Josep Maria Pou parla sobre Truca un inspector

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Joep Maria Pou, al seu camerino del Goya.

Què et porta a dirigir Truca un inspector?
El fet d’adonar-me que és una obra fonamental del segle XX i que no s’havia fet a Barcelona des de l’any 51. I és una cosa que em té especialment intrigat perquè al llarg de casi 70 anys no hi hagi hagut cap director català, cap empresari, cap productor, cap actor que hagi posat en marxa aquesta obra que, per altra part, és molt assequible de fer: són sis actors i un sol decorat. En èpoques de crisi el que la gent busca és això. No ho puc entendre.

I no has trobat la resposta?
Tampoc l’he buscada gaire. Però és un fenomen raríssim quan és una obra que es fa molt sovint a tot arreu i està molt present a les cartelleres del teatre de sempre. Quan no se sap què fer, es fa Llama un inspector a Anglaterra, a Nova York perquè saben que funciona i que sempre interessa a l’espectador. Al començament de la nova etapa del Goya, vaig dir que la línia de programació serien textos molt actuals, els que s’estrenen arreu del món, i recuperaria el que jo anomeno els clàssics del segle XX, com Un marit ideal. Jo tenia en cartera Truca un inspector abans d’inaugurar el Goya i pensava programar-lo d’aquí a dues temporades, però de cop i volta, vaig veure que era més actual que mai i que s’havia de fer ara. Em va semblar que en aquest moment de crisi de tot tipus, el missatge que dóna la funció de què tots som responsables de tots, tots hem de compartir la culpa de tot i ens hem de donar suport, a l’espectador li agradaria sentir-lo i reflexionar-hi.

El missatge es manté vigent, tot i que l’obra se situa abans de la Primera Guerra Mundial...
I aquest capitalisme salvatge que critica la funció en la figura de l’empresari (Carles Canut) segueix tan vigent com abans, i el problema d’aquesta noia que es queda a l’atur perquè la fan fora de diferents llocs injustament, per desgràcia, està molt d’actualitat. Les desigualtats i la injustícia social són els temes centrals de l’obra i són ben actuals.

Aquest autor és conegut per jugar amb els déjà vu i els salts en el temps. Això també et va influir en l’elecció de l’obra?
A mi m’agrada molt el teatre de (John Boynton) Priestley, tot i que és molt desconegut, no només a Catalunya, sinó arreu d’Espanya. Mario Gas va fer El temps i els Conway amb molt d’èxit, ara fem aquesta, i poc més, quan hi ha altres obres d’aquest autor molt interessants. De tota manera, Truca un inspector no entra dins de la trilogia que ell va anomenar de les ‘Time Plays’, formada per El temps i els Conway, Esquina peligrosa i Yo antes estuve aquí. En aquestes tres és on es fa més explícit el joc de la relativitat del temps, de què no sabem si realment estem vivint el present, el futur o una barreja de futur i de passat. Eren teories que a ell, i a tot el món, els obsessionaven als anys 40. En aquesta obra també hi juga una mica, però no és la part fonamental. La gran sorpresa que es guarda com a autor dramàtic és aquest estirabot final que canvia absolutament tot el sentit de la funció i que et deixa pensant si allò que acabes de veure ha passat o encara ha de passar.

La traducció i adaptació de l’obra s’han fet expressament per a l’ocasió?
Si, vaig encarregar la traducció fidel a original a en Joan Sellent, el millor traductor que tenim. I el que jo he fet és eliminar tot allò que era prescindible. S’ha de tenir en compte que la funció està escrita el 1945 i el públic de teatre d’aquells anys era diferent, potser no tan despert com ara. Més enllà d’això, el text està escrit en un cert to de costumisme, hi apareixen uns criats que jo he eliminat perquè no feien cap falta. Sobre la traducció literal, he eliminat aquelles recapitulacions molt pròpies del gènere policial perquè penso que l’espectador d’avui és molt més despert, va directe al gra i dient-li les coses una vegada, ja les entén. Això ha fet que l’obra quedés molt concentrada. Realment, estic molt content d’aquest treball perquè en l’hora i 25 minuts que dura l’espectacle, no hi ha ni una sola frase que sobri, tot és directe i això no deixa pràcticament respirar a l’espectador, el manté enganxat.

Has apostat per una posada en escena clàssica. Per quin motiu?
Primer, perquè jo penso que és molt més fàcil fer el que en diuen variacions que no anar directament a l’original.

Segons tu, resulta més fàcil versionar?
Sí. I sobretot, no entenc que es facin moltes variacions com es fan. De cop i volta, qualsevol text més o menys clàssic s’agafa i es posa, perquè sí, en un camp de concentració, se’l canvia d’època. En sóc molt partidari, respecto la llibertat de creació, però em sembla que s’ha de fer sempre que aporti i millori alguna cosa del text original. I això es pot fer quan el públic coneix molt bé aquest original. Es poden fer moltes variacions de lloc, espai i època a Hamlet, però al públic se li ha de donar alguna vegada la possibilitat de veure un Hamlet amb una posada en escena clàssica. I un cop conegut el clàssic, se’n poden fer variacions. El jazz és variacions de mil coses, però sobre una peça que tothom coneix. I llavors, es gaudeix més d’aquestes variacions. No vol dir que estigui en contra de qualsevol interpretació personal, però jo volia que arribés la història i el text de Priestley de manera molt neta i cristal•lina, sense cap tipus de manipulació ni de subratllat. Crec que el públic és molt intel•ligent i no fa falta que en un moment determinat, quan un personatge diu segons quina frase, jo hi posi un efecte de llum, ni una música espaterrant per remarcar més aquell missatge. Crec, primer de tot, que el públic és molt intel•ligent i ho entén tot. I també que hauria sigut molt fàcil situar aquesta obra avui en dia.

Et vas plantejar fer aquesta actualització?
Situar la història en una casa benestant de Barcelona, però no funcionaria igual. Si l’any 2011, es presenta un inspector de policia a casa de qualsevol ric industrial dient que vol fer unes preguntes a l’amo de la casa, el que fa aquest amo és trucar el seu advocat perquè hi parli. Però per altra part, el fet que l’espectador se situï en la distància i vegi aquesta societat de 1912, on ja es vivien els mateixos problemes d’avui, és interessantíssim. És la reflexió que en 100 anys no hem evolucionat en aquest sentit. Els problemes de tipus social, les idees conservadores i les progressistes segueixen sent les mateixes i em semblava que això és molt important. I a part, l’autor va escriure el text el 1945 i va col•locar l’acció 40 anys enrere per tenir aquesta distància. Quina millor manera de ser fidel a l’autor que mantenint aquesta distància. Al mateix temps, aquesta posada en escena em permetia fer una cosa que m’agrada molt, aquest muntatge casi hiperrealista, que s’ha perdut en els nostre escenaris perquè són muntatges que només poden abordar alguns teatres públics, però des de l’empresa privada també es pot fer un esforç. I jo estic molt orgullós d’aquesta escenografia del Pep Duran, del vestuari de la Nina (Pawlowsky) i les llums de l’Albert Faura. Penso que en aquest sentit, l’espectacle està a l’alçada del que jo veig quan vaig a Londres o a les millors ciutats a veure grans espectacles. I això és el que volia que el públic de Barcelona veiés.

En aquesta línia hiperrealista, també has prescindit d’introduir qualsevol música...
Jo respecto molt i molt el text de l’autor. Crec que fer teatre és explicar una història. Per descomptat, pots utilitzar els mitjans que vulguis per fer-la més entenedora. Però si analitzes els meus muntatges com a director, a La cabra no hi havia ni una gota de música. A Els nois d’història hi havia molta música, però tota en directe, no era il•lustrativa. I aquí em vaig plantejar el mateix: comença l’espectacle, es fa fosc a la sala, s’encenen els llums de l’escenari, sense cap música, els actors expliquen la història i s’apaguen els llums. Per a mi, això és teatre pur. Entenc que es pugui fer d’altres maneres i jo ho faré, però em va semblar que aquesta ob

Tria entrevista