Àlex Mañas parla sobre Íncubo

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Àlex Mañas.

Íncubo és un thriller que et serveix per parlar de les relacions humanes. Tenies aquesta intenció de bon començament?
Jo he tret conclusions un cop he vist l’obra i mentre l’he estat muntant, però sí que té una estructura de thriller, sobretot de cara al final perquè té girs, sorpreses, coses que no són el que semblen, però en principi, la intenció no era fer un thriller. De fet, per a mi, té més coses de conte que no de thriller. El que passa és que els contes també són terror. La caputxeta vermella és terror i Hansel i Gretel, també. L’obra és un thriller, però no tenia aquesta intenció, me’l vaig trobar.

Així doncs, la teva intenció inicial quina era?
Parlar de la situació en la que estava jo en aquell moment. Gairebé sempre ho faig així. I les preguntes, les trobo pel camí. No decideixo prèviament de què vull parlar. Jo passava una època una mica més claustrofòbica, més fosca, i em vaig trobar preguntant-me perquè estava tancat. De fet, aquesta és la primera pregunta que surt a l’obra. I a partir, d’aquí, per a mi, té molt de conte perquè hi ha molta poesia, encara que sigui urbana. Gunter (Marcel Borràs) diu coses com “no sé si usted lo oye en estos momentos, no sé si es de verdad o no, a mi a veces me pasa. Entro en casa de mi padre y se me cierra la puerta en las narices. O hay una persona a punto de decapitarme, o giro la calle y me cae una maceta, o un meteorito... la puta muerte”. Per a mi, això és poesia, poesia urbana, però és text. De sobte, algú diu una sensació, de què el món s’està acabant i de què tots “acabaremos con pelo en el cuerpo y a cuatro patas”. Té una cosa molt filosòfica. Jo em vaig trobar parlant del món en el que em trobava en aquell moment, en una guerra, la guerra entre Orient i Occident. Una guerra on no et pots identificar amb cap dels dos bàndols. Els entens als dos, veus que Occident ha fet mal a Orient, però a Occident també li van fer mal i no et pots posicionar. Els detestes, però alhora, els entens i quan els entens... s’acaba el món, la puta muerte. Així com hi ha Alícia al país de les meravelles, doncs aquí tenim a Miguel en el mundo del terror.

Gunter seria el teu àlter ego?
Jo crec que els quatre, però si hagués d’escollir, serien Miguel i Gunter. Crec que són els dos protagonistes de la història i els que tenen més de mi.

Aquesta sensació de claustrofòbia que comentaves, dóna sentit al refugi on passa tot...
Exacte.

Que alhora és un lloc on estàs a recer del món...
No ho vaig rumiar en aquell moment, però és una mica com la caverna de Plató. Aquesta cosa de no saber què és el que passa realment, perquè tu et fas la teva pròpia realitat allà dins i crees qualsevol cosa, fins i tot, vampirs.

A banda de la guerra entre Orient i Occident, parles d’una guerra generacional, tot i que no veiem un enfrontament entre les dues generacions...
Estic d’acord, però per a mi, hi ha el reflex d’uns pares. Hi ha el que nosaltres deixem als nostres fills. Jo no tinc fills i Miguel (Lluís Villanueva) tampoc no en té i li pregunta a la seva dona si val la pena tenir-ne. I per a mi, tota la història que els tres joves han patit de maltractaments, d’abusos els porta a ser salvatges. La pregunta també seria “aquesta venjança és conscient?”. Quan ens trobem a dins d’una guerra i ens venen o ens exploten, realment som conscients de què és per venjança del que nosaltres hem fet o deixat que passés abans o és inconscient? Per a mi, hi ha tot un seguit d’interrogants en el que explico.

Amb un to molt diferent del que ho feies a Què, però tornes a parlar dels joves i els seus conflictes. És un tema que t’interessa especialment?
Sempre es parla del que has viscut, i a mi, amb 36 anys, m’és més fàcil parlar de joves, que no imaginar què em passarà. I després, és cert que amb el Què vaig fer un treball de camp amb joves que pel gènere de l’obra, no vam poder fer tan cru com és en realitat. I aquí la intenció era arriscar una mica més, encara que l’aroma de conte l’ha fet més digerible. Però es podia haver fet més dura. La història donava perquè fos més dura.

Entre els personatges, hi ha unes relacions molt vampiresques, on uns xuclen les energies als altres. Aquest tema també va sortir sol?
No en tenia cap intenció. Era una època de certa nostàlgia i pessimisme davant de les relacions, del món. Per a mi, l’ important en l’obra era que no et poguessis posicionar en cap moment com a espectador. Sí que hi ha una relació més vampírica entre l’Eva (Irene Escolar) i el Gunter i el Carmona (Álvaro Cervantes). És curiós perquè tots dos fan de pare de la noia. De fet, em vaig adonar que en la segona escena, el Miguel es lleva i es troba davant... dels meus pares! Que són Gunter i Carmona. De vegades, intentem que els fills estiguin tan bé i els protegim tant que som capaços de fer de tot. A l’obra, la noia vol un vampir? Doncs tindrà un vampir. Per això també apareix el concepte de l’amor, en el sentit de donar o prohibir. Gunter defensa que cal donar, però crec que ells dos es passen.

Perquè l’Eva els té vampiritzats...
Jo crec que ella ho sap tot. Hi ha un passat d’hiperprotecció total d’ells dos cap a la noia i ella deixa fer, ja li va bé. I quan arriben al final del joc, doncs tornen a jugar.

Un cop més, has fet un text en castellà...
Jo gairebé sempre escric en castellà perquè em surt. Els meus pares són de fora, jo he crescut al Carmel, els meus amics de sempre parlen en castellà i la meva manera de pensar, sentir, plorar, és en castellà. I si puc escollir, de moment no sóc bon traductor per passar-me al català.

Per quin motiu uns dels personatges es diu Gunter?
Gunter i Carmona són dos nois que anaven al meu col•legi a 3r de BUP i sempre anaven junts, ells dos i l’Eva. Carmona té una cosa més racial, Gunter és un nom més germànic, però després em vaig trobar que hi ha la malatia de Gunther, que té a veure amb vampirs, perquè tenen fotofòbia.

En què consisteix aquesta malaltia?
Són gent a qui no pot tocar el sol i s’ha de quedar tancada. Això m’ho vaig trobar després, quan ja tenia el triangle. I vaig pensar que si la història tenia un component oníric, passava en un poble estrany, doncs perquè no es podien dir així aquests nois?

En alguns moments de l’obra, els personatges es queden encallats repetint la mateixa frase una i una altra vegada... quin efecte buscaves?
Té a veure amb el final. L’Eva diu que quan hi ha vampirs, hi ha sorolls, els electrodomèstics no funcionen, i per a mi, tot això és la influència del cinquè personatge. En televisió o cinema faria que la tele fallés i en aquest cas, el que falla és la imatge que estàs veient, però en realitat, s’està distorsionant el que està passant allà dins, perquè quan passi la catàstrofe, estiguis avisat.

El final queda obert de manera intencionada o també va ser casual?
En una primera versió, tenia dos finals molt clars, però ho vaig trobar trampós i vaig decidir suggerir un final i deixar-ne molt clar un altre. I ha sigut pitjor. Bé, pitjor, no, a mi ja m’agrada que la gent surti parlant d’Íncubo i que passin els dies i encara en parlin. En tot cas, el final ‘Lost’ no era intencionat. Jo pensava que quedaria molt clar el final de la història, decidir si aquests joves han fet això de manera conscient o inconscient i aquí acaba la història. El que passa és que es cola un element catastròfic, en la relació causa-efecte hi entra un element que s’escapa als humans: un déu, un vampir... o la puta muerte.

Tria entrevista