Abel Coll parla sobre El senyor de les mosques

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Abel Coll.

Després de set muntatges codirigint amb el Jordi Faura, com ha anat això de dirigir en solitari?
Per a mi, El senyor de les mosques té una qüestió de continuïtat amb Baal, un espectacle que vaig dirigir el 2004. A Baal eren 11 actors en un espai buit i la idea era que ells mateixos, manipulant objectes i altres elements, fossin qui anessin explicant el viatge vital del personatge Baal. I a l’hora de treballar El senyor de les mosques volia fer alguna cosa amb actors molt joves i que ells mateixos fessin alhora de narradors a nivell d’espai, que ells fossin qui manipula l’escena. En aquest sentit, era una cosa molt meva. Quan treballo amb el Jordi, és una cosa del cinquanta per cent a l’hora de dirigir. Com que això era una cosa molt personal, tenia moltes ganes de tornar amb el mateix sistema. En el moment en què et trobes que és cent per cent teu, tens més “llibertat”, entre cometes. Suposo que els espectadors que hagin vist muntatges que he fet amb el Jordi i vegin aquest, veuran paral•lelismes de to i d’idea, perquè la idea de fer aquesta feina continua sent la mateixa, però amb petites variacions.

També t’has ocupat d’adaptar la novel•la. Creus que el seu missatge continua vigent?
El fet d’haver treballat set espectacles amb un dramaturg (Jordi Faura) va ser un dels elements que va fer que m’atrevís una mica més, cosa que no vol dir que jo sigui dramaturg. I com la concepció de l’espectacle des del prisma de la direcció anava molt lligat al contingut escènic i al contingut de text, em permetia molts talls. Aquest text el defineixo com a jazz. No és una partitura de Bach, que els músics han de tocar, sinó que ens hem donat uns acords, una escala de Do i a partir d’aquí, ens hem permès treballar amb molta llibertat. De la primera versió que es va estrenar el març, hem tallat coses, s’han reduït uns 25 minuts de funció, s’han eliminat dues escenes, se n’ha creat una de nova, se n’ha allargat una altra. En relació a la pregunta concreta, sí que hi ha una cosa de la novel•la molt vigent, que és la por. És el que he volgut recalcar més de la història i el que he volgut transmetre als espectadors. La por que ens genera el desconegut i la poca capacitat dels humans per unir forces davant l’adversitat era un dels punts de partida i un dels temes dels que més m’interessava parlar.

A grans trets, què has mantingut del text original?
Una qüestió de fil argumental. La circumstància de l’escissió de grups, l’obsessió per caçar un porc que té la Jackie (Georgina Latre)...

Personatge que a la novel•la és un noi...
A la novel•la són tot nois. M’he trobat crítics que han comentat el tema de la qüestió sexual. Per a mi, era zero. Surto al carrer i només faig que veure coses que fan els governs per equiparar els homes i les dones: que cobrin el mateix, que no hi hagi àmbits laborals només d’homes o només de dones, i resulta que faig un espectacle on tracto tothom per igual i no ho hauria d’haver fet. En què quedem?

Potser hi han trobat a faltar una tensió sexual entre ells...
Evidentment, però llavors me n’hagués anat a una funció de tres hores i a una altra cosa. La idea era treballar-ho molt com a col•lectiu. Evidentment que cada personatge té la seva personalitat, preferències i objectius, però a la novel•la són 50 o 60 nois i allà es veu molt clar aquest component col•lectiu. Son processos molt col•lectius de les idees dels nens. Aquí, com que són set actors, ja han agafat individualitat per sí sols, però jo volia mantenir el fet de l’ésser humà com a col•lectiu i què fa en aquesta situació. El fet del sexe aquí l’he obviat, era l’ésser humà. Que tingui tetes o no és un detall que en altres circumstàncies és important, però aquí no.

Has definit els personatges tal i com apareixen al llibre?
A l’hora de crear-los, m’he basat més en el que veig al carrer avui en dia que no en els de la novel•la. Fins i tot el Ralph (Pau Vinyals) i el Jack, els meus referents, no han estat els de la novel•la. Tinc un amic que té una discoteca on hi va gent molt jove i moltes vegades he anat allà a fer treball de camp. És un lloc on els joves són molt naturals, els he observat quan beuen, quan no, a primera hora de la nit, a última, la seva agressivitat... veure comportaments m’ha servit a l’hora d’executar el text. De la novel•la he aprofitat el fil argumental, però no els personatges.

Aquet fet justifica el “2.0” del títol?
Era per donar més informació a l’espectador, per dir-li que hem agafat una història escrita el 1954 i l’hem situat el 2010. Perquè aquesta generació és la de Facebook i Twitter. I afegint aquest element en el títol era la manera d’apropar l’espectador i explicar-li que no manteníem la història al 1954.

Però no apareix cap d’aquests elements 2.0 a l’obra, ni tan sols un mòbil...
Hi ha una referència. En el monòleg de l’Erick (Enric Rodríguez) parla d’aparells de GPS, però estem en una illa i no tenia cap sentit. A més, en els assajos treballem a partir de què a la resta del món hi ha una guerra mundial. A la primera escena, la Quatre Ulls (Júlia Barceló) diu “no has vist que quan hem pujat a l’avió començaven a tirar bombes?”. Això sí que està mantingut de la novel•la, que passa després de la Segona Guerra Mundial, era un referent que fa que triguin a trobar-los. En una situació de quotidianitat a la resta del món, se suposa que en 48 hores els haguessin trobat, però com que hi ha una situació de guerra, no hi ha mitjans ni recursos i per això triguen.

És a dir, el context històric és l’original, però els joves són de 2010...
L’illa és tan pura i neutra que m’ho permet, no té època. Una illa al 1950 és igual que el 2010.

El fenomen ‘Lost’ et va influir d’alguna manera a portar a escena aquesta història?
No la veig. Per no veure, no tinc ni tele. Sé que en algun capítol de Lost es fa referència a El senyor de les mosques i m’ha arribat informació que els guionistes de la sèrie la tenien com a llibre de capçalera a l’hora de fer la bíblia. He parlat amb gent que ha vist la funció i era seguidor de la sèrie i diu que hi ha elements com el fum negre que els ho recordava, però en el nostre cas, influència zero. Ara, si això porta espectadors al teatre, perfecte.

Has vist les pel•lícules sobre la novel•la?
La primera, la de Peter Brook.

Et va condicionar d’alguna forma en el teu espectacle?
La veritat és que la vaig veure quan l’espectacle ja estava casi fet. Sempre és perillós mirar algú molt bo, com Brook, perquè hi ha el perill de voler-li robar o copiar coses. I llavors vaig decidir veure-la quan ja tingués l’espectacle muntat.

T’has tornat a ocupar de l’espai escènic, com en ocasions anteriors...
Sempre ho faig. El Jordi (Faura) farà l’espectacle L’illa dels monzons, a partir de textos de Quim Monzó, a la Villarroel, i l’espai escènic és meu. En aquest cas, ell em va trucar i jo he fet d’escenògraf, però tant en el cas meu individual com en altres espectacles amb el Jordi ve molt donat pel procés de treball. Jo tinc el mal o bon costum que quan em poso a treballar en l’espectacle el primer dia a casa, concebo l’espai al mateix temps. Va tan lligat al procés de treball que no el puc separar.

I el fet d’ubicar dos espais en un escenari petit com el Versus ha suposat una dificultat?
Ja sabíem que ho faríem en aquest teatre. Com que coneixia l’espai i vaig poder utilitzar una grada i deixar-ne només una pels espectadors, ja ho vaig treballar durant el procés de creació, no va ser complicat. És un espai reduït, però els nivells d’intensitat fan que arribi amb força a l’espectador, li passa tot molt a prop.

La música és molt present a l’obra, sobretot en les transicions. Has volgut que acompanyés l’evolució dels personatges i del clímax?
Inicialment, el concepte musical era agafar temes molt populars i coneguts com Blowing in the wind, What a Wonderful world o Wonderwall reversionats per altres bandes. M’agradava la idea que fossin temes que

Tria entrevista