Daniela Feixas parla sobre El bosc

Entrevista realitzada per Elisa Díez

Daniela Feixas.

Es pot dir que El Bosc té dos significats, el real i el mental dels personatges, oi?

En un principi no havia pensat que l’acció passés en un bosc. De fet la primera escena que tenia escrita passava en una ciutat. Això sí, tenia els dos personatges femenins, una porta entre mig i un personatge absent i fosc que voltava per allà. Quan vaig avançar en l’acció, vaig pensar que el personatge de l’Adela necessitava estar aïllat, i malgrat que a la ciutat això també és possible, tenia la intuïció que havia d’estar totalment aïllada per representar físicament el seu aïllament interior. El pla físic és un bosc on viuen les dues germanes i en el pla psicològic cadascuna té el propi. Totes dues estan una mica perdudes en aquest bosc simbòlic, per això la trobada entre totes dues dóna una mica de llum entre tanta foscor.

“Et pots sentir més sol quan saps que tothom t’ha abandonat”, diu l’Adela en un moment de l’obra, però realment no creus que és un abandonament voluntari, viure en una cabanya sola, una mica fugir del món real?

D’entrada és un aïllament forçat pels fets violents que ha patit durant la seva infantesa i la incomprensió del seu voltant, que l’ha portada a protegir-se, a aïllar-se amb totes les seves neurosis. Pot semblar que és un aïllament voluntari perquè és ella qui decideix amagar-se i no voler ser trobada. Sí que hi ha una decisió conscient, però en el fons les situacions que ha patit l’han abocada a prendre aquesta decisió per protegir-se, per defensar-se, per sobreviure d’alguna manera.

D’on va sorgir la història, d’algun fet real o és 100% inventada?

La història en conjunt és inventada, però té moltes coses reals. Per exemple, el monòleg amb el qual comença la Judit, que explica un assassinat, és real. Estic estudiant psicologia i estic llegint un llibre que es diu Cuerdos entre locos (Lauren Slater) que són experiments psicològics que s’han fet durant el segle XX i el cas de la Kitty Genovés és real, va passar als anys 60 a Nova York. D’aquí sorgeix l’Efecte Genovés o la Síndrome del mal samarità que es produeix quan una o vàries persones veuen una situació injusta i no fan res per evitar-la o ajudar a persones implicades, sinó que miren cap una altra banda. I això és gairebé més fort que la pròpia agressió. Aquest silenci còmplice és el motor que recorre tota la història.

Vivim en un món en què la violència és el nostre pa de cada dia, què volies posar damunt la taula?

El nucli és aquesta impassivitat davant de les injustícies que d’alguna manera és una altra forma de violència. I per explicar això es passen per diferents casos, des d’un suicidi, a una agressió sexual o a un assassinat.

A part de la violència física i psicològica, el personatge de la Judit pateix una incomprensió per la seva condició sexual (és lesbiana), vas voler embolicar-ho encara més?

Tenia la història de l’abandonament, que també és un altre tipus de violència, diuen que és dels pitjors dels traumes. Aquesta part de la història m’ajudava perquè elles es trobessin en aquest punt i per fer-les les dues víctimes de la mateixa persona que es poden comprendre i no jutjar-se l’una a l’altra.

Has optat per explicar la història com un conte en lloc de fer un thriller, per què?

Té molts referents utilitzats als contes, la cabanya, el bosc, el gos, però no ha estat planejat. Sí que potser tinc una tendència, m’ha passat amb altres textos que he escrit, a escriure històries tipus conte. En El bosc m’ha servit per posar la història en un punt on toques l’inconscient col·lectiu, vas a un lloc on tots ens podem trobar d’una manera o d’una altra. Però ha estat una elecció intuïtiva, sense reflexionar-la gaire.

És una obra teatral molt cinematogràfica (ritme, escenes). Una característica molt present en els nous dramaturgs catalans…

Sí, per la comparació amb David Lynch, encara que El bosc no crec que tingui gaire de les seves pel·lícules. És cert que David Lynch és fosc i busca sempre la part fosca de la condició humana i amb això sí que em puc identificar. Els seus personatges són lluminosos i foscos alhora i hi posa sentit de l’humor. I la meva sèrie preferida és Twin Peaks per la seva barreja de gèneres i m’atrau molt aquest món. D’aquí a poder-ne establir una comparació... Estic molt lluny, per a mi ell és un mestre.

El tractament del temps també és important. Aquests viatges mentals entre present i passat…

En aquest text em vaig trobar, que no m’havia passat abans, que les coses més bèsties ja havien passat i això m’obligava a fer aquests viatges entre present i passat. Era nou per mi i m’ho vaig plantejar com un joc, seguint la veu dels personatges, que van ser d’aquells cops que sembla que agafin vida pròpia i et dicten com ha de ser. Jo no ho trobo un problema, a mi és un teatre que m’agrada, m’agrada que siguin els personatges els que m’expliquen la història des del present, sense la necessitat de recórrer als flashbacks.

Tota la història està farcida d’elements muts que veuen però que no parlen, fins i tot el públic és mut, no has buscat cap joc amb l’espectador?

És una obra que té una quarta paret claríssima i que no es pot traspassar. El que volia era crear aquesta realitat a l’escenari perquè el públic fos com un espia, algú que està mirant pel forat del pany o per una finestra i està assistint a aquesta realitat. La Montse i jo ens hem d’aïllar molt del que està passant a la platea i concentrar-nos en el que ha de passar a l’escenari, malgrat que tu com a actriu ho sentis tot, com respiren, com riuen, on hi ha els silencis més bestials... Hem de crear aquesta bombolla perquè la història està portada al límit i la feina de les actrius hem de crear aquesta realitat des de la més absoluta veritat.

A l’obra apareixen diferents sentiments, l’odi, la ràbia, la vergonya... i malgrat la càrrega dramàtica hi ha molts tocs d’humor, quin paper té l’humor dins l’obra?

Per mi és imprescindible en tot allò que escric, sigui del gènere que sigui, no ho puc evitar. I quan la història té una càrrega dramàtica tan forta com aquesta, crec que es fa encara més imprescindible, ajuda o almenys a mi m’ajuda a respirar. El sentit de l’humor és terapèutic i en aquest cas el personatge de la Judit l’utilitza com a defensa, ha sobreviscut gràcies a refugiar-s’hi. També serveix perquè el públic es relaxi en un cert moment i provoca empatia. Això sí, és un humor negre, però havia de ser així per concordar amb el to general fosc que té l’obra.

L’Adela li diu a la Judit: “Saps perfectament què és veritat i què és mentida”, però totes dues juguen a barrejar realitat i ficció, la mentida els serveix com a refugi de què?

Crec que hi ha veritats que són molt difícils de dir, sobre tot quan la comunicació està trencada. La por, l’orgull, el ressentiment, tot això són impediments que no ens deixen ser sincers i llavors la mentida és el refugi d’una realitat massa dura. Això passa quan no tens capacitat o eines per comprendre la realitat, com en el cas de la Judit a qui el suïcidi de la seva xicota agafa per sorpresa. Ella comprèn que si en comptes d’haver-se suïcidat, l’han assassinada es crea una empatia amb les altres persones. És un joc portat molt a l’extrem. Diuen que quan una mentida es diu molt cops es converteix en veritat, i és això el que ella fa. Necessita compresió per part de la resta de la gent i la troba d’aquesta manera. Quan troba l’Adela i veu que ha trobat aquesta compresió, la Judit pot explicar la veritat. A partir d’aquí s’allibera i pot començar de veritat a viure. Moltes vegades mentim per por de fer mal, de ser rebutjats i això és el que li passa a la Judit.

Les dues protagonistes són dones, les dues han patit aquesta violència de què parla l’obra, vas escollir que fossin dones per algun motiu especial? La història canviaria si fossin homes o no importa el gènere?

En l’essència no canviaria. No importaria si en comptes de ser una nena la que rep abusos sexuals és un nen,

Tria entrevista