Pep Anton Gómez parla sobre Excuses!

Entrevista realitzada per Albert miret

És difícil dirigir actors amb una personalitat tan marcada per una sèrie de televisió?
Et pots trobar de tot però en aquest cas no per una raó molt concreta. Jo entro en el projecte des de bon començament. Quan a mi em truquen no és per dir-me mira, tenim aquesta obra i la volem fer... sinó per dir-me volem fer teatre, volem escriure una cosa que no sabem encara què és i ens agradaria que ens ho dirigeixis però que a més a més hi estiguis tu dins del procés de creació. Això vol dir que quan començo els assaigs jo ja m’ho sé tot i ja he discutit, sobre tot amb el Joel i el Jordi, que són els autors, moltes coses de l’obra mateixa. Per tant ja vas molt a l’uníson. Això em facilita molt la feina. Quan vam acabar d’escriure l’obra ja sabíem tots tres que volíem dir la mateixa cosa. Després sí que pot haver petites divergències en quant a posada en escena però jo crec que aquí sí són bons professionals com per saber que hi ha d’haver un respecte. I és un respecte mutu, a més a més. Hi ha hagut divergències molt petites perquè tot el que ens havíem discutit ho havíem fet mentre ho escrivíem.

En el cas dels autors. Com es dirigeix els actors i autors d’un text alhora.
Si jo hagués entrat després d’escriure el text hauria estat més complicat perquè escriure un text sobre tot quan ho fa un equip de gent i no una sola persona vol dir que hi ha moltes hores de conversa. Moltes hores de discussió. Si el director no hi és en aquesta discussió comença la seva feina molt lluny d’on són aquests autors. Però jo hi he estat des del començament.

Sí, però també estàs molt marcat.
Sí però ja ens hem posat d’acord. Les divergències o discussions que poden ser fortíssimes durant els assaigs, aquí ja són impossibles. Perquè les hem tingut quan ells eren autors. Evidentment que pensen que després ho hauran de fer damunt l’escenari però que sí que hi ha una confiança plena. Quan ells em criden per treballar amb ells és perquè han vist molts muntatges meus. Per tant hi ha una confiança molt gran. Nosaltres vam tenir molts dies en blanc, quan escrivíem l’obra. Si jo començo a dirigir aquesta obra sense participar en l’escriptura jo tinc molts problemes segur, perquè ells tenen molta informació que jo no tinc.

Les situacions que es plantegen damunt l’escenari ratllen l’exageració?
Jo crec que no. N’estic convençut que no. És més. Et puc dir que la immensa majoria de les coses que passen a dalt de l’escenari, o les hem sentit o les hem vist. El que passa és que, quan es tracta de veure coses damunt l’escenari la gent pensa us heu passat... i no és veritat. Desafortunadament no és veritat.

Tot i això, la gestualitat, els crits, l’histrionisme de damunt l’escenari no freguen la caricatura?
Sí, sobre tot al segon acte. Però perquè partim de la idea que aquí hi ha quatre personatges que van al seu rotllo i no s’escolten. Per això va tan picadíssim el segon acte, perquè no hi ha reacció. Cadascú va al seu rotllo. És una bomba de rellotgeria que ha d’esclatar, que és el que acaba passant. Després, evidentment, malgrat la duresa de l’obra estem fent una comèdia i per tant busquem el gag. I aquí és on tu pots dir que aquí apretem. És una obra que –tu ho has dit abans- és molt cruel, però ens volem posar una mica en la pell de tothom. De la gent que només vol riure i no està disposada a entendre res més. A aquests els hi oferim una obra que, llevat del final, poden pensar hem rigut i hi ha gent que també vol anar més enllà i per tant ja és un riure ben diferent, bastant més nerviós.

Estem al 2002 i la gent encara s’escandalitza al teatre per certes coses que potser, al meu entendre, haurien d’estar superades. Al principi, en l’escena de la palla se sent algun crit entre el pati de butaques.
Ara ja no tant però als començament la cosa que més escandalitzava, després de l’escena de la palla i després de saber que el Cristian s’ho fot amb la secretària i tota la pesca, era quan s’assabentaven que la Begoña tenia un amant. Tot allò que provocava riure en els tius, a la que ella deia que també tenia una doble vida se sentien alguns ohhhhs a la platea.

En canvi quan el Jesús treu l’escopeta i estira la seva dona dels cabells en un atac d’histèria, el públic reacciona rient.
Això és una reacció a la defensiva.

Això m’ha estranyat del públic.
A nosaltres també, no pensis. Quan assajàvem pensàvem que la gent es quedaria congelada. I ens va sorprendre molt. Fins que vam descobrir que la gent no podia aguantar congelada. Que havia de reaccionar. I la reacció, curiosament, era el riure. Ara ja estem acostumats. Però al principi ens sorprenia molt. És una reacció intuïtiva immediata.

Heu rectificat situacions en el desenvolupament de l’obra, en funció de les reaccions del públic?
Molt poquet. Nosaltres vam estar una setmana al Joventut, amb amics, en petits passes, però també vam estar una setmana al Romea amb prèvies que sí ens van ser molt útils. Va ser una setmana molt intensa d’assajar cada dia, amb l’obra ja muntada, a partir del que havíem rebut el dia anterior. I ens va servir moltíssim per acabar-la de collar. Després els canvis han estat mínims perquè vam arribar amb les idees molt clares.

El personatge de l’amant de la Begoña porta el teu nom. És casualitat?
Va ser una broma que em van fer. Les primeres sessions d’estructura la manera d’escriure estava organitzat de la següent manera. Ells pels matins es reunien i dialogaven, i jo em reunia amb ells per la tarda, em llegien el que havien escrit i a partir d’aquí discutíem. Em sembla que jo estava dirigint alguna altra cosa i vaig estar com tres o quatre dies que no vaig poder aparèixer i de cop em trobo amb el meu nom per allà i allà va quedar. Va ser un guinyo.

Descriu-me els quatre personatges segons la teva visió.
El Jesús, el personatge del Jordi Sánchez, és la mediocritat. És la persona que té molts somnis però que sap perfectament que no es compliran. És perfectament feliç amb la seva petitesa. Si no tingués gent per fora que l’està matxacant constantment, amb la seva caseta i les seves bigues ja seria una persona feliç.

Hi ha un moment que està fumant a la terrassa, fumant un puro, aïllat de tothom...
Exacte, i ell és autènticament feliç. El que passa és que està casat amb la Begoña, que és una persona també mediocre, però que s’ha plantejat la vida. Ella va decidir que a tal edat es casaria, que es casaria amb aquesta persona, que tindria un fill a tal edat...Ho té tot programadíssim: d’ella i del seu marit. I el seu marit no pot sortir d’aquest pla. Per això després tot li falla. Ella té un amant, que és a qui s’estima de debò. A més no és una aventura interessant. I li fa por. Ella ho diu. Se li escapa en un moment donat es que el Jesús és per sempre i ella sap que és per sempre perquè sap que el Jesús no marxarà mai i és capaç de sacrificar un sentiment nou i que és veritat que el seu amant el podria deixar més endavant. I decideix tenir un fill precisament per poder-se convéncer al màxim que ha de deixar a l’amant. Ho programa tot. ¿Per què al segon acte és la més histèrica de les histèriques? Perquè el pla se li està escapant per totes bandes. Una tia molt quadrada. Després està el personatge del Joel, el Cristian, que és el típic trepa. Va cagant qualsevol cosa que fa. A títol professional li va molt bé, però a títol personal no és capaç de mantenir una relació. Fins que no perd les coses no les valora. I per això sempre arriba tard. I després el personatge de la periodista, que a mi és un dels que més m’interessen, perquè és la lúcida. És la persona que al primer acte veus que és tan frívola, i que és tant com tothom, no?, però vas veient que té un reconet de coses que vol i que és l’única que a final del primer acte pren una decisió i trenca amb tot. I malgrat que després li passen certes coses, és feliç. Però és feliç a Madrid.

Tots els personatges, tret de la periodista, no poden acomplir els seus somnis perquè són com són. Però la per

Tria entrevista