Héctor Claramunt parla sobre L'Habitació de Verònica

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Hèctor Claramaunt. foto: Marta Armengol.

En el teu debut com a director has escollit un “thriller”, un gènere poc habitual en teatre. Què t’anima a fer aquesta aposta?
No buscava especialment fer un thriller, a mi el que m’interessa és explicar bones històries. De fet, la paraula “thriller” ve del verb “to thrill”, que en anglès vol dir emoció. I “thriller” vol dir, literalment, creador d’emocions. I això és el que a mi m’agrada. Com a espectador, m’agraden les obres que creen emocions, riure, por, plor, sorpresa. I aquesta obra està carregada de tot això. Volia explicar una història on el públic es quedés enganxat des del començament i volgués saber què passaria a cada moment. Trobo que és una experiència molt divertida tant per a l’espectador com pels que la fem. L’habitació de Verònica em va enamorar perquè té totes aquestes coses i això em va decidir a dirigir-la.

Amb quins reptes o dificultats t’has trobat a l’hora de dirigir un història de suspens?
El repte més gran és aconseguir el to adequat, però això crec que és un repte sempre, facis el que facis, tant una comèdia, com un drama. Tu tens la paleta de colors, formada pels actors, l’escenografia, la música i la suma de cada element influeix en el to general. Jo crec que on els directors tenim més responsabilitat és en aconseguir que aquesta suma final, aquest to, sigui el correcte per explicar aquesta història. Si et passes d’un color i de cop i volta, allò és massa estrident o massa melodramàtic, t’has equivocat. Trobar l’equilibri just ha estat el repte més gran en aquest muntatge.

La música resulta un element clau per crear un clímax de misteri. Com l’has treballat en aquesta obra?
Va ser el primer que vaig treballar, abans dels assajos i tot. Em vaig reunir amb el músic, el Pep Pascual, i li vaig dir que volia que l’obra tingués una banda sonora, cosa que en teatre no s’acostuma a plantejar així. Sabia que m’ajudaria a mi i a tothom a entendre el to de l’obra. Un cop tenim la música, que intueixo que és l’ànima de la història, a partir d’aquí, tot es posa al seu lloc. Amb el Pep ens vam posar a treballar tres mesos abans dels assajos i jo vaig començar a assajar amb una sèrie de temes que no sabia exactament en quin moment els encaixaria o si els utilitzaria, però a mida que anava veient els assajos, tirava pistes de so. Al final, es van utilitzar el 90% de les composicions. Era increïble: posàvem els temes als assajos i tot fluïa. La música et col•loca en un tessitura que t’indica cap on tirar. Crec que sempre treballaré així, és el canal més directe per definir el to.

Com esculls la cançó Suzanne, que sona en dos moments de l’obra?
L’obra original va ser escrita l’any 1973 i a l’hora de fer l’adaptació, vaig pensar que era necessari fer-ho córrer tot cap endavant i que la història que passa en el present fos el present d’avui, no el de 1973. Vaig agafar com a present el 2009 i 2010 i el passat, l’any 1968. Llavors, em vaig veure obligat a agafar un peça que, això sí que es menciona a l’obra, s’ha de sentir durant la transició en que posen a punt l’habitació. Algú em va recomanar aquesta cançó de Leonard Cohen i vaig trobar que tenia un to que encaixava perfectament amb el que volia que tingués la història. A més, la lletra parla sobre la bogeria i és el nom d’un dels personatges de l’obra, així que vaig pensar que era un senyal, era rodó, encaixava a la perfecció. És d’aquelles cançons que et transporta a una altra època, et dóna un to concret entre melangia i alguna cosa una mica inquietant.

Quins són els teus referents a l’hora de dirigir?
Jo vinc una mica rebotat del món del cinema. Sóc guionista i he treballat molt en cinema i televisió. Sempre m’ha agradat molt el teatre, tot i que mai no vaig pensar que en dirigiria, però ha anat així. Així que suposo que els meus referents són més cinematogràfics i la manera en què esta muntada l’obra es nota, la influència de la banda sonora, del tipus d’escenografia, també crec que el tipus d’interpretacions... el to general tendeix cap al cinema. En teatre hi ha moltes coses que m’agraden molt i d’altres que no tant, però els meus referents són més cinematogràfics.

Me’n pots donar algun exemple?
No t’ho sabria dir. Els meus referents són el cinema nord-americà dels anys 70 i 80, amb els quals vaig créixer, suposo que he begut d’aquestes fonts i d’alguna manera, ho copio, però conscientment no intento imitar ningú. Segur que tinc influències, tot i que és més divertit que les descobreixin els altres.

Què els vas demanar als actors a l’hora d’afrontar una obra de suspens?
Molta fe i molta confiança. I han respost amb escreix. Tenint en compte que era la meva primera direcció, encara té més mèrit la seva confiança. El meu estil de dirigir és donant molta llibertat als actors, ells et poden proposar idees fantàstiques que tu no hauries pensat i m’agrada crear un ambient on això sigui possible. He tingut la sort de comptar amb actors molt valents, que s’han arriscat moltíssim. M’encanta veure’ls treballar perquè són interpretacions que estan sempre a la corda fluixa, un mil•límetre més i es passen de la ratlla, són interpretacions que trobo fascinants. Aquesta obra els permet un joc de canvis de registre, raó de més perquè poguessin apostat fort. Estic molt agraït, van confiar en mi i crec que s’ho han passat molt bé i que el públic agraeix aquest funambulisme que fan.

En aquesta tercera temporada, substitueixes com a actor a Miquel Sitjar...
Jo em moria d’enveja, un és actor, veus que s’ho estan passant molt bé i tu també vols participar-hi. Ara per necessitat, hem hagut de substituir el Miquel Sitjar i el Lluís Soler perquè tenien compromeses altres obres i vaig pensar que era el moment. No ho hagués fet d’entrada perquè em sembla que ja és prou difícil dirigir. Però en aquest cas, vam tenir la sort que ja estava tot muntat, que les dues actrius que porten el pes de la funció no havien de ser substituïdes i que el meu paper és el més petit. Va ser més difícil del que em pensava, a mi no em dirigia ningú, tot i que és una cosa que molts actors acostumen a fer. Per molt que hi hagi un director, els actors acaben dirigint-se ells mateixos i ja està bé que sigui així. Jo dirigeixo com a mi m’agrada que em dirigeixin, donant llibertat. Per a mi, dirigir no és sinònim de manar o imposar, ho entenc més com un guiatge, com una persona que està allà per ajudar-te a conduir la teva pròpia energia cap on ha d’anar i vigila que no desentoni el conjunt. No m’agraden els directors que et marquen i no et donen la possibilitat de fer el teu propi recorregut. Com a actor, m’he incorporat simplement a l’equip i jugo amb els altres, que és el divertit. En aquest sentit, ha sigut un plaer absolut poder sortir a ballar amb els altres.

Des de l’escenari, deus notar la tensió a la platea....
És divertidíssim. Quan no actuava, acostumava a venir sempre a veure les reaccions del públic perquè per a mi, l’obra està feta per al públic i m’importen moltíssim les seves reaccions, he fet l’obra perquè la gent surti contenta del teatre. Durant les primeres temporades, venia pràcticament a totes les funcions perquè volia assegurar-me que el públic estigués vivint l’obra com jo l’he concebut i ara, a l’estar sobre l’escenari, és molt més directe i divertit notar les reaccions del públic. Un “thriller” provoca reaccions i des de dalt de l’escenari, són molt divertides. En el teatre hi ha obres que es van a veure i obres que es van a viure i jo vull que les visquin, no que les vegin des d’un punt de vista còmode i intel•lectual, m’agrada que sentin coses, que vibrin. Estic content perquè crec que amb aquesta obra ho hem aconseguit.

Tria entrevista