Joan Guaski parla sobre La casa de Bernarda Alba

Entrevista realitzada per Sonia Lagunas

Per què esculls un drama com La casa de Bernarda Alba?
Aquesta és una obra de Lorca, precisament de les més fortes, no exactament per la
violència física que hi ha, perquè en altres obres es troba molta més violència física, com ara Bodas de sangre. Aquí, en canvi, el que hi ha sobretot és un maltractament psicològic.
Vaig tenir en compte un fet que desgraciadament està d’actualitat, com és la violència física gratuita i després els maltractaments laborals, o maltractaments de caire psicològic. Aquesta falta de llibertat que avui en dia es pateix per la imatge, l’estètica (pel què diran...). Fets que poden derivar en malalties com la anorexia. A la casa de Bernarda Alba encara es poden trobar aspectes d’actualitat, perquè si realment no ens importés el què diràn, faríem la nostra vida, però avui encara ens deixem imfluenciar massa per la opinió dels demés. Per això el més important per a mí va estar marcar la duresa d’aquest text.
Amb aquest muntatge aporteu alguna cosa nova?
No hi ha res descobert. Jo vaig intentar crear un clima d’austeritat dins d’aquesta violència, de manera que l’escena mateixa estigués nua.
Les cintes col·locades com si fossin barres simulem una presó, perquè l’espectador senti l’opressió des de l’inici. D’altra banda, en comptes de posar música, he fet servir un ballarí que marca sentiments, passions, angoixes...
Aquest ballarí té alguna relació amb Pepe el Romano?
Realment no, el que passa que es algú pot entendre que és ell. Però per mí simbolitzaria d’alguna manera tots els homes que no hi ha a aquella casa: El pare, Pepe el Romano, Evaristo el Colorín, o fins i tot la llibertat. Ja que la dona en aquesta època estava molt reprimida, aleshores l’home era l’únic que la podia fer sortir de casa. Si en aquesta casa hi hagués un home ell podria haver sortit; en canvi, elles per ser dones estàn obligades a romandre tancades vuit anys en aquella casa.
Tenies clar, des del principi, que el ballarí seria un home?
No. En principi, jo volia una dona, més que res perquè totes són dones i la ballarina seria els sentiments d’elles, però després al parlar amb la coreògrafa vaig pensar que la força que té ell a l’hora de trepitjar funcionaria bé.
Al mateix temps, el ballarí representa també la mort. Està molt vist que la mort sigui una dona, per això vaig pensar que estaria bé variar aquest aspecte.
El ballarí simbolitza moltes coses...
No és que simbolitzi, sinó que ell és sentiments i sensacions d’elles: Angoixa, el seus batecs de cor, pensaments... I només al final de tot és un símbol total de la mort no d’una filla en concret, sinó de tota la família, de les ilusions de totes elles: és l’acabament.
Escenografia minimalista, a on destaca el color negre. Per què heu fet servir aquests mòduls en forma d’escala?
És una ajuda per marcar sentiments, per marcar nivells. Hi ha momets que puja Poncia, d’altres puja Adela...
Quan Bernarda parla, totes les filles baixen el cap.
En moments precisos això està molt marcat, sobretot quan la mare crida, és com si volguessin reclamar i la mare no ho permetés. No tenen dret ni a mirar als ulls, ni a parlar.
La Poncia és la que informa de l’exterior?
Jo no la descriuria com a informadora. Ella vol protegir la casa perquè hi viu a dins, és igual el que passi, mentre ningú no s’assaventi. El que més l’importa a la Poncia és la seva pròpia protecció, per això té cura de continuar vivint a una casa decent.
El personatge de l’àvia és potser el més poètic, dins de la seva demència és la més sincera?
Es que ella no està boja, com a mínim des del meu punt de vista. Per a mí, és una dona gran que està tot el dia tancada. Mentre que ella l’únic que vol ser és una dona lliure a la seva edat. Com si avui dia una dona amb la seva edat anés “a lo loco” i tothom se la mira malament, per desgràcia. Com aquesta dona volia llibertat Bernarda la reclueix, per això la seva única obsessió és “vull anar-me’n, jo també vull viure”.
Potser es que ella ja ha viscut i com que ha conegut la llibertat lluita per tornar a recuperar-la.
No. L’àvia és la “viva imagen de Bernarda” i Bernarda pensa que ella tal i com va acabarà igual que la seva mare i per això la tanca perquè no vol ni pensar que es pot convertir en ella. A més, les filles tampoc estimen a l’àvia, per això ella les insulta, perquè l’àvia té rancúnia per totes. No hi ha ningú que realment allà estimi a aquella dona, està sola i tancada.
L’àvia tampoc estima a les seves netes?
Tu estimaríes a una persona que et tanca?
Però no la tanca la mare?
I les filles també, perquè ho permeten.
Sembla que la única que es rebel·la és Adela.
Adela tampoc es rebel·la. Si fes el que realment desitja marxaria de casa i fugiria amb Pepe el Romano, però no se’n va. Adela seria per mí l’intent de rebel·lia, però que al final, quan realment es rebel·la, mor. Per què no obre la porta i marxa?, si la Poncia surt, la criada surt, per què Adela no pot. Adela lluita molt, ho trenca tot, però no acaba de rebel·lar-se
Les filles són culpables de la situació en què es troben?
No, tampoc les veig culpables. Dins d’una societat molt forta com és la societat castellana del sud, a on governa l’home i la gent està molt preocupada per l’honra, a un poblet petit... Aquestes filles es senten atrapades, perquè pensen que si suerten d’aquella casano saben què fer ni a on anar, no poden fer res. L’única persona que es proposa una altra vida, mor. Per això no són culpables, és que no tenen coneixement, no se les ha ensenyat a espabilar-se pel món. L’únic que saben fer és esperar que vingui un home per poder sortir de casa.
Entens aquest drama com un drama rural d’Andalusia?
No. Si t’hi fixes no hi ha nom de pobles. Si anem a un poble petit de Catalunya ens trobem amb el mateix en aquella època.
És un drama rural, però no concretament d’allà.
Les filles són actrius escollides a partir d’un procès de selecció.
Sí, nosaltres vam fer un càsting. Aquí hi ha gent de tot arreu, de companyies amateur, però, hi ha molt poca gent. Normalment el càsting es fa a escoles de teatre, a la Assossiació d’Actors, a llocs o companyies professionals que tenen força treball, la gent ve i es fa el càsting. Aquí va venir gent de tot arreu, de l’Institut del Teatre, del Timbal, de la Nancy Tuñón, de la meva pròpia escola, de la Casona...
Com prepares a les actrius?
El que és el treball, és un treball de tres mesos llargs. Els dos primers mesos són una preparació i l’últim mes i mig és quan es monta l’obra i les dues últimes setmanes és passar l’obra el màxim de vegades possible.
Per tant, els dos primers mesos són un treball real d’esforç, d’entendre personatges, d’entendre acció... De lluita constant per esbrinar què vol el director i com treure-li a l’actriu. Normalment l’actriu sempre fa una proposta i treballa, però poc a poc, sense que ella se n’adoni, ho modifico i arribo on jo vull.
Aquesta és la feina del director?
Sí. Apart de tot el treball de creació que hi ha al darrera, com per exemple quin llenguatge hi vols donar.
En aquest cas, imagino que tenint en compte el llenguatge de l’autor.
Sí, últimament s’han fet moltes “animalades”. S’agafa un autor i s’extrapola, és a dir, agafar per exemple un text de Shakespeare i traslladar-lo al temps actual i no respectar segons quines coses. Si es sap fer bé està molt bé, sempre i quan es respecti l’autor.
A altres muntatges el que s’intenta marcar és la importància que dóna Bernarda al fet de que tothom pensi que la seva filla ha mort verge. Aquí sembla que marqueu més la impotència de la mare que perd una filla.
Jo aquí no ho he volgut fer així. Des del meu punt de vista aquesta dona està realment preocupada pel què diràn. Però a ella se li escapa de les mans, ha volgut controlar-ho tot i no ha pogut. Ella no sap com controlar tot allò, s’ha trencat la pau que ella havia construit, és un mur que cau.
Al final, sembla que doneu una mica d’humanitat a Bernarda Alba.
Crec que sí, ella n

Tria entrevista