Oriol Tarrason parla sobre Molt soroll per no res

Entrevista realitzada per Elisa Díez

Oriol Torrason. foto: Elisa Díez.

Bona rebuda sorpresa al públic, de qui va ser la idea?

El fet d’aplaudir va ser del Bernat Quintana. L’any passat rebíem el públic des de dalt de l’escenari (amb El mal de la juventut) i la idea era una mica donar-los la benvinguda, que l’espectador pensi que l’estem esperant i comptem amb ell per fer la funció. L’aplaudiment és per fer-los sentir a gust, i a molts espectadors els va agradar i ho hem seguint fent.

D'El mal de la juventut de Ferdinard Bruckner a Shakespeare, un pas de gegant, quin ha estat el procés?

És un salt al·lucinant a nivell de text. Ha estat molt divertit, pels actors aquest text tenia la facilitat de no ser tan dens com El mal de la juventut. Ens venia molt de gust parlar d’amor i qui millor que Shakespeare per parlar sobre aquest tema. Ha estat un pas fàcil, hauria sigut molt difícil a l’inrevés, passar d’un text com Molt soroll per no res a El mal de la juventut. A més hem tingut una experiència fa poc a Girona, on vam representar dissabte El mal de la juventut i diumenge Molt soroll per no res, i pels actors va ser molt divertit, perquè són dues obres que ells noten que van creixent, que no les han esgotades. La idea és fer-ne veure a la gent que tenim una visió de companyia i que ens agradaria tenir un conjunt de muntatges per anar-los representant, sense fer un i matar-lo.

Dirigeixes la companyia Les Antonietes, que sembla tenir les coses molt clares, has tingut llibertat o t’han marcat els passos?

Tinc llibertat total. Treballem molt bé junts, però jo sóc qui pensa l’espectacle que em ve de gust dirigir, perquè dirigir per encàrrec ni em ve de gust ni crec que en sabria, després parlo amb elles i a partir d’aquí veiem l’estratègia per poder tirar el muntatge endavant. Però, mai m’he de cenyir a res. Aquest any hi ha un actor més que l’any passat i pensava que la productora ens diria que no i tothom ha dit que sí.

L’obra original té 25 personatges, aquesta adaptació només 16, quins criteris heu fet servir per eliminar els 9 restants?

Realment la idea de l’adaptació era reduir l’obra perquè l’original dura dues hores i mitja i a la Sala Muntaner es fan dos espectacles seguits i no pots passar-te d'una hora i mitja. I l’altre criteri ha estat eliminar personatges que fossin poc importants dins la trama. I pel que fa a algun personatge que deia coses importants, hem canviat la frase i l’hem afegida a un altre per anar a l’essència de l’obra.

El muntatge està concebut com una mica d’assaig, com si el públic estigués veient els moments previs a una festa…

Volem que l’espectador pensi que se’ns acaba d’ocórrer fer l’obra durant el moment de la representació. Com la fem? Amb quatre elements, gairebé improvissant. I crec que aquí és on resideix la frescor de la funció. Però crec que va ser la feina més complicada perquè tothom estigués d’aquesta manera alhora.

El muntatge és una versió actualitzada de l’original on tenen cabuda els mòbils, la televisió o la vestimenta militar contemporània, calia adaptar-la als temps moderns?

No, però hi ha coses com el mòbil que funcionen molt bé a nivell del públic. La gent riu molt durant aquell moment, però reconec que quan ho vaig proposar als actors els va costar molt d’entendre, no entenien el criteri per fer-lo servir, tenien por que molestés el públic. Però, en aquestes coses, moltes vegades no hi ha certeses i només és intuïció i jo sóc molt fidel a ella.

Però al mateix temps torneu als temps antics fent representar papers femenins als homes i masculins a les dones, per quin motiu?

A això ens obligava l’obra, perquè només hi ha dos personatges femenins. A més el paper de Leonato és un paper d’home gran i som una companyia molt jove. Havíem de pensar on col·locavem l’obra perquè l’espectador estigués disposat a empassar-se totes aquestes coses. I llavors va sorgir la idea de canviar els dos enamorats, dos transvestits i dos que no ho són. A més Claudi i Ero són els personatges més plans de l’obra i vam pensar que per un actor era millor fer un personatge com aquest però canviant-li la visió, per això hem eliminat la part plana i l’hem carregat de coses. I al cap i a la fi la gent quan surt diu que l’espectacle li ha donat molt bones sensacions, que és l’objectiu final d’aquest espectacle.

Els protagonistes miren per la televisió una pel·lícula sobre la mateixa obra (l’adaptació cinematogràfica de Molt soroll per no res) i canten Sigh no more ladies (composta per Patrick Doyle per la pel·lícula), això és un detall o volíeu fer-li un homenatge?

Sí, és una barreja de detall i de broma. Hi ha gent que no ho veu, i d’altres que no coneixien la cançó. Volíem un element musical perquè, a més, volíem transmetre una visió agitanada de la posada en escena. Tot i que la cançó -amb lletra de Shakesperare- va ser escrita especialment per a la versió cinematogràfica, se'm va acudir incorporar-la al muntatge. La cantem molt malament, però entra dins del joc gamberro de tota l’obra. I és un homenatge per nosaltres mateixos perquè ens feia gràcia fer-ho. Tota l’obra està plena de referències que et fan veure només la part teatral de l’obra, perquè l’espectador no oblidi mai que està en un teatre i que gràcies a ell estem allà.

Gairebé no hi ha escenografia, és una mostra de confiança en la feina dels actors?

L’any passat va passar el mateix, hi havia una taula i dotze cadires. No és una qüestió de pressupost, si en tinguessim més, hauríem pagat més bé els actors. A partir del dia que aconseguim que tothom cobri com ha de cobrar, llavors podem pensar en coses menys importants com l’escenografia. Òbviament és necessari un espai escenogràfic on l’espectador pugui entrar en un món imaginari, és necessari posar-hi alguna cosa, però no cal gaires coses espectaculars. L’any passat vam assajar amb una perruca d'aquestes d'un euro i, poc abans d'estrenar producció ens va oferir comprar-ne una de nova, bona, i no vam considerar-ho necessari. No em sembla just que l’escenografia valgui més que els actors que al cap i a la fi són els que comuniquen. És una questió d’adaptació i de prioritats.

Hi ha una important interacció amb el públic, com és la resposta?

En la majoria de les funcions ha estat bona, hi ha dies que costa perquè quan en Guillem baixa a la platea perquè un espectador ens ajudi llegint unes frases, alguns dies ha costat, però no ens hem trobat mai que no hi hagi sortit cap. És una manera de trencar aquesta famosa quarta paret, que per mi és una obsessió i això ho vull seguir desenvolupant en futurs muntatges.

Dius vols que el públic vingui i s’ho passi bé, davant d’un clàssic de Shakespeare apel·lar només a l’entreteniment sense cultura no és arriscat?

La cultura hauria d’entretenir, no ha de ser només cerebral. En aquesta obra, malgrat ser una comèdia, hi ha un moment què es produeix un canvi i durant 20 minuts l'obra es transforma en un drama i l’espectador s’ho empassa igualment. I després la gent torna a riure. Per mi, com a director, era un repte aconseguir-ho i sembla que ho he fet. A més, després de la sobredosi cultural d'El mal de la juventut, volia fer una cosa més ‘light’. Però això no vol dir que el proper any vist que aquesta comèdia ha funcionat bé, tornem a fer-ne una altra. El que volem és seguir creixent i assolir nous reptes.

Tria entrevista