Miquel Górriz parla sobre El metge de Lampedusa

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Miquel Górriz posa en escena les vivències d

La idea de portar a escena El metge de Lampedusa surt del Xicu Masó, quan coneix el doctor Pietro Bartolo en una conferència i decideix ajudar a difondre la seva crida. En quin moment arribes tu al projecte?
Força aviat, tot anava bastant just de temps. De seguida hi va haver molt d'interès per part del Lliure i del Temporada Alta, volien encabir l'obra a la programació d'aquesta temporada, era complicat per agendes i per tot, però per part de tothom es veia possible. Em va trucar molt aviat perquè era molt imminent.

Quan decidiu tirar endavant amb el projecte?
Abans de l'estiu, nosaltres vam fer les primeres sessions de treball de taula el juliol. Després vam començar la primera fase d'assajos les dues últimes setmanes d'agost. Jo tenia un compromís la primera quinzena de setembre i el Xicu es va dedicar a memoritzar el text. Quan jo vaig tornar, va ser l'última tirada, unes quatre setmanes. Finalment, aquest calendari va anar força bé, però va ser molt estressant. A més, les primeres dates de quadratura ens portaven a estrenar el novembre i en un moment donat, just abans de vacances, es va avançar l'estrena al Temporada Alta al 14 d'octubre. Llavors sí que va ser 'som-hi, som-hi'. Però teníem una cosa molt a favor que, en principi, estalvia temps: l'equip. Sobretot, el coneixement mutu que tenim amb el Xicu després de molts anys de col·laborar. Hem fet molts projectes junts, ens hem dirigit mútuament i ens hem deixat dirigir mútuament. Jo li he fet d'ajudant de direcció, hem fet gairebé tots els papers de l'auca. I sumant-hi l'Anna Maria Ricart, que també fa temps que treballava amb el Xicu i jo l'havia tingut d'assistent a Art. En ser aquest equip de tres, la dramaturga, l'actor i impulsor del projecte i el director, va ajudar molt amb un material que d'entrada estava per fer. Una cosa és tenir un text i haver-lo de muntar i l'altra és agafar una novel·la que s'ha d'adaptar amb un tema com aquest. Era realment un projecte molt engrescador, però feia respecte.

Es tractava d'un projecte personal del Xicu, parla d'un tema complex i a més, és la teva primera obra de no ficció, en definitiva, tot un repte per a tu...
Jo amb el Xicu me'n vaig on calgui, però recordo que el primer que li vaig dir va ser 'sàpigues que a mi, d'entrada, això em fa molt respecte'. I és un sentiment que per sort, no ens hem tret de sobre, ha estat un respecte compartit per tota la producció i sobretot, per l'equip artístic, un respecte sobre el material que havíem de tractar, que són persones que existeixen i situacions verídiques. Aquest pudor i respecte cap a aquestes persones, sobre com tractàvem el tema, les seves històries i el conflicte.

Com vau treballar el procés d'adaptació amb l'Anna Maria?
Ho hem fet molt en equip, esprement les imatges i la voluntat i la tirada que el Xicu buscava. I a partir d'aquí, hem tibat d'aquest fil, d'aquest motor que és l'actor que havia d'encarnar-se en Pietro i amb la idea de donar testimoni amb el nostre treball, que és el teatre, del que està passant, a partir de l'experiència, del testimoni, de les paraules i les vivències del metge de Lampedusa, Pietro Bartolo. El que és singular d'aquesta mirada sobre el tema, ho teníem molt clar i és el fil d'on vam tibar, és que el punt de partida era ell i la seva experiència humana amb el conflicte, aquesta experiència diària, de conèixer el problema de primeríssima mà. Aquesta era la base de l'espectacle. I en aquest sentit, se'ns feia molt clar que el nivell d'artifici, de teatralitat s'havia d'ajustar el màxim perquè el que estigués en primer pla fos la persona, la humanitat i el discurs d'en Pietro. Utilitzant l'esquema de la mateixa novel·la, que distribueix la història entre la seva vida privada i les històries dels refugiats.

El fet de combinar el drama dels refugiats amb qüestions més personals o íntimes del metge us anava bé per deixar respirar l'espectador?
És l'esquema de la pròpia novel·la, que ell pacta amb la Lidia Tilotta, la coautora, per una qüestió que a nosaltres ens ha anat molt bé, ens ha proporcionat, igual que en el llibre, un cert equilibri entre les dues narracions, les històries dramatiquíssimes i terribles i la vida més fugissera, més casual i privada. A més, el Pietro li demana a la Lidia que, com se sent en deute amb aquestes persones que li han deixat entrar a la seva intimitat, per explicar les seves històries ell també vol explicar la seva. Fins i tot això és preciós. Per això l'esquema del llibre és el que és i el de l'obra és el que és. Respon també a una necessitat ètica del mateix Pietro.

Tot i l'estrès, has comentat que aquesta obra ha sigut un regal en molts aspectes...
Ho ha sigut perquè per a mi, poder treballar amb gent com el Xicu és una alegria i un privilegi. I tenir-hi aquest vincle personal, aquesta amistat durant tants anys és un regal de la vida. Igual que és un privilegi treballar amb el Pere Arquillué.

El text és molt crític davant la passivitat de la Unió Europea amb el tema dels refugiats... Això és del llibre o és editorial vostra?
Hi és a la novel·la. Això és el que distingeix tractar el tema des de la denúncia i l'activisme. No vol dir que el Pietro no sigui un activista, però no és una denúncia a l'ús. Ell no parla des de l'activisme, sinó des d'un metge d'una petita illa que es troba fent la seva feina dia a dia. I la seva feina resulta que són desembarcaments i naufragis de 300, 500 o 800 persones ofegant-se al mar. I evidentment, és crític amb la Unió Europea. Nosaltres hi hem posat una mica de cullerada en el sentit que aquesta és una història que no tenim tancada, no s'acaba quan finalitza la funció. És una cosa que està present, està passant. Què vol dir? Vol dir que hi ha naufragis, que hi ha notícies, que el tema està sobre la taula. I les coses que van passant nosaltres les anem integrant dins de l'espectacle, que viu en l'aquí i ara absoluts. Per exemple, mentre estàvem en la fase de treball, molt poc abans de l'estrena, va finalitzar el termini que tenien els països de la Unió Europea per establir les quotes de refugiats i van sortir uns portaveus de la Unió dient que el pla d'acolliment havia estat un èxit, quan és públic i notori que això és una vergonya. I això surt a l'espectacle. I ho diem així 'fa quinze dies' perquè realment, va passar fa quinze dies.

També feu referència als atemptats de Barcelona...
Això ho vam extreure d'algun article d'opinió que explicava molt bé el tema justament fent aquesta comparació amb els atemptats que acabaven de passar. Ens va semblar que era molt clar i que havia d'entrar, es podia entendre molt bé, ja que saps de què t'estan parlant. Si tu tens allò cada dia a casa teva, què fas? Pots entendre que marxin? Tu no ho faries?

I tampoc no estalvieu una crítica contra els mitjans de comunicació per la simplificació que es fa de les notícies?
No és tant una crítica als mitjans de comunicació, es pot entendre així, però és pitjor. Ve a dir que les notícies, els mitjans no serveixen per a res, ni per solucionar les coses ni per mantenir consciències.

Els mitjans tal com els coneixem ara?
Per la dinàmica, i d'això no en són únicament responsables els mitjans, ells viuen en el ritme en què vivim la societat, és un tema complexíssim, que comença per les tecnologies i acaba allà on vulguis, però el resultat final és que pel que convé, tenim uns mitjans que no serveixen per a res. I això és extremadament frustrant per algú com el Pietro que pensa que fent divulgació, conferències, donant entrevistes a televisions i ràdios de mig món podrà arribar, però no canvia res, no passa res. Aquest home es troba amb la impotència i la incredulitat absoluta de què això vagi enlloc.

No creus que alguna cosa sí que queda?
Alguna cosa sí, sinó, nosaltres no hauríem fet l'obra, però s'ha de tenir molta fe, molta voluntat. És veritat que les notícies fugen. Nosaltres mateixos ens hem trobat que des que vam començar el treball abans de l'estiu aquest encara era un tema que estava molt present i la manera com ha desaparegut avui dia, 7 de novembre... Bé, ara ha desaparegut el món. Tenim un exemple molt clar de com poden anar les coses. És un tema per donar-hi voltes i per rumiar.

En alguns moments de l'obra, el metge trenca la quarta paret...
Està plantejat d'entrada i a més, amb una certa complicitat amb el públic. Al principi, l'actor entra a escena i li diu al públic: 'havíem quedat avui?'. A partir d'aquí, ja s'ha trencat la quarta paret: sou aquí, jo sóc aquí, i seguirem junts aquesta història.

Us ajudava a escurçar la distància entre l'actor i els espectadors?
A no teatralitzar la història o a teatralitzar-la el mínim possible.

L'escenografia representa la consulta del metge, on podem veure com hi treballa. Us anava bé per situar el personatge?
Nosaltres teníem la hipòtesi, no és que s'hagi de veure molt però hi és, de què és com si els espectadors fessin un viatge a Lampedusa i anessin a la consulta a conèixer el doctor Pietro Bartolo. Això és l'obra. I és el viatge que nosaltres hauríem volgut fer i no vam poder, ell estava malalt i no vam poder vehicular la visita. Però sí que ens va quadrar en el sentit de què si hi haguéssim anat, hauríem anat a conèixer-lo, hauríem anat a la consulta i ens hauria explicat tot el que es diu a l'espectacle. L'obra és un viatge on el públic va a conèixer el Pietro Bartolo a la seva consulta.

Ell no ha pogut venir a veure l'obra, doncs?
S'estava parlant fa uns dies de què estava molt interessat i que potser venia, però a hores d'ara, no en sé res. Ens faria molta il·lusió, però també un gran respecte. És una persona admirable.

Hi ha una frase de l'espectacle que diu "Lampedusa és un tros de terra que s'ha desenganxat d'Àfrica i fuig cap a Europa". Pot ser una metàfora del que els passa als refugiats...
Això és del llibre, és una metàfora preciosa.

Hem comentat la indiferència d'Europa cap a aquesta crisi. Creus que aquesta és una obra necessària?
Per això hem d'ajudar cadascú des del seu àmbit a què es conegui el que està passant, mirar de que es resolgui i collar a qui calgui per conscienciar i que es prenguin mesures, perquè es poden prendre. No és absolutament impossible aconseguir que la gent embarcada d'aquesta manera caigui al mar i s'ofegui, ha de ser evitable. És aquest fonament que parla el Pietro de la Llei del Mar, quan algú s'està ofegant, se l'ha de treure. Si no entenem això o si ho hem oblidat, estem mot malament. I l'únic que hem de pensar és en això, els governs que correspongui han de posar els mitjans que calguin per no deixar que la gent s'ofegui. Això d'entrada, després ja ve el tema de l'acolliment, però primer, que arribin. Nosaltres ho hem fet per col·laborar en aquest testimoniatge, perquè creiem que és necessari i tenim la gran alegria de veure tota la reacció del públic, de la gent que no para de dir en els seus tuits o escrits que és absolutament necessari. És el millor comentari o crítica que es podia fer.

Tria entrevista