Alfredo Sanzol parla sobre Delicades

Entrevista realitzada per Elisa Díez

Alfredo Sanzol. foto: Elisa Díez

Defineixes l'obra com un conte... Hi havia una vegada unes dones que van ser educades per "veure, escoltar i callar", però no obstant això desprenen una força no gaire silenciosa...

És una obra molt alliberadora. El conflicte existeix perquè com més t'han educat per "veure, escoltar i callar", menys pots aguantar aquesta educació, la manera com expresses els teus sentiments és una 'autèntica olla de pressió'. S'acaben escoltant més que si la teva opinió hagués estat escoltada des del primer moment, d'una manera bastant explosiva.

Un dels moments en què s'escenifica la fortalesa entre el silenci i la paraula és una escena entre Carme Pla i Albert Ribalta en què la primera esbronca d'una manera increïble el seu marit per la seva debilitat davant les situacions de la vida, quin paper representen els homes en aquest muntatge?

Als homes de vegades se'ls tracta com a nens i unes altres són objecte de desig. Per descomptat no és una relació d'igual a igual. És un element de la naturalesa amb el qual cal comptar però no està gaire clar si és necessari. Són febles per com les dones els veuen i també per com ells les veuen a elles. Sens dubte és una societat masclista, on no hi ha igualtat, hi ha una descompensació. De vegades l'home és molt dominant i d’altres al contrari. A més, jo em vaig criar en una societat molt matriarcal com existeixen encara avui a Navarra, al País Basc i a bona part del nord d'Espanya i això influeix.

Vas començar la casa per la teulada, el primer que tenies és el títol, com va sorgir el text?

Sempre començo les obres pel títol. Aquest títol el tenia des de fa bastants anys, era el títol d'un llibre de contes que mai no vaig arribar a acabar. I quan em va cridar T de Teatre, se'm van unir moltes coses, entre elles el títol i que jo volia dedicar una història a les meves àvies i les seves germanes.

Afirmes que un dels teus lemes vitals és que t'agrada fer el que et dóna la gana, has estat fidel a ell amb Delicades?

Sí, hi he estat fidel. Però per a mi “fer el que em dóna la gana” no té la part frívola que de vegades se li atribueix, no és fer el que jo vull i que els altres s'aguantin. És més aviat tenir clar el que has de fer en cada moment. Ser conscient del moment que estàs vivint i saber en aquest precís lloc què has de fer. Sona molt romàntica i individualista aquesta concepció d'anar per la vida fent el que desitges i poder triar amb el que et sents més a gust. Jo no crec que puguem triar, sóc un ésser més social que els que pensen que sí. Sóc un autor i director de teatre que en un moment determinat explico unes coses perquè aquest era el moment en què ho havia de fer. És necessari saber què és el que has d’explicar i quan. A més, T de Teatre m'ha deixat aquest espai de llibertat per poder escoltar-me i poder explicar.

Ets llicenciat en Dret, aquest aspecte curricular ha ajudat al desenvolupament del concepte de justícia per a la història d'aquestes dones?

Vaig estudiar cinc anys Dret i durant la carrera encara es parlava de justícia, afortunadament. Però no ha estat necessari aquest aspecte per a l'obra, no crec que hagi servit de gaire conscientment, potser inconscientment.

Són unes dones que pertanyen a la Generació del Silenci però que en aquesta obra no callen i fins i tot utilitzen un llenguatge que de vegades pot sonar inadequat...

Elles parlaven d'una manera en privat i d'una altra en públic o fins i tot davant de nosaltres. Hi havia un doble joc. Una cosa que els agradava molt era reunir-se amb les seves amigues per jugar a les cartes, i muntaven autèntiques timbes. Quan eren a la cuina, les escoltaves com parlaven i reien i de cop i volta entraves, i es feien les boges, canviaven la conversa o callaven. En l'obra el que hi ha és molt d’humor, aquest desvergonyiment d'elles, entre el que es podia i no es podia dir, i quan ho deien reien per sota el nas.

De la mateixa manera que en els textos jurídics l'interessant és el subtext, què hi ha darrere de Delicades?

Em resulta molt difícil analitzar les meves obres. Probablement d’aquí a un any sigui capaç de veure què volia expressar amb Delicades, però ara no. El que sí que m'ajuda bastant és l'opinió dels de fora, del públic, dels periodistes (/crítics) per saber què estic emetent.

Consideres l'actor com la teva font d'inspiració, en aquest muntatge ha estat més fàcil perquè els actors ja venien donats, on has buscat la inspiració?

En la manera de treballar, en el cos i en la manera d'expressar i en la pròpia imaginació de l'actor. Comences amb un text i a mesura que passen els assajos es va transformant. No es modifica gaire, però sempre hi ha noves aportacions que l’enriqueixen. Per exemple amb Delicades afegim l'escena de l'aviador i del miracle, que no estaven en un primer moment.

Escrius teatre per dirigir-lo, seria impensable pensar en una de les teves obres dirigida per altra persona?

Solament he escrit una obra perquè la dirigís un altre. Va ser una Escena Contemporània fa força anys i no vaig ser capaç de veure quin va ser el resultat. No escric per escriure, escric pensant en fer-ne el muntatge, per jugar amb els actors. Escric pensant en espais reals, si estic en una habitació en una habitació, i després ja ho trasllado a un escenari.

Per tant consideres que el text no té entitat per si mateix, sinó que és la llavor de la seva posada en escena, això significa que el teu teatre no es pot llegir?

No concebo el meu teatre per ser llegit. De tota manera, molta gent em diu que s’ho passa molt bé llegint-lo, i això em sembla fantàstic.

A part dels personatges de carn i óssos, les plantes també tenen un trosset de paper escènic, i en concret una prunera i un roser, als quals les protagonistes expliquen les seves vides, per què aquestes dues en concret?

A casa de la meva àvia hi havia tres rosers, que eren com una atracció, la gent de fora venia expressament a veure'ls. A més, un d'ells tenia unes roses que semblaven de vellut. I el tema de la prunera és perquè al poble de Burgos on vivien le smeves àvies, l'únic arbre de fruit eren les pruneres i a finals d'agost quan el fruit madurava era tota una festa anar a recollir les prunes per després fer-ne melmelada.

I a més la prunera fa miracles...

Això del miracle va sorgir de les ganes d'explicar que hi ha una generació que s'ha perdut, com la de les nostres àvies, que encara creia en miracles. La generació dels nostres pares ni de broma creu en miracles i ja no fa falta dir la meva. Qui segueix creient en miracles ara és una minoria. Està en certa manera relacionat amb l'escena del crucifix, tot són creences. La llibertat de creure o no creure és el més important: que ningú no et digui en el que has de creure.

El temps de l'obra s'entén que transcorre entre els anys 30/40, però apareixen elements actuals (Un pare vol ser 'amic' de la seva filla en Facebook), com s'expliquen aquests salts?

M'agrada crear anacronismes perquè els referents actuals són signes tan potents que s'expliquen per si mateixos i pertanyen ja al conjunt de la societat. L'important d'aquesta història no és el Facebook sinó el que s'està jugant entre pare i filla. Són qüestions generacionals que, per molt que canviï, l'ecosistema sempre hi són.

No és una obra amb plantejament, nus i desenllaç, però al final sents com si s'hagués tancat el cercle, quins elements has utilitzat perquè hi hagi història?

Hi ha històries que han agafat força com la de l'aviador, que té a veure amb el cel i amb el viatge. Sí que sembla una història tancada, però no has vist això en la funció. L'ésser humà uneix el que està separat. Ocorre també en les nostres vides reals: al llarg de la nostra vida unim aquestes petites històries que ens passen i al final sembla tot una de sola.

L'escenografia té un cert aire cinematogràfic, de pel·lícules del Hollywood en blanc i negre, què pretenies aconseguir amb això?

Quan vaig parlar amb Alejandro And

Tria entrevista