del Vanek o no. En el moment de marxar, canvia el llum i tornem a una certa realitat. Per altra banda, jo buscava intentar subratllar aquesta monstruositat amb aquests moviments espasmòdics. Aquest any és el 50 aniversari de la Primavera de Praga i els 70 anys de la Declaració dels Drets Humans, cosa que jo no vaig pensar quan muntava les peces. I és interessant aquesta coherència del personatge de Vanek, que és un “alter ego” de Havel, que defensa l'escolta, el diàleg, és un personatge molt empàtic quan pren decisions, encara que sigui de manera molt subtil, ho fa d'una manera ferma i això és el que em sembla que ens connecta molt avui en dia.

Tria entrevista