Jordi Casanovas parla sobre Un home amb ulleres de pasta

Entrevista realitzada per Elisa Díez

Jordi Casanovas. foto: Marina Raurell.

Un home amb ulleres de pasta, Sopar amb batalla , dos sopars que acaben malament, t’has proposat que no anem mai més a un sopar d’amics o és fruit d’un trauma personal?

No, no va per aquí, no tinc cap trauma personal amb els sopar d’amics. Pel fet de treballar amb pocs recursos, acostumo a fer servir espais que conec. Al cas d’ Un home amb ulleres de pasta és un espai íntim, el menjador d’una casa. A Sopar amb batalla és una mica menys íntim perquè són dos espais, el menjador i la cuina, però, d’igual manera, són llocs tancats i de relació social. M’interessa no tant el que passa als nuclis de família o parella sinó el que passa amb altres persones que puguin tenir caràcters diferents. A Un home amb ulleres de pasta uns amics fan venir un noi perquè animi una amiga qui acaba de deixar el seu xicot i a Sopar amb batalla és una parella que inaugura un pis i que fa un sopar amb el grup d’amics d’ella, però ja de primeres no hi ha bon rotllo entre ells. L’arrel de tots dos espectacles és la mateixa intentem fer una cosa bona per algú i acaba sortint malament, com passa a la vida quan volem fer el bé, forcem la situació i s’acaba convertint en una tragèdia.

Acabes d’inaugurar la SALAFlyHard, que és com convidar els actors al saló de casa teva, quina importància té que el públic sigui tan aprop? En què beneficia i en què perjudica l’obra?

Beneficis molts perquè l’espectador es troba molt pròxim a l’escenari i així viu la història d’una manera més viva. El teatre llunyà per segons quin tipus de persona, sobretot els joves, és un mitjà artificial. Crec que el teatre s’ha de despullar d’artificis i de trampes. En aquesta sala el públic sent el teatre, nota el mateix clima que els actors, fins i tot la darrera fila és molt a prop. Per la part dels actors, el benefici és que noten el feedback del públic de seguida tot i que de vegades pot jugar en contra. Hi ha dies en què els espectadors arriben girats, emboirats, i clar en una sala de 300 persones, 50 persones emboirades no es noten, però en una sala de 38 seients, 20 persones girades es noten i molt, i això fa canviar la dinàmica de l’espectacle. Però quan espectadors i públic van a l’uníson, tot es multiplica molt més que en un teatre gran.

A Un home amb ulleres de pasta, el personatge de Marcos (Sergio Matamala) enamora el públic amb els seus versos buits i sense sentit, una clara crítica a tota la superficialitat de la cultura contemporànea?

Contra la cultura en general no. Contra un tipus de creadors que van edificant la seva carrera a base de copiar, de fer el que agrada en aquell moment, en comptes de plantejar-se coses sobre ells mateixos o sobre el que els envolta. Són gent que sap daurar molt això, engalanar-ho, però no es preocupen del que hi ha dins. És més una crítica a l’aparença, que es pot generalitzar a qualsevol àmbit de la societat.

Treballar amb una companyia estable, com beneficia els teus muntatge?

Els beneficia molt perquè es nota que tots estem implicats i amb moltes ganes. Això fa que el teatre, que mirat fredament pot ser una tonteria, que mirat des del punt de vista econòmic pot ser una ruïna, es converteix en alguna cosa passional. Per tant, fer teatre perquè és una feina amb la qual em puc guanyar la vida em sembla molt nociu. En canvi, fer-lo per passió canvia les coses. També és l’esperit de la sala, la idea és gaudir el màxim, perquè hi ha gent amb ganes de veure i escoltar el que els proposem i gaudir del teatre. A part d’això, és un avantatge conèixer els actors i posar-los reptes. Sí, arriba un moment, i més nosaltres que portem gairebé tretze anys junts, que com a dramaturg he de fer personatges nous, intentar no encasellar-los, buscar històries noves, i jo personalment he necessitat fer coses noves fora de la companyia.

Tant la companyia FlyHard, com la dels Batallerus, són joves gairebé acabats de sortir del període formatiu, només escrius per a joves?

Sí, en aquests casos tant a Un home amb ulleres de pasta com a Sopar amb batalla ha estat així. Però perquè el que intentem és explicar una història que ens interessaria a nosaltres i a gent de la nostra edat, vincular-la a la nostra generació (dels 25 als 32 anys).

El teu teatre busca aquells joves urbans que no tenen interés pel teatre convencional, però ara dins d’aquest tipus de teatre hi ha nous dramaturgs, en què et diferencies d’ells?

No ho sé. La veritat és que sí que ha anat sorgint una tendència de nous dramatugs catalans que segueix la línia aquesta d’oblidar-se d’estrenar als grans teatres i treballar amb la gent que tens a prop. I llavors, això fa que necessàriament escriguis per als teus equips, que són joves. I si parles d’una cosa que t’interessa a tu també acaba interessant aquest públic jove i urbà.

Potser una cosa en què et diferencies és el gènere que utilitzes, la comèda negra, un gènere poc utilitzat en la dramatúrgia (coneguda) contemporània…

Sí, potser tinc una mica més de mala llet que la resta de dramaturgs, amb aquest tipus de comèdia negra, gairebé fregant la línia de terror. A més he plantejat Sopar amb batalla com si fos una batalla bèlica, gairebé com una pel·lícula d’alemanys. Sempre buscant aquest punt de com reaccionem davant de situacions extremes. Com allò que aparentment pot ser molt maco no ho és tant. I com algú que tendim a menysprear acaba tenint un valor moral una mica més salvable.

Tens una dura i llarga batalla contra la representació dels textos clàssics…

Això ja s’hauria d’acabar. Crec que no té cap sentit estrenar textos clàssics al teatre. Té sentit pedagògic i d’investigació històrica, però no té sentit per parlar de les coses d’ara. S’entesten molt els directors a dir que són molt vigents, però no, és vigent un text d’ara que explica el que li passa a la gent d’ara. Shakespeare és vigent perquè parla de l’amor, parla de la traïció, del poder que són temes que sempre seran universals, però no parla de les relacions que la gent pot tenir per internet. Hi ha textos actuals que expliquen la realitat, l’ara i l’avui. És necessari oblidar-nos que les produccions grans han de ser sempre clàssics.

Escrius, dirigeixes, muntes l’espai escènic, és l’única manera que té la nova dramatúrgia per sobreviure?

Sí. D’una banda, els autors no traiem mai diners de res, si no tenim la sort de fer un gran èxit comercial. Però als autors d’obres per a teatres de mitjà format ningú els paga per la seva feina. Llavors necessites la feina de director. I d’una altra banda, també és necessari perquè quan escrius estàs sol i tancat a casa amb els teus pensaments, l’altra part que és dirigir, treballar en conjunt, treure una història en relació amb altres persones et salva. Si només escrigués m’emboiraria massa.

Una altra característica dels teus muntatges és la duració, que no sobrepassa els 90 minuts, està tot concentrat a ritme de cine…

Això depèn del muntatge. Aquests darrers duren al voltant de vuitanta minuts perquè és la durada que necessiten. Això no treu que la propera obra em demani una hora i cinquanta. Encara que també penso que els noranta minuts són una mida més mediterrànea. A l’hora i mitja l’atenció de la gent comença a baixar.

Funcions els dilluns, entrades a 5 o 10 euros, el teatre alternatiu ha entrat en la batalla del low cost?

No. El que penso és que les sales alternatives o de petit format tenen uns preus massa elevats pel públic que haurien d’atraure. I en el fons quan ets companyia convidada en alguna d’aquestes sales t’acabes adonant que el preu mig que paga la gent, perquè troben descomptes, és inferior a 10 euros. Llavors pensem que abans de fer descomptes, és millor proposar directament a la gent pagar 10 euros. Així els treus l’excusa que el teatre és molt car, que ve a ser el mateix que el cine. El problema de fons és que el teatre sempre ha estat dirigit cap a l’alta burguesia. Els que intentem fer obres per la clase mitjana, si podem fer venir algún dia la clase ba

Tria entrevista