Judith Pujol parla sobre Hamlet és mort

Entrevista realitzada per Marta Armengol

La directora Judith Pujol. foto: Marta Armengol.

Comencem pel començament. Els actors reben el públic amb una tassa de cafè per preparar-los a escoltar la seva història?
Seria una mica això. Conviden els espectadors a prendre aquest cafè, però el cafè és un símbol, sempre ens asseiem entorn del menjar i del beure per parlar de les coses. I aquí, els personatges conviden el públic a prendre’s aquest cafè i a escoltar la seva història. Té relació amb el què ens proposa el text, on sempre estan prenent aquest cafè i acaben delirant.

La companyia Obskené, de la qual n’ets cofundadora, aposta per mostrar allò que s’amaga al darrere el teló. Això et va motivar a triar aquesta obra?
La tria del text és una cosa una mica més llarga. En realitat, és una pràctica de 3r curs de Direcció a l’Institut del Teatre. Una amiga meva, Kàtia Pago, traductora de l’obra i que em coneix els gustos, em va recomanar aquest text. I pel que fa a la filosofia d’Obskené, sí que ens agrada ensenyar coses que estan fora d’escena, però no tant l’obscè en el sentit d’obscenitat, sinó dels mecanismes teatrals, les coses que no s’ensenyen, com aquests personatges que ja et reben com a personatges quan entres a la sala.

A Hamlet és mort es parla de l’amor, les relacions familiars i les personals. T’interessaven més els temes que tracta o la forma com se’n parla?
Les dues coses. La forma m’interessa moltíssim, aquesta manera d’explicar les històries tan fragmentades, anant endavant i enrere, de trencar la quarta paret. I per altra banda, el tipus de temes són molt nostres, molt quotidians i t’hi sents molt identificat. Parla de famílies que podrien ser les nostres, és molt proper.

A què creus que fa referència el títol?
Jo sempre aviso que ningú no s’esperi venir a veure un Shakespeare. A Hamlet és mort hi ha aquesta referència a què en l’obra no passa mai res, l’acció només s’explica fins que un dia rebenta tot i llavors és quan passen coses. Aquest aturament de l’acció és com el ser i el no ser de Hamlet, l’accionar o no accionar. Si acciono, em comprometo a alguna cosa i visc d’una manera, i si no acciono, visc, però mig mort perquè no he fet res per accionar. El que vol dir l’autor és que ara ja no ens plantegem aquest ser o no ser. Sempre estem en un no ser constant, no actuem. I el títol també fa un paral•lelisme amb el “Déu és mort” de Nietzsche, que no hi ha ideologia, ni referents religiosos ni de cap tipus, hem perdut els llocs on agafar-nos.

Heu modificat alguna cosa de l’obra original?
La rebuda del cafè no hi és en el text. En la traducció sempre es fa un pas, ha sigut molt enriquidor fer el muntatge amb la traductora al costat perquè vas aprenent molt i vas desgranant el text d’una forma molt interessant. El text no et diu on són aquests personatges, no hi ha una ubicació. Per exemple, la posada en escena és una tria, no hi ha ni una acotació en tot el text.

En aquest sentit, quin paper juga la catifa vermella?
És aquest joc on els mateixos actors controlen tot el mecanisme teatral. Són uns personatges que un no sap ben bé si estan morts, però que alhora controlen aquest temps teatral, són conscients de la seva condició de personatges i de què estan en un teatre i dels seus mecanismes, donen la llum i la treuen, posen i treuen la música... i aquesta moqueta, que també es transforma en taula de la casa familiar és aquesta barreja de teatralitat i trencament dels codis. L’abstracció de totes les idees que hem anat treballant ha arribat a aquest punt, la moqueta vermella del teatre.

En aquesta línia, el vestuari i maquillatge dels actors ens recorden que allò que veiem no acaba de ser del tot ni realitat ni ficció?
Aquests personatges han arribat i els han dit “vestiu-vos i sortiu a explicar-vos” i ells s’han vestit com han pogut i han sortit a explicar al públic i a explicar-se a ells mateixos el que va passar. Ho hem treballat no com a un judici, però sí que expliquin perquè estan allà, com hi han arribat. I això suposa analitzar totes les seves vides. Sempre faig el paral•lelisme amb què no passa mai res fins que explota alguna cosa. És com les centrals nuclears al Japó, no passa mai res amb les nuclears fins que una explota i llavors tothom les revisa. Aquí seria el mateix, no passa mai res a la nostra família, acumulem molta merda, fins que un dia explota tot. I ara estem aquí i intentem explicar-nos.

Aquesta obra demana un treball molt intens dels actors. Com ho heu preparat?
Ha sigut un procés molt llarg. Va ser un exercici i ja havíem fet una primera feina, però per al Versus hem modificat moltes coses, hem treballat més, hem tingut més temps.

Per a l’exercici de l’Institut vas comptar amb el mateix repartiment?
Sí, eren els mateixos. Pots treballar individualment perquè hi ha monòlegs i duos, però tot pren sentit quan hi són tots escoltant el què passa. És molt important que estiguis treballant d’una manera més coral perquè, en realitat, tots estan implicats en el què s’està explicant en aquell moment. Estic molt contenta amb els actors i molt agraïda, hem treballat tots en les condicions que hem treballat i són actors molt bons i n’he après molt d’ells. Improvisacions, poques perquè és un text que se’t fica molt al cap. Es una feina molt racional en el sentit que costa molt fer-la orgànica, és un pensament entretallat, un text molt fraccionat, costa molt de memoritzar. Quan ja l’has treballat molt, hi estàs còmode, però al principi ha sigut molt dur i pels actors també. Ha sigut molt interessant treballar un text així.

En el programa de mà hi apareix una de les actrius (Mireia Ilamola) cridant. D’angoixa i d’insatisfacció?
És una foto d’un assaig, però sí que és un crit d’insatisfacció, aquesta angoixa que ha anat provocant. També hem apostat cap a aquesta brutícia del programa en tots els aspectes. A la posada en escena es va embrutant tot l’espai, tot està molt brut, però des d’un aspecte que reforça aquesta brutícia que està sortint en boca dels personatges.

Tria entrevista