Pau Miró parla sobre Pluja constant

Entrevista realitzada per Elisa Díez

Pau Miró.

Després de la trilogia animal amb un marcat caràcter social, què et va atraure d’aquest text?

El que més em va atraure va ser el gènere. Sóc un apassionat dels gèneres literaris, i en aquest cas era semblant al cine negre i va ser un repte portar aquest text al teatre, sense comptar amb tots els mitjans que tens quan fas una pel·lícula, com els decorats. Al teatre tenim un instrument poderós que és la paraula i a partir d’aquí apareix tota la resta. També em va atraure l’amistat que mantenen aquestos dos personatges, crec que és força interessant en el pla teatral.

Tens més llibertat quan dirigeixes una obra teva que una que no has escrit tu?

Això és una paradoxa perquè en realitat he respectat molt el text, però com a director he estat més lliure perquè no m’havia de repartir la feina entre director i autor. El text ja hi era i només havia de gaudir de la història. No he estat lliure per manipular el text però sí per explicar-lo.

El títol de l’obra és Pluja constant, però realment no cau ni una gota…

És més un estat mental dels personatges. És com quan no tenim la suficient claredat d’idees, no podem prendre les decisions correctes, estem molt atabalats, molt estressats. Sembla que els personatges estan encegats, condicionats per la pluja, durant tot el muntatge. Tenen el cap ple de soroll i esclar després la imatge és clara, s’obre un cel i tot agafa un altre sentit, sembla com que torni la claredat als seus caps. Però mentre està plovent tot és complicat, difícil.

L’estètica de l’obra ens recorda series americanes com The Wire o The Shield, han estat referents?

M’he fixat més en diferents còmics. M’agraden molt les imatges dels còmics undergrounds, l’atmosfera de les seves vinyetes, i per aquesta obra ha estat una font força important d’inspiració.

És una obra que a més d’aquesta estètica, tant en ritme com en text, sembla una pel·lícula més que un muntatge teatral?

Per explicar millor la història i per ajudar el públic a seguir-la, he posat una mena de sobretítols a cadascuna de les sis escenes que l’autor, Keith Huff, ens plateja. És un intent per posar un accent en un tema o un personatge determinat perquè el públic pugui seguir un fil, una espècie d’acompanyament visual.

Escenogràficament és un espai gairebé buit, a mig camí entre un garatge i un carreró sense sortida i amb una il·luminació que ajuda a donar importància aquesta foscor, això vol dir que volies fer visible el text?

Aquesta és la típica obra que compleix el tòpic de ser una obra "per a actors". Realment només hi ha dos actors, hi ha escenografia però és un element secundari. En algun moment ens recolzem en els efectes de llum o en la música, però bàsicament es basa en la força interpretativa del Joel i del Pere. Des del principi, els dos es van comprometre amb l’obra i amb el text. Només són ells dos i crec que és un regal per als actors, és una feina important però he tingut la sort que tots dos s’hi han entregat des del primer dia. És una obra d’actors, és una obra de paraula, que intenta explicar molt bé una història i que no requereix ni molta escenografia ni molts recursos. Hem fet el que necessita l’obra, ni més ni menys. En la primera acotació, també l'autor demana”minimalisme”. De vegades s’insinua però no s’explicita i crec que aquest és un dels grans encerts del muntatge.

És un monòleg a dues veus, que molts cops s’entrecreuen, quins elements has fet servir per fer entendre la història?

No m’agrada mai tallar, però a vegades és necessari. L’obra dura una hora i mitja i crec que és la mesura justa perquè la gent no es perdi o desconecti. Hi ha moments a l’obra en què l’autor repeteix certes trames o sobreexplica alguns assumptes i hem vist que això no era imprescindible i els hem eliminat, sempre per afavorir-ne la durada, que no s’allargués massa, que poguèssim resoldre totes les trames. Però ha estat una retallada mínima.

És una història d’amistat, de traïcions, el personatge del Denny (Joel Joan) busca fer el bé però li surt tot a l’inrevés, i de vegades no sabem si actua per protegir la seva família o per protegir-se a sí mateix...

El que m’agrada del text i del personatge del Denny és que passa per tots els estats, no és un personatge lineal, sinó que va des d’una relativa felicitat fins la caiguda al més profund del pou. En el fons és molt noble però ha pres uns camins equivocats i això el porta a travessar la línia de la llei. És un personatge que comet molts errors però en el fons la seva noblesa fa que te l’estimis. Simplement, és una persona amb bon cor que pren decisions equivocades.

S’ha posat de moda tenir un moment musical, escena Glee, hi és a l’obra original o s’ha afegit després?

No, a l’obra no hi és. Són sis escenes, molt de text, i necessitàvem una mica d’òxigen, que no servís d'excusa per distreure ningú ni treure de la història. És un moment en què dos col·legues, mentres beuen, canten una cançó que a més parla de l’amistat. En general, aquest moment ha estat molt ben rebut, és veure la història d’una altra manera, servida de forma musical.

A Broadway els protagonistes van ser en David Craig i en Hugh Jackman, com ha estat la selecció de Pere Ponce i Joel Joan? Has participat en la tria?

Jo vaig arribar més tard que ells al projecte. A part que els actors havien de tenir una repercusió, de ser coneguts, havien de tenir unes qualitats interpretatives determinades, no servia qualsevol. I crec que l’elecció del Joel Joan ha estat un encert, la crítica així ho ha expressat. Mai havíem treballat junts però, sense desmerèixer el Pere, és el gran ganxo del muntatge.

La història està plagada dels típics tòpics dels polis americans, però que en certa manera queda una mica llunyana dels nostres polícies?

El primer dia ens ho vam plantejar i mai més. Pensem que, per bé o per mal, tenim la cultura americana molt a prop, al sofà de casa només cal encendre la televisió. Tenim moltes sèries i pel·lícules que ens poden ajudar, com a referents, i a més la història que explica l’obra només és possible a Chicago. És cert que aquí al Raval tenim prostitució, corrupció policial, però a petita escala, de la manera com s’explica en el text, només pot passar a Chicago.

Tria entrevista