Oriol Broggi parla sobre Questi fantasmi

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Oriol Broggi.

Questi fantasmi és el segon muntatge d’Eduardo de Filippo que dirigeixes aquesta temporada, i anteriorment, havies fet d’ajudant de direcció de Sergi Belbel amb Dissabte, Diumenge, Dilluns. Què és el que t'atrau d'aquest autor?
Quan t’interessa un autor és simplement perquè t’interessa. Tu llegeixes una cosa seva i sents atracció cap a allò perquè t’explica unes coses, tot i que mai són molt diferents del que expliquen altres obres, perquè sempre parlen de la mort, l’amor, la justícia i la injustícia o alguna passió humana, no hi ha molts més temes diferents. A més, la majoria d’obres també parla de la vida quotidiana dels homes. Però n’hi ha alguna, de tant en tant, que t’interessa més que les altres i no saps ben bé què és. Que la trobes divertida, que estàs d’acord amb allò que diuen els personatges i decideixes fer-la perquè penses que si a tu t’agrada, també agradarà al públic. Concretament, amb De Filippo el que m’agrada és que explica la vida quotidiana d’uns miserables, que seria la gent normal i corrent, tots nosaltres. I explica la seva vida a través de les seves misèries i això és molt bonic perquè ho explica molt bé.

Al programa de mà parles de punts en comú entre Nàpols i Barcelona...
El programa de mà no l’he escrit jo, és terrible. El text del programa de mà l’ha d’escriure el director o algú que el director digui i al Grec decideixen no fer-ho per una política que no sabem quina és, però això els ho has de preguntar a ells i no a mi. Les grans estructures sempre fan servir criteris que no tenen perquè ser els més lògics, però els agrada canviar-ho i així estan contentes.

En tot cas, subscrius el que diu?
No ho sé perquè no me l’he llegit.

Sobre les semblances i punts en comú entre Barcelona i Nàpols...
Barcelona era molt semblant a Nàpols fa 30 anys. Barcelona ha fet una evolució cap a un costat, s’ha convertit en un tipus de ciutat i Nàpols, no. Hi ha unes connexions molt grans des dels Almogàvers entre Nàpols i Catalunya i Nàpols i Espanya. Per exemple, Nàpols va ser catalana fa molts anys. I la petita burgesia mig industrial era molt forta a Barcelona i a Nàpols. Hi havia molts petits comerciants. El meu besavi, per exemple, tenia una camiseria a Sants, era el típic petitburgès. I el tipus de vida i celebracions eren petitburgeses. I després, amb la nostra postguerra i el tema del català i el castellà i amb la unificació del sud i el nord d’Itàlia, Nàpols i Barcelona han quedat en uns papers relativament semblants dins de l’estructura de l’estat. Son ciutats semblants, la vida que descriu De Filippo en aquesta època, fa 40 o 50 anys, és semblant, ara no.

Amb aquesta obra has volgut combinar tradicions teatrals napolitanes i catalanes...
El que vam fer va ser agafar actors italians, napolitans, i actors d’aquí i posar-los a treballar junts i veure com funcionava cadascun. Potser queda molt pedant parlar de la tradició de cadascun, potser no tenim tantes tradicions, però sí la forma de fer d’uns i altres.

En què s’ha traduït aquesta combinació?
Tu els poses junts, comences a assajar i per exemple, hi ha un tipus d’observacions a qui uns donen molta importància i els altres no. Uns assajarien dos mesos i els altres, un mes; un s’aprèn el text molt ràpid i l’altre, no. És clar que també hi ha diferències entre cada actor aquí a Catalunya, però hi ha una relativa tradició de fer les coses, que es va notant i també fa que a l’escenari es noti alguna diferència entre l’actor napolità i el català.

Això ha fet més complex el procés d’assajos?
Sí, l’ha fet més complex, més atabalat, no ha sigut senzill.

A l’obra, es parla italià, català i castellà, a què respon aquesta combinació?
Ho hem anat movent, ara mateix només es parla en castellà i algunes coses en italià. El català l’hem anat traient. Des de l’estrena, hem anat suprimint les frases en català perquè no ens agradava.

Ho trobàveu forçat?
Sonava forçat. En el moment en què s’instal•la el castellà com a normal, el català és com una tonteria. És una obra explicada en clau realista, no és un Shakespeare, on no hi ha espai. És un senyor que està a casa seva, amb la seva dona, i els tomàquets i el pollastre i el meló, és realista... Jugàvem a què alguns personatges parlaven en castellà i de tant en tant, giraven al català, però no ens agradava i al final ho hem tret.

L’accent argentí del personatge de Gastone (Pau Miró) és una aportació vostra?
Sí, l’hem introduït nosaltres.

Tenint en compte que l’actor que l’interpreta és català, a què respon aquesta decisió?
Va haver-hi un moment en què teníem un actor italià fent de porter que parlava molt malament el castellà, tot i que després el vam canviar. I era molt estrany, així que vam pensar que, estrany per estrany, que l’altre parlés en argentí. A més, al Pau Miró li va servir per fer un “despegue” de personatge que no trobava, estava com tallat, no s’atrevia a fer res i va ser com posar-se una màscara. Va ser un recurs que va servir, després l’hauríem pogut treure però ara quan no hi és, el trobem a faltar. També hem estat temptats de treure’l.

També el trobàveu forçat?
A mi m’agradava, però el Pau Miró se sentia incòmode, van sortir un parell de crítiques que parlaven del tema, ell es va atabalar... Les crítiques afecten.

Com has comentat, darrere de la comèdia, a l’obra s’amaguen les desgràcies dels personatges, la incomunicació, la solitud, el final d’un amor. Els fantasmes del títol tenen a veure amb aquestes misèries?
L’autor juga a parlar d’un senyor que va a una casa on hi ha fantasmes i el que fa és parlar dels seus fantasmes. A més, tots portem a dintre un fantasma, un esperit diferent, ell parla d’”almas buenas” i “almas malas”. I cadascú es fa el fantasma que vol. L’amant de la dona decideixes que no el veus i dius que hi ha un fantasma. I alhora, l’expressió popular de “tenir els teus fantasmes” vol dir les coses que tens a dins i no t’atreveixes a dir i com que et costa expressar-les, no es converteixen en realitat i es queden en fantasmes.

Has apostat per una grada a tres bandes on el públic queda molt proper a l’espectacle. Buscaves implicar l’espectador i convertir-lo en un personatge més?
Hi ha dues raons. A l’obra, els actors es dirigeixen a un veí professor i sempre que ho fan en el muntatge tradicional, trenquen la quarta paret a través de la boca de l’escenari, perquè figura que hi ha un gran balcó des d’on els veïns poden veure el que està passant. I els veïns són el públic, la gent que no en té prou amb les seves vides i vol saber què passa a casa dels altres. A més, quan mires els fantasmes dels altres, tu et quedes més tranquil. Nosaltres, a la Biblioteca de Catalunya, com més la podem “liar”, millor, és divertit pel públic i més interessant per a nosaltres. També hi ha tota una idea, que no és meva, és una tradició que ve de Peter Brook, que és intentar esborrar la distància entre públic i espectador. O aconseguir que uns i altres sentin que comparteixen un mateix espai. Tu entres en el teatre i no és evident que hi hagi el cantó dels actors i el dels espectadors, sinó que et diuen “vostè segui aquí i ara veurà el que passarà”. En fer tres espais, no saps per on passaran les coses.

Per aquesta raó, els actors surten a rebre la gent quan arriba?
Hi ha tot un joc per amenitzar i per crear alguna cosa diferent que trenqui. És una tonterieta, però funciona.

Tria entrevista