Pau Miró parla sobre Un tret al cap

Entrevista realitzada per Marta Armengol

El dramaturg Pau Miró convida a pensar sobre la responsabilitat individual. foto: Marta Armengol

En aquesta obra tu mateix dius que t'has deixat anar. M'ho expliques?
De vegades, fas les coses d'una manera més inconscient i potser et deixes anar més del que et penses, però sempre tens temors o pretensions i aquesta vegada, hi havia una necessitat conscient de deixar anar no tant el què sinó el com, sense censurar-me qualsevol tipus de teatralitat particular que pogués sorgir.

Has deixat que sortís el que realment volies dir, doncs?
Al principi, tenia un text una mica més convencional, més tancat, sense trencar la quarta paret, però no era el que jo volia fer, el neguit que tenia no hi anava d'acord i llavors vaig atrevir-me a fer un pas més. Senzillament, vaig decidir que tenia ganes de dir aquestes coses, m'ha importat més arribar que agradar.

És una decisió valenta...
Al final, no sé si és cent per cent veritat, però almenys m'he fet aquest discurs a mi mateix. M'importa més obrir-me, mostrar, explicar aquestes coses i que arribin que no pas fer una cosa ben feta, bonica. La delicadesa que pot tenir o no el text o el muntatge és a més a més. Tinc ganes de dir això i descarnadament.

Has comentat que les actrius trenquen la quarta paret, volies que l'espectador sentís que li parlaven directament a ell?
Volia connectar. Quan les actrius parlen, ho fan a la segona persona del singular, al 'tu', per generar la sensació que s'estan dirigint a cada espectador; no a 'vosaltres', no a tothom, sinó a cadascun d'ells.

Fas una crítica al model actual de periodisme, on les audiències, els clics i els retuits pesen més que el dret a una informació veraç i rigorosa...
Per a mi, el periodisme és una part molt important de la societat. Abans era més fàcil discernir on hi havia una informació veraç, la confiança que tenies en determinats mitjans o persones era, almenys per a mi, molt més clara. Ara s'hi barregen moltes coses; una precarització, que fa la majoria d'informació vingui d'agències, i qui fiscalitza aquestes agències?; una mena d'ego del periodista, també per supervivència, que ha de ser una mena d'estrella perquè comprin diaris, ha d'aconseguir que el citin en un blog, que li facin clics. Amb aquesta transformació del periodisme s'està perdent alguna cosa, la simplicitat d'intentar explicar els fets. Algú t'ajuda a endreçar-los i pot donar el seu punt de vista, però bàsicament, cal que transmeti els fets de manera veraç.

Fins i tot la periodista més compromesa amb la professió sucumbeix a aquesta transformació...
Crec que hi ha una gran exigència d'aquesta periodista (Emma Vilarasau) durant tota la seva carrera, però se n'adona, i és molt humà, que s'està transformant i està agafant una direcció que no va amb ella, el que li fa més pànic és contagiar-se de tot això. És molt més fàcil donar la culpa als altres que acceptar les responsabilitats pròpies i encara que al principi es queixa de tot, al final, s'acaba qüestionant a ella mateixa i el tipus de compromís amb la professió. Crec que l'ètica és aquest exercici d'interrogar-te, trobar respostes i prendre decisions. Més que una crítica, l'obra és una lloança a la funció del periodista i a la seva ètica. El periodisme no és res si no hi ha una persona al darrera exigint que allò que t'explica sigui veraç.

Encara que la periodista també cau en aquesta dinàmica...
Pots caure en l'error, deixar-te endur per la inèrcia. Tot va en aquesta direcció. Hi ha un moment en què et canses d'anar en contra direcció i és comprensible, però el que acaba fent ella no és molt greu. El tema és quina importància li donem al fet de no ser veraços, conseqüents, exigents? El valor que li donem a aquesta impunitat. Mentre escrivim una quantitat determinada de paraules o generem un nombre d'impactes o publiquem coses lacrimògenes sembla que ja tinguem resposta immediata, però què en traiem de tot això com a ciutadans? Crec que no alimenta gaire...

Hi ha un moment en què la periodista es queixa de què tots els mitjans recorren a les mateixes fonts. Creus que l'accés universal a la informació que ens permet internet ha perjudicat el sector?
El problema és aquest. La responsabilitat també és dels que consumim informació. A la xarxa hi ha informació, però has de diferenciar-la del que només és soroll. Crec que això ha perjudicat i ha posat en crisi els valors essencials del periodisme, bàsicament, perquè els que consumim informació estem donant per bones coses que no ho són.

Tots tenim la nostra part de responsabilitat en aquest canvi de model?
Crec que l'obra no parla de periodisme, sinó de responsabilitat individual. Fa crítica d'una persona que es dedica al periodisme, però podria parlar d'algú que fa teatre, política, o que és metge. Quina responsabilitat individual tens en la teva professió i què passa si te la passes pel forro, què li passa a la societat? Podem anar tirant milles, però hi ha alguna cosa que ens perdem. Tinc la sensació que l'obra és molt polièdrica, no està dient que el periodisme és una merda, simplement es van apuntant coses, com a possibles preguntes o idees que puguin explicar-nos un moment complex, més del que sembla.

A l'obra també parles d'altres temes com la precarietat laboral...
El tema generacional, el tema familiar, el que ens costa de dir i el que ens costa escoltar. Hi ha moltes coses, crec que no és una obra de tesi, no m'agrada aquest tipus de teatre de 'tinc una idea sobre un tema, faré un discurs i li posaré un llacet'. La idea no és aquesta, és més aviat que tinc un tema, el periodisme, i apareixen altres temes al voltant que se senten atrets pel punt de partida; una periodista que es pregunta quin sentit té la manera d'exercir la seva professió. I a partir d'aquí, es planteja la relació amb la seva germana, el que costa per a les noves generacions accedir a una feina, de quina manera decideixes que ha acabat el teu moment professionalment... S'obren moltes finestres.

A la periodista l'obliguen a callar determinades coses a la feina, mentre que ella decideix callar-ne d'altres en l'àmbit privat...
Hi ha un paral·lelisme. Acceptem que hi ha certes línies vermelles, primer te les assenyalen, però després ja no cal, les tens super presents. I ens fa pànic travessar-les. Hi ha molts periodistes que les travessen, però també, i és simptomàtic del moment en què vivim, hi ha molt pànic a travessar aquesta línia.

Potser per conservar la feina...
Per conservar la feina, perquè és més còmode, et porta problemes, sembla que ningú no li doni valor. Si té més repercussió algú que tuiteja qualsevol cosa que algú que s'ha treballat una informació, al final et preguntes si val la pena. És un moment molt complicat. L'obra no és catastrofista, hi ha una idea respectuosa i positiva cap a la professió, però això no vol dir que no pugui ser crítica o autocrítica des del punt de vista de la periodista que es qüestiona a ella mateixa. El moment no està tan bé com ens pensàvem. I el seu moment tampoc no està bé.

I en la relació amb la seva germana també té aquest problema de comunicació...
Hi ha aquesta autocensura, en el fons és el mateix. Què passa quan travessem aquestes línies vermelles? Ens fa pànic perdre alguna cosa, una comoditat, un lloc en el qual estem a escala familiar. Si no passo d'aquí, no m'hauré d'exposar. Hi ha un paral·lelisme entre l'àmbit públic i l'àmbit privat. Un dia en un assaig vam dir que aquestes germanes no se suporten però s'estimen, és curiós...

D'on surt el títol de l'obra?
Hi ha un moment en què es diu 'tant de bo que quan un periodista estigués transmetent una informació, tingués algú apuntant-lo amb una pistola, obligant-lo a transmetre una història veraç' i al final de l'obra veiem, tal com mostra el cartell, que l'única persona que s'ha d'apuntar ets tu mateix. Penso que a partir de la crisi hi ha hagut una davallada de l'exigència a l'hora de transmetre la informació. Ha sigut la coartada perfecta per posar menys professionals a cobrir la mateixa informació. I això s'ha vist repercutit en la feina que fan.

Aquesta situació queda reflectida en el personatge de la Mar Ulldemolins...
De desesperació, i això vol dir que en alguns moments t'has de passar l'ètica pel forro. Sembla que hagi deixat de tenir valor.

Tu ja havies treballat amb l'Emma i la Mar a Victòria, vas escriure els papers pensant en elles?
La història la tenia molt clara, la vaig proposar a aquestes actrius i quan em van dir que sí, la vaig escriure. Era intentar posar-los un repte, no fer-los fer el que fan sempre, portar els personatges més enllà de la zona de confort. Però a la vegada, saps que són tres bèsties 'pardes', que a la proposta que els hi facis, des del respecte i acompanyant-les, hi voldran anar i s'hi entregaran. És el que ha passat, ha sigut un procés molt bonic. Intens, perquè jo ho sóc, exigent amb mi mateix i amb els altres, però sempre des del respecte i l'amor a la professió.

Per a les actrius també deu ser enriquidor que les portin a llocs on no s'acostumen a moure...
És interessant, però no sempre és fàcil. Quan vaig fer els canvis textuals i vaig sortir dels universos dels meus últims textos era la meva manera de sortir de la zona de confort. Tot va a parar allà. La idea d'aquesta obra era sortir del pilot automàtic, posar el fre de mà i mirar què estem fent. En l'àmbit íntim, de tipus de proposta, de textualitat i temàticament.

I el fet que fossin tres dones també el tenies clar des del principi?
La meva manera de treballar arrenca de la intuïció, d'una manera irrefrenable, i després ho endreço més. No hi ha una decisió políticament correcta; no he fet la reflexió de 'som en una societat molt masclista, també en el món teatral, hi ha pocs personatges femenins, he d'escriure alguna cosa per a actrius'. És més aviat, intuïció; dues germanes i una noia més jove, tres generacions diferents que, de cop i volta, s'obren i esclaten. És una decisió intuïtiva i crec que hauria de ser així si els números fossin uns altres. Darrerament, el tema de la paritat i les quotes estan d'actualitat i és normal la pregunta, però és trist que ens ho hàgim de plantejar com si fos una part del discurs.

Dius que la història s'inspira en fets reals, entenc que precisament per tot el que té de crítica, hi ha alguna cosa més de real en els personatges o en la història?
Tot el que apareix en el text ho he tret de coses que han passat, però la manera com jo ho he metabolitzat no és real. M'he inventat molt poques coses, la relació, la trama entre les tres. Estem reflexionant sobre el que anomenem la postveritat, la mentida, i quan ens diuen que aquesta història és real, ens predisposem a creure-ho. Som d'una credulitat absurda o desproporcionada amb el temps que vivim, i jo el primer. La relació de confiança s'ha transformat en una altra cosa. No sé si és veritat o mentida, però com que demà tornaran a passar tres-centes mil coses tan impactants, emotives i dures, allò que em van dir ahir, si era veritat o mentida no importa. Hi ha tanta informació que no es metabolitza, crec que aquest és el tema.

A la història, doncs, tot el que expliques és real?
Allò de l'empresa d'alimentació és real. A l'obra hi ha un paral·lelisme entre de què ens alimentem quan mengem i de què ens alimentem quan ens informem. Tu vas al supermercat i creus que tot allò és menjar, però n'hi ha molt poc, de menjar, hi ha molt de processat, una mena de pinso amb nom de menjar, però que en té molt poc, de menjar. I una gent que s'ha passat de voltes decideix posar una mica de pols de maó triturada dins del producte, que no faci mal a ningú, però aquella part minúscula en una gran empresa pot reportar molts beneficis. En la teatralitat que jo proposo està tot concentrat, però no m'ho he inventat.

A més de canviar la forma d'explicar la història, també has anat a l'essència en la posada en escena...
En aquest muntatge tot és molt essencial, textualment i els elements artístics, les projeccions, tot el que posem és mínim i serveix per acabar d'explicar alguna cosa, però de forma molt essencial. Tot està molt despullat, és molt auster, mostrant les costures de la posada en escena. Intentant les mínimes trampes possibles.

En aquest sentit, has situat en primer terme el pis de la periodista, però la resta d'escenari està buit, de manera que veiem les actrius quan estan fora d'escena...
Té a veure amb això que dèiem ara. El que ens diuen que és veritat és la història que ens expliquen aquí, però tu estàs veient les actrius quan estan fora d'escena. Veus les dues veritats, sense subratllar-ho, però posant-ho a vista de l'espectador. Quan tu qüestiones la veritat que estàs veient allà perquè veus que més enllà de l'escenari n'hi ha una altra, confronta el que t'estan explicant. Entren i m'emocionen, però després, surten i veig com beuen un got d'aigua.

És la teva primera obra a la nova sala Beckett, a banda de la relació que tens amb aquesta sala, tu havies estudiat en aquest espai. Et deu haver fet una il·lusió especial per aquesta casualitat...
Massa casualitat... Amb això de l'estrena estàs atabalat amb moltes coses, però ara quan reposi una mica... Jo hi vaig fer 1r i 2n d'EGB, els meus avis vivien al Poblenou i em portaven a aquesta escola. L'actual sala d'assaig era el menjador de l'escola, també hi havia la sala on em castigaven. Recordo que un dia, assajant, em van començar a venir flaixos del pati, que recordava més gran, de l'amic, de la professora. És molt fort que la Beckett, que va ser la meva primera escola com a dramaturg, acabi anant a parar en el que va ser la meva primera escola, on aprens a llegir i a escriure. M'agradaria pensar-hi i connectar-ho més per poder fer alguna cosa que vagi més enllà, el record. Com canvia tot i tornes al mateix lloc. Últimament he estat molt desconnectat d'això però he de fer alguna cosa. Igual dóna per a una història...



Tria entrevista