Raimon Molins parla sobre Huis Clos

Entrevista realitzada per Elisa Díez

Raimon Molins.

A porta tancada és l’espectacle d’inauguració, a qui/què obre les portes la Sala Atrium?

La Sala Atrium obre les portes, principalment, al lloc on s’ubica, per tant a Barcelona, a l’Eixample. Però, manté les portes obertes per anar més enllà. És un projecte que arrenca ara, amb alguna cosa concreta, i després hem d’intentar cada vegada que entri més gent per aquesta porta. Vivim en una societat global, tenim un espai, i encara que comencem amb la gent del nostre voltant no ens posem fronteres o límits. No m’agrada posar etiquetes però és una sala pensada per fer un teatre molt d’autor, des de l’autor-actor, a l’autor-dramaturg o l’autor-director. Busquem coses molt cuidades, pensem en la relació espectacle-espectador. Les nostres obres no s’acaben amb l’estrena, es van fent a poc a poc amb el públic.

La Sala Atrium té companyia fixa?

Hi ha companyia resident, que és la Companyia Sala Atrium, amb la qual hem estrenat. Aquesta companyia té un nucli de quatre persones, entre les quals es troba la Patrícia Mendoza i el que anirem fent és convidar d’altres persones en cadascun dels espectacles. La intenció és crear una companyia més gran i estable, però això de moment requereix temps.

Jean Paul Sartre no és conegut pel seu teatre, per què heu escollit aquesta obra?

Sartre no és molt conegut per la seva dramatúgia però penso que sí que és molt coneguda aquesta obra. El seu teatre és filosòfic i l’utilitza per explicar la seva teoria, l’existencialisme. Però A porta tancada és alguna cosa més que filosofia: és vida escènica i una dramatúrgia i un espai purament teatral. I això, ens permitia treballar sobre la temàtica de l’home contemporani i dels seus problemes. I una altra cosa que volíem era fer un treball actoral naturalista combinat amb una proposta formal. Normalment el teatre o és naturalista o és formal. Aquí volíem unir les dues coses. L’infern i el criat d’aquest infern ens permetien aquest món formal i els tres personatges que arriben a aquest infern estan dins d’un ‘acting’ naturalista.

L’obra barreja dansa i paraula, què es pretén mostrar amb la part de la dansa?

La part de la dansa mostra que el teatre sempre és volgudament un artifici i que malgrat que es pugui crear una idea de versemblança i de veritat en el que hi ha, no deixa de ser un espai absolutament de ficció i que no ens hem de creure més del que hi és.

Presentar una obra existencialista en el temps en què vivim es tenir totes les de guanyar?

Penso que és un punt a favor perquè vivim en una època especialment existencialista. La individualitat dins de la societat és el nostre pa de cada dia, tots volem tenir una carrera, una sèrie d’expectatives, de desitjos, de fites i/o d’objectius, ja no vivim en la Edat Mitjana, on si eres fill de ferrer havies de ser ferrer obligatòriament, ara no hi ha una distinció de classes tan clara, un fill de ferrer pot arribar a ser príncep o princesa.

Per Sartre la mort no és el final sinó el principi, i a partir de’aquí què ens toca esperar?

El que es planteja aquí és una cosa molt típica del barroc, que es plasma en dues cites: “La vida es sueño y los sueños sueños son”, és a dir, vigila amb les aparences i amb no seguir els principis d’un mateix, i vigila que la mirada dels altres no condicioni el que tu ets i acabis fent el que els altres esperen de tu. I “Ser o no ser, aquesta és la qüestió” (Hamlet), que ens planteja de quina manera vivim, vivim sent nosaltres o vivim no sent nosaltres i per tant estem morts. Sartre agafa aquest motiu de la mort en vida i ho explica en un lloc que es diu ‘infern’.

“L’infern són els altres” o som nosaltres mateixos?

Aquesta és una frase que surt al final de l’obra com a conclusió i ens ve a dir que la mirada dels altres fa que visquem un infern. Vivim coaccionats, no lliurement segons els nostres desitjos, sinó que fem coses perquè es supossa que les hem de fer, no perquè en realitat volem fer-les.

Vivim pendents del què diran, quina ha estat la resposta/rebuda del públic?

Com que no sabíem què passaria quan vam obrir la sala, la resposta del públic ens ha sorprès. L’obra està anant força bé de públic, la gent surt molt agraïda de la representació i de l’espai. Penso que Sartre no deixa de ser un autor molt contemporani i que explica coses que a la gent li interessen.

La Sala és petita i l’escenografia és angoixant i molt propera a l’espectador, què volia aconseguir amb això?

Volíem aconseguir que l’espectador es trobés dins l’obra. En aquest muntatge fem viure el públic dins d’algunes atmosferes, d’angoixa o de claustrofobia en aquesta en concret. Ens permet que formin part del joc. De totes maneres és una sala polivalent, que ens permet acollir una altra disposició de l’escenari i els seients, però de moment la mantindrem així (teatre a la italiana).

A l’escenari apareixen tres cadires, cadascuna d’un color diferent, això és aleatori o és intencionat?

Són volgudes. Sartre proposa que cada divan o cada chaise longue, que és el que ell hagués triat, tingui un color diferent. No sabem per què és així, però nosaltres hem optat que cada color tingui a veure amb el caràcter o les característiques de cadascun dels personatges. Durant tota l’obra no hi ha res de color, només les tres cadires. Els mateixos personatges quan arriben a l’infern estan en tonalitats de grisos. Els colors dels vestits de la terra es tornen grisos quan arriben a l’infern i aquestes tres cadires són de colors, i podríem dir que són la cadira de tortura on s’asseuen i només tenen l’obligació de mirar endavant i veure l’altre. És un infern molt real, és l’infern en vida.

Una de les qüestions que planteja l’obra és que si “viure segons els nostres principis és una condemna a mort”, si fos així aquesta sala no estaria oberta?

El que planteja l’obra és “viure segons els principis que creiem nostres però que en realitat no ho són és una condemna a mort.” Nosaltres, malgrat els obstacles que tothom digués que no podíem obrir la sala perquè estem en una època de crisi, hem volgut viure fent cas als nostres principis, i fer-ho possible. Es tracta de jugar bé les cartes, de tenir paciència i així es poden aconseguir coses que aparentment només eren possibles en somnis.

Heu començat forts amb Sartre, què ens espera la resta de la temporada?

Estem assajant una adaptació del segle XIX de Hamlet, que té un format pràcticament de monòleg, però és un Hamlet contemporani, no és un Hamlet clàssic de Shakespeare, però no deixa de ser un Hamlet existencialista, per seguir amb la mateixa teoria que hem començat amb Sartre. Això sí que és una tragicomèdia, dirigida pel Jordi Prat i Coll. A final de temporada tindrem una obra que no serà producció nostra, sinó d’una companyia convidada a la sala, en format musical, dirigida per la Magda Puyo. El que sí que tenen totes en comú és la durada de cinc setmanes, amb tres setmanes entre muntatge i muntatge.

Tria entrevista