Jordi Faura parla sobre L'illa dels Monzons

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Jordi Faura.

De què et venia de gust parlar quan et vas plantejar fer aquesta obra?
(Quim) Monzó, com tots els grans autors, acaba tocant tots els temes, les relacions amoroses, el sexe, la mort, el desig, la recerca de la felicitat... justament pel format, pel fet que fos a partir de contes, hi ha un mostreig de diferents temes de Monzó. El punt comú que jo hi trobo és que tot són històries d’un personatge que té un desig, un anhel i que, o bé quan l’aconsegueix acaba frustrat perquè no troba aquella realització que ell creia “a priori”, o bé no l’assoleix mai. Així, el desig o la recerca dels desitjos seria aquest tema comú al voltant del qual orbiten tots els contes.

La temàtica ha estat uns dels criteris que has fet servir per triar els contes?
Això que explicava ara és una cosa que m’he trobat llegint els contes, però el nexe era fer un espectacle que ensenyés tota la paleta de colors de l’univers Monzó en un sentit ampli del terme, no només a nivell formal, sinó també temàtic. Per això hi ha històries molt diferents les unes a les altres, hi ha diferents tons. I també hem provat d’agafar els contes més curts per una qüestió logística de què poguéssim utilitzar-ne més i mostrar més aquest ventall que comentava. També hem escollit contes que ens agradessin i que poguessin donar algun joc escènic.

L’adaptació de la història és íntegrament teva?
Amb el Carles Canut, que és qui va tenir la pensada de fer un espectacle de contes del Monzó, vam fer una primera tria d’uns 30 o 35 contes. A partir d’aquí, jo vaig fer la tria definitiva i la dramatúrgia.

Has comentat que has escollit una illa com a espai metafòric de recerca de la felicitat...
La idea primera partia d’aquest nàufrag sorgit d’una història que es diu Sobre la futilitat dels desitjos humans, on el personatge explica que fa molt de temps que viu a l’illa i que vol tornar a la ciutat. Aquest era el punt de partida, tots els personatges de Monzó són molt urbans, moltes situacions passen a les ciutats, i parlen sobre aquestes relacions que tenim els occidentals, sempre a un punt de tornar-nos bojos. I m’interessava la idea de què tota la història passés en una illa perquè el nàufrag no té altre desig que tornar a la civilització, en aquest món del qual Monzó constantment fa paròdia, ironitza i en fa crítica.
El nàufrag es passa tota l’obra desitjant tornar a la ciutat i al final, el que passa no és res més que la frustració del seu ideal. Aquest conte, en concret, acaba que venen unes persones a l’illa, ell pensa que a rescatar-lo, però venen a fer tot el contrari: a quedar-se i a crear-hi un nou món. Aquí acaba el conte i nosaltres hem estirat els i hem fet que això sigui el nexe per explicar la resta d’històries. Però la idea era que aquesta història que explicàvem a través dels diferents contes tingués la mateixa estructura que cadascun dels contes per separat: un personatge desitja una cosa i al final de l’espectacle, allò que es pensava que seria el seu ideal no és tal i com s’imaginava. És l’estructura Monzó.

T’ha influït d’alguna manera la pel·lícula El perquè de tot plegat, on Ventura Pons adaptava alguns contes que surten a l’obra?
No l’he vista. No la vaig voler veure perquè no em volia contaminar, en el bon sentit de la paraula. Preferia treballar amb el material directament sense cap visió prèvia ni punt de vista previ.

En alguna crítica s’ha comentat que t’havies inspirat en la pel·lícula...
No llegeixo crítiques. Tampoc no vaig veure l’espectacle que van fer al SAT fa cosa d’un any, també a partir de contes de Quim Monzó. En general, penso que és millor treballar verge amb el material que no pas haver vist punts de vista o visiones d’altres persones abans.

Has situat l’escenari a la part central del teatre amb grades a les dues bandes, amb quin objectiu?
Hi ha diferents factors. Un d’ells és donar la sensació d’illa i que el públic està al voltant seu, els espectadors formen part del joc. Formalment, també m’interessava treballar amb aquest escenari al mig perquè no ho havia fet mai i canvia molt la relació. Volíem donar-li un to de comèdia i aquesta disposició canvia la relació, sobretot per a l’actor, amb el públic. Espacialment, dóna tota una altra connotació a l’espectacle.

Us ha obligat a treballar de forma diferent amb els actors?
Absolutament. Té les seves complicacions, de vegades l’actor se sent una mica com un jutge de tennis, que ha d’anar repartint joc a una banda i a l’altra, però ha sigut un repte formal molt interessant.

Quim Monzó ha vingut a veure l’obra?
No en tinc constància. A l’estrena no va venir i ara jo sóc fora, però em penso que no ha vingut. No crec que vingui, ell no és gaire home d’anar al teatre i crec que encara menys de fer vida social, i el teatre no és una altra cosa que un fet social, així que jo crec que no vindrà pas.

Tria entrevista