Rafel Duran parla sobre Rive Gauche

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Rafel Duran. foto: Marta Armengol.

A Rive Gauche es comença parlant de literatura, però s’acaba parlant de moltes altres coses. Quins serien per a tu temes principals de l’obra?
Crec que el primer és la relació de les llibreteres, explicar als espectadors qui van ser aquestes senyores, Adrienne Monnier (Anna Güell) i Sylvia Beach (Mercè Anglès), i després, explicar la seva passió per la literatura, la que ha esdevingut la gran literatura del segle XX. Aquest és el desig de Marc Rosich, l’autor, que ens va proposar a les Q-ARS Teatre i a mi aquesta història i ens va semblar perfecta.

L’obra també parla del feminisme i de la reivindicació de la dona en un moment molt concret de la història...
És una època de reafirmació femenina en el poder. Al començament del segle XX és la primera vegada que la dona assumeix un rol de llibretera, d’escriptora o d’artista. Les dues protagonistes de la història van assumir el rol de llibreres amb unes botigues que van impactar amb el seu disseny i la seva decoració, que ha perdurat en el temps i que nosaltres avui trobem absolutament normal. Elles volien tenir els llibres que els agradaven i només aquests, així que no tenien prou llibres per omplir totes les parets, de manera que quan els quedava un espai buit, hi penjaven la foto d’un autor que els agradava. Avui en dia, això ho trobem a les llibreries i ens sembla ben normal, i van ser elles que ho van instaurar. També van començar a folrar els llibres de blanc, d’un blanc trencat, i avui en dia, molts llibres francesos encara són igual.

Precisament, es tracta d’una obra amb una forta presència femenina, però està escrita i dirigida per homes...
El Marc i jo estem molt a favor de la igualtat de sexes i no tenim cap conflicte amb les dones. De vegades, sembla que només les dones puguin parlar del món femení, però també els homes podem parlar d’aquesta igualtat, no sempre hem d’entrar en conflicte. Coses com aquesta ja afavoreixen una igualtat.

Com vas preparar aquest projecte amb les Q-ARS?
Vam fer un treball de camp conjunt, ens passàvem documentals i llibres que trobàvem, bàsicament en francès i anglès perquè aquí es desconeix molt aquest període d’entreguerres. Aquí no es coneix la història de James Joyce amb Sylvia Beach i que ella va ser la primera que li va editar l’Ulisses perquè estava prohibit als països de parla anglesa. Joyce va ser un personatge que va maltractar molt les dones, se’n va aprofitar molt i va arruïnar Sylvia Beach. Hi ha moltes coses que no les hem explicades perquè n’hi havia tantes sobre de les dues dones i del seu entorn que donava per un “culebrot” immens.

Com has treballat, doncs, la direcció de les actrius?
Amb molta complicitat amb elles. La Sylvia Beach té un llibre de memòries i sabíem les anècdotes de cada personatge. Hi ha molt material sobre elles, coneixíem els personatges i havíem trobat com fer-los. A aquest nivell, la direcció va ser força fàcil perquè teníem molt material real. El que va ser més problemàtic va ser el personatge de la Maria Molins perquè no sabíem ben bé què era. El Marc en va fer una primera versió i després la va retocar abans de l’estrena a la Muntaner i li va donar més sentit, la va convertir en la guia de l’espectacle i de les vides de les altres dues. Té una funció informativa a través d’un gènere molt popular a l’època com era el cabaret literari.

Inicialment, doncs, aquest personatges no feia de guia?
No, el Marc el va anar refinant a mesura que anava veient els assajos. És una cosa curiosa, com que s’anaven fent alhora l’escriptura i els assajos... És aquest procés que hauria de ser sempre. El Marc és una persona molt adaptable i ell mateix reflexiona molt sobre la feina que va fent.

Així doncs, tu ets partidari d’anar creant a mesura que es va assajant?
Seria l’ideal, a no ser que l’obra estigui completament acabada i molt ben escrita, però amb una obra que s’estava fent al mateix temps, que ens l’havien escrita per a nosaltres, tot estava obert a les opinions per anar millorant.

Els números musicals estaven en el text original o els vau afegir vosaltres?
Això ja ho teníem sobre la taula perquè havíem recopilat peces de l’època. La cançó que vam triar parla del lesbianisme com una cosa normalitzada quan pensàvem que en aquella època l’homosexualitat era una cosa fosca, però elles ja reivindicaven la normalitat que tenim ara, i de fet, tampoc no hem volgut posar aquest tema com a bandera, sinó com una cosa molt normal. La cançó ens va semblar molt concreta i adequada per l’època.

El ritme de comèdia pretén contrarestar el to més intel•lectual del text?
Les Q-ARS venien de fer diferents tragèdies gregues i van demanar un toc de comèdia per desembafar-se una mica. I això és el que li van demanar al Marc, que és el rei de la comèdia.

Totes les referències literàries són reals?
Sí, són extretes de llibres que parlen de l’època. I sobretot, la mala relació entre Gertrude Stein i James Joyce, que no se suportaven. Per això, quan Gertrude Stein va saber que Sylvia Beach editava l’Ulisses, ella i Alice B. Toklas, la seva parella, van trencar amb relació amb les llibreries de Beach i Monnier.

I l’anècdota de la tortuga?
També és real. Fins i tot, la que parla de l’esbàstica és d’un llibre sobre les cartes d’Adrienne Monnier, on explica que l’esbàstica és un símbol antic que els nazis es fan seu assegurant que simbolitza la masculinitat, però que, mirada des de l’altre costat, simbolitza la feminitat. Quan el Marc va trobar aquesta anècdota, la va incloure immediatament.

Els ulls femenins que presideixen l’escenari són una declaració d’intencions de l’esperit de l’obra?
Els anys 20 és un moment explosiu per a totes les arts. És el trencament amb el segle XIX. Era també un homenatge al surrealisme, són ulls que miren intrigats el que passa, són la curiositat, volen saber coses, llegir llibres. Volien crear un espai càlid, igual que les lamparetes. I el teló que hi ha sota els ulls sembla de teatret, però també poden semblar unes cortines d’un salonet burgès, i també volia simbolitzar un antifaç, per allò que comentava del surrealisme.

Tria entrevista