Òscar Molina parla sobre Pasta Fullada

Entrevista realitzada per Elisa Díez

Òscar Molina.

La temporada passada vas dirigir Reacció de Lutz Hübner a la Sala Beckett, una obra que parlava de l’educació que reben els joves. Amb Pasta Fullada t’enfrontes a la tercera joventut, què és el que et va atreure d’ella?

Sí, Reacció explicava una història sobre la violència a les aules i ara amb Pasta Fullada m’he relaxat una mica, he canviat de sector de la població, però, malgrat que el to és més de comèdia que de drama com era Reacció (que segueix de gira), també és una obra que reflexiona sobre els assumptes que tracta. I sobretot als creadors ens excita canviar de registre i que el públic vegi que ho pots fer tot bé. Pasta Fullada parla de la tercera joventut –ja se sap que ja no s’envelleix com abans–, un estatus en la societat que encara treballa i que representa una classe mitjana-alta que parla dels seus problemes d’una manera molt desinhibida: l’amistad, la solitud i el sexe.

És una comèdia amb punts amargs?

Sí, és comèdia, però també té aquests punts agredolços sobre la mentida, l’inconformisme, els pactes que es fan en parella, suportar la parella sense necessitat d’amants i de tenir sexe, les dificultats que el fet de no tenir sexe provoca amb els homes, la solitud i les confessions de les dones, la sensualitat de les dones comparada amb el sexe que desitgen tenir els homes. Són temes seriosos, la sexualitat és molt seriosa, però sempre amb un punt d’ironia.

Josep Minguell explica que és l’obra més difícil de la seva carrera, i porta 40 anys de professió, pel fet de ser actor/director, l’exigència als actors és més gran (com a director)?

Crec que als actors agraeixen molt tenir al davant una persona que és actor com ells i que els entén. Es parla molt a prop, hi ha una fisicalitat, els dónes exemples psíquics de com adaptar-se, els parles de la respiració interna dels personatges, que això és molt important. Però si Minguell ha dit que és l’obra més difícil és perquè tant ell com la Carme Sansa, el Carles Sales i la Margarida Minguillon han hagut d’enfrontar-se a un exercici de despullament tant físic com anímic. El teatre a quatre bandes no permet cap truc, i amb una escenografia poc realista com aquesta no es poden recolzar en res.

Repartiment de luxe per tractar-se d’una sala alternativa. L’Andreu Sotorra a la seva crítica ha dit que davant d’aquest repartiment, la feina de director està gairebé feta...

Això és un tòpic. És clar que la seva experiència és molta, però és el mateix que el violinista que toca un violí, és millor que toqui un Stradivarius que no pas un que està fet de qualsevol manera o és de segona mà. No ha sigut “coser i cantar” que diuen els castellans, hem hagut de fer una adaptació, una seducció i un treball. Quan el nivell és molt alt es pot exigir més de totes les parts. Però això també se sap quan un està dins, quan es cuina tot. A més els actors han estat molt generosos, s’han entregat molt i ells han estat els primers a explicar tota la feina que han fet per aconseguir aquest resultat final. Ells diuen que ha estat difícil i que ha estat tot un repte, és a dir, que no ha estat fàcil per a cap de les parts.

Explica’ns el joc del títol de l’obra...

Això ha estat una idea de l’Ever Blanchet, que té una trilogia que parla d’aquests temes (Demà coneixeràs en Klein, Desiguals i Pasta Fullada): de fer-se gran, de la bellesa, de la solitud, de la manca de projectes, de la manca de somnis, dels somnis perduts, dels desitjos ocults, de les sexualitats ocultes. I la pasta fullada en català té dos sentits. D’una banda, és la pasta aquesta de cuinar que té com capes i les persones estem formades també per aquestes capes, la família, els amics, la parella, la societat... i algunes queden amagades per damunt o per sota d’altres. Però d’altra banda això de "fullada" en català també pot sonar al que realment no és o no del tot, però es juga molt. També existeix en francès, "Pâte Feuilletée", jo li vaig proposar a l’Ever Blanchet de canviar el títol i posar-lo en francès, perquè si l’obra surt de Catalunya es podria dir en francès a tot el món sense haver de canviar el títol –per exemple, si l’obra anés a Madrid com "Hojaldre" perdria tota la gràcia–, però l’Ever no va acceptar, es va quedar amb Pasta Fullada.

Són 12 escenes curtes, potser molta fragmentació?

No, no crec, és l’estil que l’Ever Blanchet (autor de la peça) li ha donat, és un estil molt cinematogràfic. S’entén i el públic la veu com un tot, no és d’aquelles que el públic es cansa de veure perquè només són trossos. Això a Pasta Fullada no passa. També l’Ever va permetre que jo pogués moure alguna escena de lloc, la repetició de la mateixa escena al principi i al final no existia a l’obra original. I el que ha estat una aportació meva, amb permís de l’autor, són les localitzacions de les escenes: els he posat a jugar a tennis, en un restaurant, l’exterior de la penúltima escena. A l’original sempre era a casa dels uns o a casa dels altres, però vaig aportar aquestes idees perquè no fos un muntatge massa simètric.

Per què aquesta selecció musical, principalment de chanson francesa?

Primer per la manera com parlen els protagonistes, molt desinhibida, sense impediments morals o religiosos. Vaig pensar que aquesta gent, durant la seva joventut hauria tingut aquest esperit revolucionari, hauria anat molt a França o a Perpinyà i hauria escoltat molta música francesa. I després, és una decisió personal meva, sento que són també les meves cançons. Jo vaig estudiar a “l’Ècole Internacionale de Théatre Jacques Lecoq” i des d’aquella època m’estimo la chanson francesa. I sempre que poses una cosa que estimes, sempre penses que hi haurà algú altre que l’estimarà. Afortunadament ha estat així.

L’escenografia és minimalista, però dóna molt de joc...

Sí, és molt simple, però el que vam voler fer el Nestor Rubé i jo és tot molt minimalista però també volíem que tingués una estètica consistent.També vam intentar que la llum, del Daniel Gener, creés una escena elegant –cosa que al principi no era– perquè sense gaires mobles era complicat. Quan tens una espai buit has de fer que la llum sigui corpòria. En Dani Gener també ha creat els ambients càlids amb neons. Tampoc volíem que fos una llum realista amb els típics focus que il·luminen directament els actors. Que junt amb la música hagués un joc distret escenogràficament parlant. Tot junt crea un espai molt canviant d’escena a escena.

És una sorpresa veure a persones d’aquesta edat parlar sense tabús de sexe o revelar els seus secrets, quina ha estat la reacció del públic?

M’ha agradat molt perquè hi ha una tendència civilitzadora. Crec que si no ets vulgar pots parlar de moltes coses. I hem aconseguit donar-li una certa elegància a l’espectacle. Quan sento les paraules fortes, molt més que l’acció, que és més de broma, penso que estem en una societat civilitzada i laica, sobre tot, sense por a la moral i al càstig, i em sento molt europeu, quan les senyores i senyors grans i menys grans, i també els joves accepten que es parli així. Perquè d’alguna manera en les societats que no tenen el pes de l’Església Catòlica, que són estats lliures i laics, com per exemple França, no fa tanta por. I aquí encara ho som, encara tenim el pes de la moral, encara hi ha persones que tenen problemes per mostrar la seva sexualitat quan no és la “normal”, però això amb obres com aquesta es veu que està canviant, però encara ens queda una mica treure’ns aquest pes de l’Ésglésia Catòlica.

La temàtica va destinada a un cert grup de població, quins arguments donaries al públic jove perquè anés a veure l’obra?

És maco que si l’obra parla d’aquest segment, la gent d’aquesta edat vingui perquè s’identifica amb l’obra i perquè és una reivindicació de dues coses.En primer lloc, és difícil veure actors d’aquesta edat al teatre, perquè aquí, quan es fan grans, aviat els retiren. Es veu algú en alguns repartiments perquè algú ha de fer de gran, però quatre de cop

Tria entrevista