Xavier Pujolràs parla sobre Alopexidin

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Xavier Pujolràs foto: Marta Armengol

Has dit que a Alopexidin volies parlar de l’estupidesa humana...
L’estupidesa humana ha estat un recurs d’última hora al veure que m’havia quedat una obra molt estúpida i que som una companyia que tenim un component d’estupidesa bastant pronunciat. A part d’una companyia, som un grup d’amics de fa molt de temps i tenim un manera de relacionar-nos i de fer-nos bromes que, vist des de fora, pot semblar que ratlla bastant l’estupidesa. Però estupidesa vista amb sentit de l’humor, no des de la part tràgica i patètica de ser estúpid.

Té alguna cosa a veure, doncs, aquest grup d’amics amb els companys de laboratori que surten l’obra?
Bastant. Per això dic que a l’hora d’escriure, les bromes que faig servir i la manera de relacionar-se està molt basada amb els trets autobiogràfics del grup i de la companyia, coses que he sentit, que ens hem dit moltes vegades, surten a l’obra. El material l’agafo de nosaltres mateixos.

Després d’escriure dos thrillers, optes per una comèdia. Et servia per parlar de temes seriosos com la por als canvis o la precarietat laboral?
La primera premissa era fer una comèdia. Portàvem tres muntatges a la companyia, el primer sí que era una comèdia, però no era un text nostre, sinó una traducció d’una obra anglesa que es deia The Backroom, però els altres dos textos no eren una comèdia a l’ús, vorejàvem més el thriller. I aquesta vegada ens ho volíem passar molt bé, riure assajant i que la gent s’ho passés molt bé també. El leitmotiv que se’m va ocórrer va ser l’alopècia perquè un 60% o 70% de la companyia patim aquest tema i era un tret divertit del qual riure’ns. També perquè el primer que decideixo quan escric serà on passarà l’obra. En aquest cas, vaig decidir que passaria en un laboratori. Em baso en trets essencialment estètics quan trio un lloc.

El teu punt de partida és l’espai físic, doncs...
De fet, abans de decidir l’argument sempre has de pensar on succeirà. I penses en posar-t’ho fàcil escenogràficament. Total, que passaria en un laboratori perquè era molt interessant visualment, donava molt de joc. I vam decidir que seria un laboratori de productes capil•lars. I aquí vaig començar a treure experiències laborals meves anteriors.

De quan treballaves d’infermer...
Quan treballava d’infermer tenia una visió molt distant de la feina i del que eren les relacions perquè jo hi treballava sabent que allà no m’hi quedaria i que aquell no era el meu lloc, tenia sempre contractes de tres mesos i m’ho mirava d’una manera molt distant i veia que la gent es tornava boja amb qualsevol canvi de la seva rutina habitual. I això em va fer molta gràcia.

El personatge que tu interpretes es diu Dieter, tot i que és català. Et servia per reforçar la diferència del teu personatge respecte els altres?
L’anècdota que el meu personatge es digui així ve de què un dels components de la companyia va tenir un fill i li va posar un nom amb el qual tots hi estàvem absolutament en contra. Aquest pobre nano es passarà la vida donant explicacions sobre el seu nom. I és el que els passa ja als seus pares. Va venir d’aquí. D’entrada, el nom que li vaig posar al personatge era el d’aquest nen, però tothom em va dir que la seva dona s’enfadaria i al final vaig triar un nom estrany, però per fer broma d’aquest tema. I el nom donava aquest joc de pati de col•legi entre “Dieter” i “tita”.

Un element important a l’obra és la música, especialment amb les cançons de Chiquitita i Knock on wood. També parteixen d’algun referent personal?
No són gens importants per a mi, al contrari, el tema d’Abba ve de què un dia anava en un taxi amb una altra actriu i al taxi va sonar aquesta cançó i la noia va dir “per a mi, és sentir Abba i posar-me molt nerviosa”, ho vaig trobar una observació molt divertida per fer-la servir pel contrari. Són tot dedicatòries personals que faig a la gent. Aquesta noia encara no ha vingut a veure l’obra, però quan vingui i senti això, es posarà molt nerviosa. I l’altra cançó, simplement donava bon rotllo i com a leitmotiv d’inici de l’obra funciona bé rítmicament, però no té cap vinculació amb res més.

Quin paper juga el número musical?
Havíem de fer una transició d’un dia a un altre i teníem l’opció de fer un fosc, poses música i tornes a començar perquè tinguin temps de canviar-se de roba, ja que és un dia diferent, però se’m va acudir fer un número musical. També és una altra cosa del grup, fent conya dèiem que la propera obra havia de ser un musical. Ningú no sap cantar de nosaltres, a part del Carles Cors, que és cantant. I se’m va acudir fer un número musical en “playback”.

A l’inici de l’obra apareixen els crèdits projectats al fons de l’escenari, d’una forma molt cinematogràfica. És una picada d’ull al món del cinema?
Em venia de gust perquè també necessitava una transició. Hi ha una primera escena que jo en el text vaig titular “la rutina”, on els personatges estan sense fer res, arriba l’hora de plegar i se’n van. Aquesta escena dura un minut però m’agrada molt i per a mi, és clau. És el retrat d’aquesta rutina d’aquests treballadors que estan el divendres a les sis de la tarda a punt de plegar i no fan res més que esperar que sigui l’hora de marxar. I la següent escena ja és dilluns al matí. En aquesta transició ens havíem d’inventar alguna cosa i vaig pensar que podrien ser uns crèdits.

Les transicions et donen molt de joc...
Són el que donen la part més creativa en la direcció, des del meu punt de vista. Jo ja he fet el text, ja m’he esplaiat escrivint. I a l’hora de muntar, són les coses que et donen més llibertat.

Acostumes a actuar a les teves pròpies creacions?
És la segona vegada que ho faig, sempre dic que no ho faré, però sempre m’acabo donant un paper petit perquè em sap greu perdre’m els bolos. De fet, a la primera funció, The backroom, em vaig buscar un substitut, que era un cantant d’orquestra i quan vam haver estrenat, no va poder continuar perquè tenia bolos els caps de setmana i el vaig haver de substituir. I em vaig adonar que m’ho passava molt bé anant amb ells de bolos. És molt complicat fer d’actor al teu propi muntatge. Fa dues setmanes que estem a la Muntaner i fa molts mesos que vam estrenar al Temporada Alta, però fins fa una setmana, no he començar a fer d’actor perquè, encara que sortís a l’obra, estava pendent dels altres. Hi ha directors que fan d’actor i de protagonista a les seves obres, però també tenen ajudants de direcció. El nostre cas és totalment diferent del convencional, treballem sols i no tenim ajudants de res.

Tria entrevista