Antonio Morcillo parla sobre Dies meravellosos

Entrevista realitzada per Christian Machio

L'escenografia consta de tretze caixes de cartró, una paret de paper i diferents fulls que de tant en tant fan servir els actors. Tot plegat molt reciclable... Un legat a l'ecologia?
Bé, l'escenografia té a veure amb que els protagonistes assagen una obra de teatre a un garatge, un lloc molt 'cutre', fred, amb caixes, ple de pols... Un local d'un poble perdut de Barcelona. Volíem que tingués pocs elements, i a més a més característics d'un magatzem. A part, el personatge de Jordi, que és força important a l'obra, treballa a una impremta. Si a tot això li afegim que en aquella època el paper era un element molt important (les eleccions, pamflets, 'octavilles', cartells...) Ja tenim l'escenografia pensada per Alfred Casas. Va ser ell qui va proposar una paret de paper, com una mena de teló, que es podia moure, podia caure més endavant...

A més acompanyeu aquestes caixes amb dues bombetes que pengen del sostre, una il·luminació molt pobra.
Sí, ho volíem així. Una llum pobra, indecisa, indirecta...

I mísera?
Clar, com l'època. Com deia Fernández Santos: "bombetes anèmiques"

Amb tanta misèria sembla mentida que els personatges no se n'adonin de la seva situació, per a ells absolutament normal.
Clar, perquè ells només coneixen el que tenen. No saben què hi ha més enllà, ni com es viu a altres llocs. Imagina't viure a un poble, a Llupià, als anys setanta. De casa al treball, del treball a casa.

No havien ni pogut anar a la universitat
Clar, treballaven, anaven a les reunions del Partit Comunista, i assajaven teatre, com hem fet tots al nostre poble.

Què podem explicar de nou sobre la transició que no s'hagi dit ja als llibres, a escena o a la televisió?
Però hi ha una diferència. l'únic espectacle teatral que jo tingui consciència que parla d'una certa època franquista és Imagina de la Cuarta Pared. Pel que fa a les sèries televisives, són diverses les diferencies: Primer, no parlen de la transició. Nosaltres parlem específicament de la transició, des del 1971 fins al 1981. Segon, nosaltres no pretenem fer un espectacle merament costumbrista, sinó que volem oferir un punt de vista bastant crític de l'època. No importa que sigui o no correcte, és un punt de vista crític. Crític amb que avui dia hi hagi un silenci respecte a aquella època, crític amb les decisions i el procés democràtic que va donar lloc a la Constitució i pel qual ens regim, i crític amb el sistema social demòcrata imperant a l'època, acceptat a corre-cuita (com es veu a escena) i que ens està donant els problemes que tenim ara. La democràcia és un tema que pot ser bastant discutit.

D'acord, no és un espectacle costumbrista però sí que té uns protagonistes quotidians: damunt l'escenari gairebé veig al meu pare i a la meva mare.
Clar, però el nostre fi no és descriure els costums socials d'una determinada societat a una època concreta. No és descriure un paisatge, unes costums o uns tipus: nosaltres no reflectim a un pare de família filo-falangista, retrògrad, conservador, intolerant... Ens interessava més fer el que no es fa ara a Espanya: teatre polític.

És a dir?
Un teatre de crítica social, compromès amb una situació determinada de l'època d'Espanya i no només descriptiu, sinó entrar forts en el tema. Nosaltres volem provocar, volem fer que algú es molesti, s'aixequi de la butaca i cridi: 'És una vergonya el que esteu fent amb Franco!'

I s'ha aixecat algú?
No, no encara. És una llàstima, perquè nosaltres fem l'espectacle amb aquesta mala llet. No és una obra benpensant ni acomodatiu ni per a estómacs agraïts, com el que es fa ara. i com Imagina, que allà semblava que no hi hagués una dictadura. Mostraven un sistema empresarial dominant que alienava al treballador, però això també passava a Itàlia o a Alemanya.

El protagonista es diu Jordi... En referència a l'autor del llibre original Jordi Coca?
Sí. Els personatges són els mateixos que els de la novel·la. Hem reduït el seu número, i hem fet una síntesi i de dos personatges en surt un. Per exemple hem ajuntat Dolors i Remei en un mateix personatge. Ramon també és una síntesi amb el Peris del llibre. El teatre és sintetització i nosaltres ho hem intentat reduir tot. A més, l'espai que tenim també ens limita l'adaptació, ja que no podem fer sortir vint personatges.

Però Deu-n'hi do el que feu en un espai petit. Ho amortitzeu força... Sobretot quan cauen les parets de paper.
Ja, ja, ja... Clar, és just quan s'obren fronteres, s'obre una porta. És com la pell de Franco que cau i tothom es queda bocabadat perquè no saben el que passarà a partir d'aquell moment. Els protagonistes es desorienten. Fins fa uns dies tenien unes parets, unes caixes, un local concret on poder assajar... Cau Franco, s'ensorra un règim, ja no hi ha parets, ja no hi ha local... Els anys 1976-77 van ser molt violents, molt criminals, el país va passar una tensió molt gran que intentem reflectir a escena. En qualsevol moment podia haver un cop d'estat, en qualsevol moment podien matar a cinc policies a Madrid, en qualsevol moment ETA podia atemptar... Això era continu i la gent estava molt tensa.

Això és el que reflecteixen els mocadors que els actors fan servir per tapar-se la cara?
Clar. És el costat fosc d'una època i també el costat fosc d'unes persones que estaven vivint una situació de pànic a un país que possiblement estava a punt de viure un altre conflicte civil. Ara potser és difícil fer-se una idea d'allò. Aquella situació sí que era rítmica.

Però els mocadors surten molt a l'obra. Cada actor té el seu i el fan servir per diferents coses. Té algun símbol?
Sí, això ho vaig proposar al text i després ho vam treballar. El mocador és un element molt important a l'obra teatral de Beckett Fi de partida. Els personatges assagen al garatge aquesta obra, i una cosa crida a l'altra. Fi de partida comença amb un home que té el cap cobert amb un mocador (com comença aquesta). Vam pensar de jugar amb el mocador, de diferents maneres, amb diferents utilitats. i va sorgir la màscara. El fer-se una màscara amb el mocador. No sabíem ben bé què podíem fer amb aquella màscara, ni per a que serviria ni per què. Vam jugar, ho van desenvolupar i va sorgir al moment de la mort de Franco. Va donar molt de joc perquè proporciona una clara idea de mortaldat. A més a més, amb els rostres coberts amb el mocador, els personatges mostren un nou cantó de la seva personalitat, molt estrany, molt simbòlic, molt tenebrós... Quan l'obra arriba a l'any 1977 és quan es treuen els mocadors i poden començar a respirar. Finalitza l'etapa fosc, es legalitza el partit comunista, anem a votar... És quan acaba l'infern.

I això de que el capellà sigui d'esquerres?
Això és un fet habitual. Els capellans amb idees d'esquerres sempre han estat. Són els defensors de la teologia de la liberació, és clar. Aquest capellà va estar al Vaticà llegint a Marx. Però és una contradicció molt de l'època: el capellà afiliat al partit comunista que reclama la llibertat però també va a oficiar missa. Ara també, eh? Jo conec gent així ara.

I com es diu a l'obra... Déu és d'esquerres?
Per a un capellà que milita al Partit Comunista, clar, Déu és d'esquerres. Perquè per a ell la llibertat és bona, l'home l'ha d'assolir, ha de tenir justícia...

A Dies Meravellosos es fa teatre dins del teatre... Això és ja molt clàssic, no?
Sí, molt usat. No hem descobert res de nou. S'ha vist moltes vegades en una obra de teatre...

Però arrel d'aquest fet, es planteja l'utilitat del teatre. Per a què servia el teatre en aquell moment?
És que el dubte era fer teatre o no fer teatre. I si es fa... per què?. Per això es fa teatre polític. És el teatre per millorar la societat, per ajudar-la. El teatre polític és un concepte d'un dramaturg, Erwin Piscator, que el va introduir en l'Alemanya dels anys vint. Piscator explicava que ell va estar a les trinxeres de la primera guerra mundial i el sergent el va fer cavar a terra. Al veure q

Tria entrevista