Pep Tosar parla sobre La casa en obres

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Pep Tosar.

La casa en obres va ser l’obra amb la qual vau reobrir el Círcol Maldà, el 2009. Per algun motiu en especial?
Va venir d’un conflicte amb les institucions. Jo volia obrir amb el darrer espectacle que havia fet, Molts records per a Ivanov, em semblava ideal per marcar la direcció del que configuraria l’esperit d’aquesta sala, però aquest muntatge l’havia produït el Teatre Principal de Palma i quan vaig proposar de fer-la aquí, el productor va dir que no. El volia fer Barcelona, però no en una sala que es disposava a obrir, sinó en un lloc més destacat, tot i que no ho va aconseguir. Jo mai no li havia cedit els drets, així que podia reproduir l’obra al Círcol Maldà i és el que vam acabar fent, cosa que no van entendre mai. Em van dir que ho havia de fer amb el repartiment original, però un dels actors estava en aquell moment assajant Mort de dama al TNC i vaig decidir esperar a què acabés per fer Molts records per a Ivanov i mentrestant, em vaig treure de la butxaca La casa en obres.

I ara l’has tornar a reposar...
Nosaltres no tenim un finançament que ens permeti produir un espectacle, o com a mínim, en els termes que s’han fet servir fins ara del que significa produir un espectacle. Si els actors i el director no cobren, portem la roba de casa i anem a taquilla, doncs sí, però estem molt cansats del voluntariat de tot l’equip. La situació no és només fotuda en centres com aquest, sinó a nivell general. En aquest país, el menyspreu per la cultura i, particularment, pel teatre són evidents. La transformació del teatre català és al•lucinant.

En quin sentit?
Ara sembla que va molta més gent al teatre i hi ha moltes més sales obertes que fa 20 anys i això es considera un progrés, però això és fals. Jo, per exemple, vocació de dirigir una sala no en tenia gaire, si hagués pogut continuar ensenyant els meus espectacles en algun altre lloc, no hauria obert una sala. I transformació en el sentit que quan jo vaig arribar a Barcelona, l’any 80, es parlava a tot arreu del teatre català i desprenia un gran respecte arreu de l’estat, sobretot gràcies a les realitats teatrals de la transició i principalment representat pel Teatre Lliure. Aquesta realitat ha desaparegut. Hem passat del teatre de l’excel•lència, l’elegància, la sensibilitat al teatre del culte a la vulgaritat. Possiblement, copiat de molts teatres d’Europa, per exemple, mirem molt el teatre alemany, però la cultura alemanya i la del sud d’Europa són radicalment diferents. Ells són tot el contrari que nosaltres i és normal que generin uns discursos que no són els nostres. Amb aquest passat que tenen, potser és normal que necessitin recórrer al vòmit, a la vulgaritat. En tot cas, no acabo d’entendre que allò vulgar hagi esdevingut un objectiu comú. Ara bé, com que el que impera són els diners, si el teatre ha de generar molts diners, ha de fer venir molta gent i què és el que fa venir molta gent? L’idioma de la televisió.

Creus doncs, que el teatre que es fa ara és de menor qualitat i té menys contingut que abans?
Penso que el teatre que es fa avui en dia és terriblement vulgar i esnob. Si això és teatre de qualitat, a mi no m’ho sembla. En tot cas, més que la qualitat, el que s’ha de perseguir és l’autenticitat del que fas.

Sense excepcions?
N’hi ha alguna, però molt poca. La tendència és molt tiranitzadora. A La casa en obres, a l’última escena, els actors surten despullats sobre unes bicicletes. I hi ha qui em diu que perquè no hi poso més llum en aquesta escena, que vindria més gent. Seria terrible i molt vulgar. No ajudaria a explicar la història. La idea és que el personatge acaba de fer un discurs sobre el cos humà i es fa una dramatització d’un poema de Blai Bonet, que tracta aquest tema des de la poesia. Pervertir un espectacle per rebentar la taquilla no ens surt a compte.

En el programa de mà destaqueu que l’espectacle s’ha fet sense el suport del CoNCA per falta de puntuació...
Fa un any i mig, va venir el CoNCA a dir-nos que aquesta sala era el tipus de projecte que volien ajudar, vam seguir les seves indicacions i hem perdut el temps perquè ens van denegar l’ajut. I justament aquest matí ens han anunciat l’adjudicació de 19.000 euros per a un nou projecte, tot i que aquesta quantitat, entre personal i manteniment de la sala, se te’n va en una setmana.

Com se t’acut fer una obra a partir dels textos de Blai Bonet?
Va ser un encàrrec de Xavier Albertí, quan era director del Grec, per l’estiu de 1998. Em va encarregar un recital de poesia, jo vaig estudiar amb profunditat l’obra de Blai Bonet i vaig veure que era impossible fer un recital que fos representatiu d’alguna cosa. I vaig decidir fer-ne un espectacle, amb un decorat de 9 metres, 8 actors i 4 músics en directe. Ara el decorat no hi és i els músics estan en un cd.

Quin paper volies donar-li a la música?
La música és original, construïda expressament per a l’obra durant els assajos. Suposo que era l’inici d’una narrativa que jo he fet servir en altres espectacles a partir de La casa en obres. Jo hauria volgut ser músic, encara que he acabat fent teatre i des d’aquest lloc, dono tota la dimensió que puc a la música. La utilitzo dramatúrgicament. És una obra amb una narrativa molt simple: un actor explica la seva autobiografia i hi ha una selecció de la seva obra literària convertida en escenes dramàtiques. La música només té lloc en l’adaptació literària, pauta molt la dramatització. L’assaig sempre és molt musical, en tant que les escenes han de tenir el tempo que marca la música.

I les cançons populars balears?
Recórrer a la música popular interpretada en directe penso que és una manera més d’acudir a l’esperit “blaibonetià”. El que fa com a escriptor és el que fan els grans escriptors, configura tot un llenguatge, com ho fan Homer i Virgili, només que Blai Bonet utilitza el seu propi material. Ell cataloga el llenguatge abans de posar-se a escriure seriosament, construeix un llenguatge propi premeditadament i després, comença a fer-lo servir. És molt visible el tipus de català que utilitza i com l’utilitza per arribar a allò més universal.

I les cançons...?
Les cançons populars també tenen alguna cosa d’universal. En el cas d’El Parado, per exemple, fa referència a la mediterraneïtat i la similitud entre les cases de les illes gregues i el nord d’Àfrica i com això configura una cultura. I de sobte, en una escena on tu t’atreveixes a inventar un somni del poeta, transformes el dos per quatre d’El Parado en un Sirtaki grec. I l’estrofa que hem triat és típica de les músiques populars, que toquen el tema de la sensualitat, molt latent dins de l’obra de Blai Bonet.

Ha canviat el que volies explicar quan vas crear aquest muntatge, el 1998, amb el que volies expressar ara?
Jo crec que no. És com quan em pregunten si és diferent Sa història des senyor Sommer que faig ara, l’únic diferent sóc jo, per les coses bones i per les dolentes. És el mateix que passa amb La casa en obres. El pas del temps només el pot afavorir perquè cada vegada tinc l’edat més propera al Blai Bonet que seu a Santanyí a contar la seva història. La companyia és diferent, són gent llicenciada de fa poc. És fotuda aquesta obra perquè o bé has d’agafar tots els actors mallorquins o bé els actors catalans que agafis els has de sotmetre a la fonètica mallorquina, que per als catalans no és cosa fàcil.

La companyia actual són tots mallorquins?
La meitat, els altres són d’aquí. Jo crec que l’espectacle ara és més contundent i cohesionat que mai. Jo m’ho passo millor que mai fent-ho, em ve molt de gust el discurs d’en Blai, és un discurs lluminós, optimista, resulta molt necessari.

Tria entrevista