Josep Maria Mestres parla sobre Almuerzo en casa de los Wittgenstein (Ritter, Dene, Voss)

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Josep Maria Mestres foto: Marta Armengol

Què et va interessar de Almuerzo en casa de los Wittgenstein que et va animar a dirigir-la?
Diuen que és el millor text de Thomas Bernhard i penso que tenen raó, perquè hi ha totes les constants de l’autor: el dualisme amor-odi per la pàtria, pel teatre i en general, per tota la tradició cultural occidental. M’interessava molt reflexionar sobre això i entrar en el món de Bernhard. Penso que és l’obra més emocional de l’autor i per tant, la més fàcil d’entrar-hi. I també és de les més complexes. Té obres més metafòriques, com La força del costum, que és més senzilla, és més clar el que vol explicar. A Almuerzo en casa de los Wittgenstein, l’autor es despulla i t’obliga a tu mateix a despullar-te, a entrar en el seu món i a veure com tu, explicant-lo a ell, t’impliques i et mulles amb ell. Penso que és un dels autors que es mulla més, és molt sincer, no té cap pudor en posar tota la carn a la graella, la seva pròpia carn. A la novel•la El nebot de Wittgenstein, ell confessa que es va basar en el personatge de Ludwig Wittgenstein, el filòsof, però sobretot en el seu nebot, Paul, que era amic seu. En aquesta novel•la ensenya la traïció cap al seu amic, no el segueix, no l’acompanya en els seus últims dies perquè (Paul) estava boig i era un home irrecuperable, i això em sembla que és un acte de valentia i de sinceritat que he vist en pocs autors.

Vols dir que Bernhard abandona el seu amic abans de morir?
Bernhard explica que al final dels seus dies, Paul es va disparar cap a un món on ell no el podia seguir, li era massa molest tenir-lo al costat i, tal com ho explica, penso que és una cte de valentia absoluta. El fet d’explicar un sentiment que, moltes vegades, per pudor o per ser políticament correctes, no explicaríem. A mi em va frapar molt. Penso que aquest impudor, aquesta sinceritat descarnada, les poques ganes que té de quedar bé és una de les coses més atractives de la seva narrativa i del seu teatre, no és un personatge simpàtic i té la voluntat de no ser-ho, no li importa. És una opció vital. I tot això ho converteix en art, en literatura, en filosofia, en poesia. I per això és tant interessant.

Creus que l’autor trasllada les seves pròpies contradiccions als personatges de l’obra?
Estic segur que són “alter ego” seus. Per això l’obra també és tan interessant, et permet una identificació. No del tot amb cap dels tres germans, però sí amb molts aspectes de cadascun. El que té de bo és que anem al quid de la qüestió, al tema de l’obra, que és, sobretot, la família. I la família com a infern. I això és el que la fa propera a tothom.

En el programa de mà tu comentes que al públic li vindran ganes de curar les ferides d’aquests tres germans. Consideres que són unes víctimes de les circumstàncies?
Absolutament. Són uns antiherois que porten un pes terrible a sobre que no saben gestionar. L’autor agafa gent d’una posició altíssima, a elles les fa ser actrius, és un incongruència, una trampa meravellosa. Com és que les filles d’una de les cases més bones de Viena són actrius? Això no s’ho creu ningú. Sí eren, en canvi, una família musical, tenien contacte amb tot el món musical de l’època, amb Brahms, amb Strauss. És una cosa que uneix aquesta família amb Bernhard, que tenia molt talent musica. Això es nota en la musicalitat de la seva prosa, ell escriu sense comes ni punts, amb una mena de vers lliure, sense signes d’interrogació. Agafa una família de les més influents de finals del segle XIX i la converteix en un estereotip de la gent culta, els prohoms de la societat i va a matxucar-los. I a partir d’aquí, aprofita per posar en qüestió la pintura, el teatre, el nacionalisme, una sèrie de coses terribles que no el deixaven viure. No oblidem que ell va posar en el seu testament que no volia que les seves obres es representessin a Àustria.

Perquè fa que les germanes siguin actrius quan, precisament, carrega contra el teatre?
Hi ha el mite que ell detestava el teatre, però llavors ¿perquè en feia? Escriu una obra per aquests actors, així que tan terribles no els deuria trobar, és una contradicció. Jo penso que és un acte d’amor. És un acudit que li serveix per parlar del teatre. Hi ha un cosa molt bonica que va dir el propi autor en una entrevista i que a l’obra li fa dir a Dene (Carmen Machi): “jo he fet teatre per estar amb gent”. El teatre té la virtut o el defecte que t’has de socialitzar, no el pots fer sol. I aquestes dues germanes que poden sortir, però no ho fan, li serveixen com a metàfora per explicar la seva contradicció: vull estar amb gent, però a la vegada, la detesto. Ell era un llop solitari i amb uns problemes de relació absoluts, era un personatge molt interessant, però molt torturat a la vegada. Amb una ment molt brillant, però complicada.

Has comparat aquest autor amb Shakespeare. En què hi trobes semblances?
Té la grandesa èpica de Shakespeare. Les temàtiques que es planteja, els seus personatges són antiherois, sempre lluiten contra el destí, hi ha un punt tràgic. I no parlen normal.

No parlen normal...?
Això està relacionat amb aquest llenguatge barroc que utilitza, absolutament artificial. Els fa parlar d’una manera artificiosa volgudament. No és un teatre realista en cap moment. I també s’assembla en l’ús de l’humor, Berhnhard té molt sentit de l’humor, molt negre, però hi és. És una escapatòria per a ell i per l’espectador.

Com heu treballat un text sense signes de puntuació?
Et trobes que fins i tot, una setmana abans d’estrenar, encara descobreixes que una cosa era una pregunta en comptes d’una afirmació i això t’obre tot un món. I et posa trampes constantment, de coses que en una primera lectura sembla que vagin per un costat i després, resulta que van per un altre. Una coma pot canviar el sentit d’una frase. Això és molt atractiu, el submergir-te en un món molt obert, però a la vegada molt acotat. I intentar no trair un home que va tan fort.

L’autor justificava aquesta manera d’escriure?
Li agradava, era el seu estil. La seva narrativa també és així. I la seva lectura és molt addictiva. Al principi, fa vertigen, però comences a entrar i en vols més. T’enganxa. I en teatre, espero que no sigui l’última obra seva que dirigeixi perquè m’ha enganxat absolutament.

Heu fet alguna modificació o actualització del text?
Ni una. Només el títol, l’original és Ritter, Dene, Voss i parlant-ho amb el Calixto Bieito ens va semblar que aclaria més el fet d’afegir el nom Wittgenstein.

Precisament, Calixto Bieito va dirigir una versió de l’obra el 1992. T’ha influït en la teva posada en escena?
No la vaig veure.

En algun moment et vas plantejar fer una versió de l’obra en català?
L’obra ja neix amb la idea que hi ha la Carmen (Machi), és el que aixeca el projecte. Jo coneixia molt bé l’obra perquè l’havia vist en la versió del (Krystian) Lupa al Temporada Alta, va fer un espectacle magnífic. D’entrada fa vertigen, quan has vist un espectacle molt bo, fa com un pudor, t’han de marxar les imatges i has de fer l’exercici de no pensar en aquella versió. Si no hagués sigut perquè el text és tan bo, li hagués dit al Calixto que no, perquè allò ja estava fet i molt ben fet. El que passa és que aquella versió la van veure 500 o 1.000 persones i penso que el públic de Barcelona i de la resta d’Espanya, si es fa gira, té dret a gaudir d’aquest text de Bernhard, un dels grans textos de la literatura dramàtica contemporània.

Tots els moviments que fa Ludwig (Mingo Ràfols) amb els quadres són acotacions de l’autor?
És un autor que posa unes acotacions molt bones. No són gens gratuïtes, són d’opinió. Per exemple, quan indica que Dene li posi la salsa a Ludwig, després el personatge diu “quan volia fer una cosa, la mare m’ho tapava amb la salsa i la sopa”. Precisament, per això veus que no pot ser un home que detesti el teatre perquè l’entén molt bé i en sap molt. Està escrit des de dins i estic segur que hi havia contacte amb el director, amb els acto

Tria entrevista