Toni Casares parla sobre El petit Eiolf

Entrevista realitzada per Elisa Díez

Toni Casares.

Canvi de tendència a la Beckett o només és un espectable puntual…

És un fet puntual però que potser es repeteix. La Sala Beckett es centra en teatre contemporani, però això també t’obliga mirar enrere per entendre com ha evolucionat el teatre actual. I en aquest cas ens hem fixat en el pare del teatre contemporani. Això també és important perquè a la Beckett circulen aprenents d’autor que és important que coneguin d’on venim i que puguin veure els “mestres”. D’altres vegades, no amb producció nostra, hem estrenat adaptacions de Shakespeare i malgrat que la nostra premisa és el teatre contemporani, no ens centrem únicament en això.

L’obra estableix el debat entre el que es vol ser i el que s’aconsegueix, has aconseguit tot el que et proposaves quan vas pensar en representar l’obra?

Jo sóc completament un personatge ibsenià, sóc un etern insatisfet. Sempre tinc la sensació que podia anar més enllà, podia haver afinat més coses, però en general he fet una bona feina. I, sobretot, hem explicat molt bé l’obra, que és una de les coses que més em preocupa. Amb les meves direccions, si puc, m’agrada amagar-me darrere de l’obra i de l’autor, i evidentment darrere del treball dels actors.

Hi ha una clara modernització de rols dins de la família, quin paper té la mare a l’hora de cuidar del fill?

El personatge de la mare és un dels motius pel qual em vaig interessar per aquest text. Trobo que la seva postura de retreure al marit la seva excessiva atenció al fill si no és fruit de l’atracció a ella en un principi sembla excessivament rigurosa, però crec que en el fons el que està demanant és ser coherent amb un mateix i està apel·lant a la sinceritat més absoluta en la relació amorosa.

També es produeix això en pel que fa a la relació amorosa, sobretot quan la Rita diu “Sóc un ésser viu, tinc la sang calenta”)

Aquesta obra trenca tots els tòpics en aquest sentit. En aquesta obra no és l’home qui té més desig sexual que la dona, és ella qui constantment demana aquesta atenció per part del seu marit. I recordem que és una obra del segle XVIII. Ens pensem que és la nostra generació que vam ser els primers que vam trencar determinats tòpics, però és molt sa veure que això ja passava fa segles.

El paper de les dones a les obres d’Ibsen sempre ha estat molt modern, en aquest cas, la mare està gelosa del fill perquè el pare li dedica més atencions a ell que no pas a ella, una gelosia poc habitual?

No és que sigui l’antimare com s’ha comentat, ella s’estima el seu fill però per ella l’Eiolf és important en la mesura que és la conseqüència d’una altra cosa, que és la relació entre ella i el seu marit. Si aquesta relació no és autèntica ni profunda i a més està basada en una mentida, aleshores aquest fill perd el sentit. Aquesta gelosia converteix aquest personatge en real i a més en modern. A mi la Rita Almers em fa pensar en dones d’avui més que en dones de l’època en què està escrit. La Rita ho explica molt bé en una frase: “Allò que m’estimo sóc incapaç de compartir-ho”. És possessiva però és que l’amor és possessiu, sino ho és, és que alguna cosa no va bé, no funciona.

L’Alfred culpa de les seves desgràcies a la Dona de les Rates, quin paper juga en l’obra?

La Dona de les Rates és el personatge més simbòlic de l’obra, és aquell personatge que va de casa en casa i s’enduu les rates, que simbòlicament són totes aquelles coses que fan nosa. En aquesta casa allò que fa nosa està claríssim que és el nen, bàsicament perquè està produint remordiments de consciència a tota la resta de personatges, que tenen una rata que els rosega per dins. Aquest nen no és un nen desitjat, ja que el casament de la Rita i l’Alfred va ser un casament més de conveniència que per amor i d’aquí ve la nosa. També és el personatge que ho fa esclatar tot, s'emporta el conflicte i els deixa com buits. Per això jo dic que és una obra que em sembla molt moderna. L’acció està tota concentrada en el primer acte, el segon i el tercer són les conseqüències d’aquesta acció, i desenvolupa una reflexió -que es torna molt profunda- sobre la buidor, sobre la falta de motivacions, sobre el sentiment de culpa.

Hi ha una altra culpable de la història, “la llei de la transformació”, quina és la seva teoria?

Culpable o no depèn per quin personatge. Alguns personatges de l’obra consideren que l’amor acaba derivant per força en una cosa molt més rutinària i d’altres només conceben l’amor passional i només li troben el sentit si és d’aquesta manera. Aleshores, la llei de la transformació aplicada a l’amor no tots els personatges l’accepten. Però hi ha una altra llei de la transformació que explica que la vida ens transforma a les persones i això fins i tot ho acaba reconeixent la Rita, que era la més contrària a la llei de la transformació, respecte de l’amor, però en canvi a ella tot el que li ha passat l’ha transformada, però en positiu. Aquesta transformació apropa la Rita a l’apatia, a la falta d’il·lusions.

Per què la germana i el fill comparteixen mot/nom? Què amaga això?

Perquè en el fons l’Alfred ha posat el nom de la seva germana al seu fill. Era el nom que li deia quan jugaven quan eren petits, la qual cosa demostra que la relació entre l’Alfred i la Rita no és una relació desinteressada i amorosa, sinó que el món de l’Alfred pesa més que el de la Rita: ell ha triat el nom pensant més en ell que no pas en la seva dona. I aquí entra part de la gelosia de la Rita pel seu fill, perquè d’una manera irracional s’adona que aquell fill no és fill seu, és un fill biològic però no és un fill desitjat, fruit de la relació entre tots dos, i per això ella no l'accepta.

Hi ha molts remordiments al llarg de l’obra, hi també alguna petita incongruència cap al final de l’obra quan l'Alfred s’oblida de la seva condició de pobresa abans del seu matrimoni, oi?

En el fons el que fa l'Alfred, cap al final de l’obra, i gràcies a l’impuls de la Rita, és entendre que ha oblidat aquest passat i al final de tot recupera aquesta consciència i reconeix els seus propis orígens. Quan ho ha oblidat ha estat durant tota l’obra, la mort de l’Eiolf i l’impuls que li dóna la seva dona li serveixen per reconciliar-se amb el seu propi passat.

És un text que sembla contemporani i això contrasta força amb els vestits d’època, per què has decidit mantenir-los?

El text es va escriure el 1894 i per això hem fet vestuari d’època, perquè el públic quedi sorprès que malgrat que va ser escrit al segle XVIII tingui la vigència que té. Si haguéssim adaptat l’obra i l’haguéssim fet amb vestits d’ara, hauria pogut passar que algun espectador despistat passés per alt d’això. A més he fet una versió, poc versionada per posar emfasi en l’any en què va ser escrita. Sí, hem retocat algunes coses del llenguatge, per exemple canviar el "vostè" per "tu", perquè l’obra passi millor i el públic pugui connectar més fàcilment, però poca cosa més.

I a la vegada el vestuari clàssic també contrasta amb una escenografia minimalista, a la qual sembla que l’escenari de la Beckett li quedi petit…

L’escenografia està pensada expressament per la Beckett. Estem en un teatre petit i si volguéssim posar una escenografia amb molts mobles, adaptant-la a l’època en què està escrita l’obra seria com enganyar-nos, volent aparentar un espai que no tenim. A més creiem que l'important és el treball dels actors més que la recreació ambiental i per tant hem apostat per una escenografia molt sobria molt senzilla, però no hem permès la llicència de complementar-la amb el vestuari d’època per evidenciar que és un text clàssic.

Tria entrevista