Albert Espinosa parla sobre Tu vida en 65 minutos

Entrevista realitzada per Christian Machio

Quant dura Tu vida en 65 minutos?
Uns 55 minuts. Però m'agrada dir que els deu minuts que li falten per completar els 65, és per a que la gent reflexioni a casa. Però el títol originalment anava encaminat a la redacció que Lluc escriu en 65 paraules.

I perquè no Tu vida en 65 palabras?
Ho vaig titular així al principi, però després m'agradava més minuts. Jo pensava que duraria 65 minuts. Va ser un dubte que vaig tenir, i és que em deixo portar molt per les primeres impressions. Els títols sempre és el primer que em ve al cap quan escric una obra.

Tu vida... Té una part important d'autobiografia?
Jo vaig estar malalt de càncer des dels 13 anys fins als 30. Durant tota aquella època pensava molt sobre el càncer i la mort. Era un concepte tan proper, el de la mort, que vaig arribar a no tenir-li por.

I el mort inicial de l'obra es diu Albert, com tu.
Sí, és una conya, perquè a El cor de la ciutat estic fent guions amb David Castillo. I vaig trobar divertit fusionar els dos noms en un: Albert Castillo, que és el nom que apareix a l'esquela que dona el punt de sortida a l'obra. Normalment els personatges que es diuen Albert el feia jo: tant a Retazos com a Pelones

En allò que és quotidià trobem el més còmic?
Sí que és veritat que els meus personatges no parlen de coses molt rares, parlen com parlaria la gent del carrer. I m'agrada perquè aquesta obra es situa en un temps actual a Barcelona.

Amb l'humor negre que practiqueu a la primera part, no hi ha el risc de frivolitzar?
Crec que no. Jo sempre dic que tinc un peu al cementiri, perquè vaig perdre la cama i està enterrada. Quan et passa una cosa molt forta, pots fer bromes sobre això. I no hi ha risc de frivolitzar, perquè a la vida quotidiana si vas amb amics a enterraments que no són molt personals, quan parles amb el que ha patit la desgràcia, sempre intentes parlar d'altres temes que no tenen res a veure. Sempre trobes elements que potser alguns cataloguen de frívols: els riures nerviosos a l'arribada, les bromes i els jocs de paraules, cada cop que fan aixecar-te i asseure't durant la missa (per què tantes vegades?). Sovint la gent que va a un enterrament, després van a dinar o a sopar plegats, perquè a banda del mort, allò és un acte on es troba tota la família que potser no s'aplega sovint, i aprofita aquell dia. A les escenes del cementiri que té l'obra, a les dues se'n treu alguna cosa positiva. Al primer cementiri surt la relació entre el Lluc i la Cristina, i al segon, la de l'Ignacio i la Carmen. Ho he fet expressament perquè sempre he pensat que els cementiris són una cosa positiva.

I per què podem parlar al dia a dia de cinema, de feina, de menjar... i en canvi sembla que estigui prohibit parlar de la mort, del suïcidi, de malalties...
És una cosa que no entenc. Jo vaig estar prop de la mort, i sobre la mort en parlàvem moltíssim amb els amics, nanos de 14 anys, que sabíem perfectament què dèiem. La mort és un tema mal vist a les converses. Penso que per por. Els homes tenim por a dues coses: a la mort i a l'amor. Quan estava a l'hospital vam fer un pacte consistent en que la gent que quedés viva, hauria de viure pels que morissin. Jo he de viure per 4'5 persones. Vaig aprendre a viure i sobretot vaig aprendre a morir.

En un moment de l'obra el teu personatge, Ignacio, li pregunta a Lluc, orfe, si es va poder acomiadar del seu pare. Lluc, capbaix, immediatament marxa del bar, com si s'hagués ofès. Ignacio es disculpa més tard a aquest amic?
Sempre passa quan algú mor. Aquesta pregunta que fa Ignacio jo sempre la penso. Aquest personatge, anys després potser dirà: 'Ostres, Lluc va morir i no em vaig disculpar mai'. Si es parlés més de la mort, moltes d'aquestes coses s'evitarien.
Hi ha un llibre, Martes con mi viejo profesor, on Mitch Albom explica que aprendre a morir, és aprendre a viure. Amb l'obra no pretenc donar un missatge, no m'agrada això. Vull només que la gent vingui, rigui, s'ho passi bé i prou. A mi m'agrada fer comèdies, no m'agrada moralitzar. No pretenc que la gent surti dient: "Senyors! Hem de parlar més de la mort!".

El teatre no ha d'instruir?
No. El teatre ha de divertir. A mi m'agrada molt el cinema, i hi ha pel·lícules que les veig i m'agraden i prou. Doncs vull això. Que la gent estigui una hora i quart al teatre (jo personalment no aguanto més d'això tancat a un teatre) i que surti dient: "M'ho he passat bé".

Qui obre els ulls al protagonista, Lluc, són les dones.
Efectivament. Perquè jo volia explicar la vida del personatge a través de les noies amb qui s'havia relacionat. He mantingut una mica aquesta estructura, perquè la vida de Lluc està marcada per l'amor, per tant, marcada a través de les noies que ha conegut. Volia una tríada amorosa: un amor cap a una noia, un amor cap a un noi per part d'un altre noi, i un amor d'un riure amb un altre riure.

És un personatge una mica buit.
Sí, és un noi que no s'ha plantejat moltes coses a la vida. Fins que un bon dia descobreix a una noia, Cristina, que li pregunta quina edat tenia quan va morir el seu pare. Coses tan senzilles com aquesta pregunta que, en el meu cas, seria què estava fent el dia abans de que em tallessin la cama. Ningú t'ho pregunta perquè es pensa que t'ofendrà, però a mi m'arriben molt. M'agraden. Són com una sageta que t'arriba al cor.

Lluc té un moment on sembla que deixi de ser egoista
És que l'escena en que llegeix a Cristina la seva declaració d'amor, com si fos un nen petit llegint una redacció, allò per a ell és entrar en un altre món.

El personatge de Francisco, declara la seva homosexualitat i entre els amics i el seu entorn, res s'altera. Tot segueix el seu curs.
Jo ho volia això. Volia que un personatge es declarés homosexual i no passés res. A més és molt maca la imatge de com agafava els llapis rossegats del noi de classe a qui estimava.

A més, no l'estimava, sinó que l'adorava.
Adorar és un verb molt maco que ja no es fa servir. L'he posat perquè "estimar" o "amar" està desprestigiat. Penso que adorar és com més franc, per això no s'utilitza avui dia. Quan dius que adores a una persona, és una cosa més gran que estimar.

Ignacio, que tu interpretes, l'has qualificat com un personatge molt extravagant, sempre obsessionat amb el disseny. Però potser tot el que té d'extravagant, ho té de sincer?
Ell diu sempre el que pensa. Té una barreja de tendre i de que no s'adona de com és. A mi em costava molt, sobretot en el moment que Francisco li diu que l'adorava, perquè reacciona d'una manera molt estranya. Accepta les coses segons després d'assimilar-les. Dona la imatge de que li afectes només les coses superficials, i no és cert. Avui és dissabte? Doncs diumenge farem que vagi a disculpar-se a Lluc per aquella pregunta. Normalment els diumenges afegim coses, petits canvis... A vegades queden bé!

És surrealista enamorar-se d'un riure?
A mi m'ha passat.

Més autobiografia!
És cert. Com a l'obra, a un cinema jo escoltava un riure al fons de la sala que replicava el meu riure.

Lluc ha anat a una escola de 'hermanos'. Tu vas a anar a una de 'hermanos' o de capellans
Jo vaig anar a una de 'hermanos', que és diferent que de capellans. El 'hermanos' no poden donar missa.

I la menció que feu a Los puentes de Madison... També va lligada a alguna anècdota personal?
És que encara no entenc per què aquella dona està tot el dia recordant al Robert. Jo li diria a la dona, la Francesca, que marxés, però ella es vol quedar allà amb els seus records...

Lluc a més a més és el narrador que lliga tot el seguit d'escenes. Calia?
No. L'obra original estava escrita sense aquest personatge-narrador, perquè no explica res. Jo volia encadenar cada seqüència amb un fos negres de tres segons, com si fos una pel·lícula de cinema. Per accentuar aquesta vessant cinematogràfica, tampoc volia que hi haguessin entrades ni sortides, sinó que quan s'il·luminés l'escenari, ja estigués tothom a es

Tria entrevista