Miquel Górriz i Àlex Ollé parla sobre Primer amor

Entrevista realitzada per Elisa Díez

Miquel Górriz i Àlex Ollé foto: Elisa Díez

Sou dos directors que porteu trajectòries antagòniques, on heu trobat el punt en comú per dirigir aquesta obra?

Àlex Ollé: Jo no crec que l’haguem buscat sinó que ha sortit d’una manera molt natural i molt orgànica. Suposo que per molt que tinguem estils diferents el que has de saber és que quan col·labores amb algú ja no és una qüestió de criteris, de saber escoltar el que diu l’altre. És un brainstorming, posar en comú moltes coses i en aquest cas el que et trobes ja no és un estil, són maneres de ser. Després cadascú s’ocupa més de la seva feina. Jo he treballat més amb l’espai i el Miquel més amb el text, juntament amb el Pere Aquillué, buscant els diferents significats del llenguatge.

Miquel Górriz: Per a mi el més important, bàsicament, és la generositat i després ha de tenir molt clar tothom que estem al servei de la peça. A part de les complicitats que ja vénen donades per treballar amb el Pere Arquillué.

Heu qualificat la vostra versió com “Un Primer Amor del segle XXI”, quines característiques té i/o diferencies hi ha amb de l’original del segle XX?

MG: Hem de partir de la base que el text original no és una obra de teatre i hem agafat la versió que ha fet José Sanchis Sinisterra. És una obra del segle XXI segons la manera com l’hem afrontada, tenint en compte que és un gran text, un gran autor i que ho volíem fer des de l’honestetat i des de la nostra sensibilitat, sense molts dels perjudicis d’adaptacions d’obres de Beckett fetes durant el segle XX. Des del punt de vista de l’ortodòxia becketiana clàssica, respectant-la, però la nostra posada en escèna no segueix aquesta tradició. Malgrat tot, penso que al final ens ha quedat força becketiana.

AO: Pel que fa l’espai hem aconseguit crear aquest espai mental. El fet que el text parli del protagonista com si fos mort, ens va donar l’idea de la disecció que ell mateix fa de la seva pròpia experiència. El banc on s’asseu representa, al menys per a mi, una espècie de làpida del cementeri on es troba. Això ja ho demanava l’autor, un lloc on el personatge s’asseu que pot significar moltes coses.

Beckett demana que no hi hagi ni direcció escènica ni posada en escena. Vosaltres heu optat per un estil clàssic i combinant blanc i negre, és una manera d’emfatitzar el pessimisme o hi ha altres motius?

AO: No diria que és pessimista, representa més un espai oníric, almenys aquesta ha estat la nostra intenció. És un espai de llum, d’acord que és llum freda, però també hi ha alguns moments càlids. Però com que és un espai mental, seria una manera d’interpretar tot el que li ressona al cap, que, sí, és força pessimista.

El protagonista comença l’obra despullat (-amb calçotets-) i l’acaba de la mateixa manera. Això vol dir que només en aquestes dues parts veiem el que realment amaga?

AO: Pot tenir significats diferents, la qual cosa és possitiva. Per a mi és com si estigués mort i s’aixeca per disseccionar-se emocionalment, explicant-nos la seva relació amb aquesta dona. Al principi de l’obra comença posant dues dates, l’obra ens parla d’un moment fins un altre, de la mort del seu pare fins al naixement del seu fill. A més l’últim que se sent a les fosques és el plor d’un nadó. Però l’interessant d’aquesta obra és la varietat de lectures que cada espectador en pot fer.

Pere Arquillué dibuixa un personatge feble, de grans dimensions físiques però que tota l’estona camina encorbat i del qui el públic pot arribar a sentir llàstima, quin és el propòsit d’aquesta concepció del personatge?

AO: L’intenció no és que faci llàstima perquè en definitiva és un element capaç de totes. Però està bé jugar amb aquesta ambigüitat, aquesta part tendra, en definitiva és com un nen gran. Té l’ingenuiïat que tenen els nens que diuen qualsevol barbaritat i es queden tan amples. Però com que és adult això també el converteix en que sigui un fill de puta (sic) sobre tot en el tracte que té cap a ella. Crec que hi ha molta gent així al món. D’alguna manera és una deshumanització pel que sigui, perquè ets especial o diferent o la gent et fa sentir especial o diferent. Deshumatitzes d’alguna manera, perds la percepció del temps i vius al teu món. I aquest és un paio que es mira molt el melic. És una persona hermètica o de molt poc contacte amb altres éssers humans. I pel que fa a la construcció del personatge està clar que és el tipus que li escau a Pere Arquillué, per contraposició als seus paràmetres com a actor, una cosa menys àgil, i així l’hem obligat a partir d’un altre punt que no és el seu habitual.

Després d’un discurs tan pessimista com aquest, on troba la força per aferrar-se a la vida?

MG: Beckett llegeix les històries del romanticisme rus i el que en fa es una lectura a l’inrevés, però utilitzant els mateixos recursos. Una història d’amor, la primera trobada, la noia, un banc, la primera trobada física, però el que passa és que està tot pervertit. Resulta que la noia, tard o d’hora, sabrem que és una prostituta, el lloc on viuen està al costat d’un piló de merda, la primera trobada física resulta horrorosa. I a l’espectador aquest aspecte és el que li resulta més curiós perquè potser mai no li havien presentat la història des d’aquesta banda i llavors inexplicablement riu.

El llenguatge és molt important en les obres de Beckett, com s’utilitza en aquest cas?

MG: Aquest és un Beckett ‘amable’ (Àlex Ollé afegeix que linial). El que fa Beckett amb el llenguatge és una arquitectura, si ho analitzes bé és una arquitectura mental. Llavors hi ha un joc continu del llenguatge, un joc estructural del llenguatge, repetint paraules/sensacions absurdes d’una manera obstinada i/o neuròtica, barrejades amb frases que són lapidàries, posades al mig justament per distendir. El discurs es va fent, i a la mateixa vegada ell el va negant. Beckett té l’objectiu de destruir el llenguatge i per destruir-lo es veu obligat a crear una arquitectura.

Quin paper que representen els espectadors?

MG: A part de l’òbvia comunicació directa entre el personatge i el públic hem utilitzat l’espectador una mica com a observador. És com si el personatge fos un bestiola en un terrari i s’hagués de defensar de la seva pròpia manera de ser.

Pere Arquillué considera que a Barcelona s’haurien de representar 2 o 3 Beckett cada any, per què penseu que no es representa tant com altres autors? Quines dificultats comporta?

AO: Això va per modes i depèn de les circumstàncies dels pròpis creadors que vulguin fer un autor més que un altre. Si que és veritat que amb Beckett no pots fer com amb altres autors com Shakespeare que pots contemporanitzar-lo perquè ja és contemporani. Els joves directors llegeixen o es fixen més en autors contemporanis vius. A part de l’evidència que una obra de Beckett fa molt respecte.

Tria entrevista