Víctor Sánchez Rodríguez parla sobre Cavalls salvatges no m’arrancarien d’ací

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Víctor Sánchez.

El títol de l’obra parla d’una resistència. A què concretament?
A l’obra, aquesta frase s’utilitza de diferents maneres i això m’interessava. A la dramatúrgia vaig intentar crear un rerefons amb el tema dels cavalls, la sang, la violència, que formessin un continu poètic. Vaig utilitzar aquestes metàfores de distintes maneres: “Cavalls Salvatges no m’arrancarien d’açí” es diu dues vegades a l’obra i amb dues connotacions molt distintes. Una la diu la Pilar (Laura Pla), i es refereix a la relació dependent i el seu tipus de vida i la seva addicció. I en canvi, el protagonista, l’Emili (Albert Pérez) utilitza la mateixa frase per dir que els cavalls salvatges no l’arrancarien de la vida. És la resistència. A l’Emili potser li pot semblar que la vida no té sentit i que no val la pena, que està perdent la joventut i és un desgraciat, però ell vol continuar vivint per veure si un dia la vida el sorprèn. La mort no és una opció. Sempre cal continuar endavant perquè mai no saps com acabarà la història.

L’Emili s’aferra a la vida, però la Pilar, a les drogues. Volies expressar que cadascú té dret a resistir contra el que vulgui?
Penso que cadascú ha de ser el responsable de la seva vida, les seves tries i opcions, no hem de jutjar què fa cadascú. En aquest sentit, les meves obres intenten no jutjar i entendre que una persona pot ser addicta a les drogues, però una altra, a les relacions, a l’amor, fins i tot a la violència o a moltes altres coses perquè ho necessitem. Ens han acostumat a consumir coses, experiències, a cremar les coses ràpid. Jo penso que no s’ha de jutjar, que són diferents tries, realitats, històries, però cadascú tria el seu final.

Les referències a cavalls que apareixen al llarg del text van sorgir de manera intencionada?
La figura del cavall remet, d’una banda, a un element èpic, de força, de violència, però també de vida. Per a mi, el cavall és un animal salvatge, encara que estigui ensinistrat, et pot donar una coça i trencar-te el cap. Quan l’obra parla de sentir cavalls dins teu, parla de sentir una força molt gran que no pots controlar i que és la força de la vida, de viure experiències. Maeterlinck es preguntava què passa al final del conte, després del “van viure feliços i van menjar anissos”. Li interessava la tragèdia que ve després de la felicitat i aquest era un punt de partida de l’obra. L’Emili té la vida solucionada i una estabilitat, però de sobte, veu que li falta alguna cosa. Penso que les obres han de fer preguntes i no sempre es contesten. I aquí plantejava si això és el mal de la nostra generació, del nostre món, o és una cosa eterna que sempre ha passat. I la manera de transmetre aquestes preguntes filosòfiques i abstractes eren aquests cavalls.

El poema La Fontaine de sang de Baudelaire et va servir d’inspiració per escriure l’obra...
Aquest poema parla de la ferida del pensament i la ferida del tedi, l’ésser humà pensa i repensa sobre sí mateix. Baudelaire deia que això era el mal de viure, la burgesia que es deslliura del treball, de l’esforç físic i comença a viure el tedi. Jo crec que avui en dia som fills de la societat del benestar, on la classe mitja va començar a adoptar formes de vida més burgeses. Però hi havia gent que es revoltava i volia altres formes de vida. És que li passa a l’Emili: ha rebut una educació, ha tingut a l’abast molts llibres i moltes idees que han calat en ell, però la seva xicota li demana que busqui una feina i ell no vol perquè no li troba sentit. Jo també sóc fill de classe treballadora i m’interessava molt el tema del tedi, l’avorriment, de fer-te moltes preguntes, de sentir que moltes coses no valen la pena, però d’altres sí. Com a creador, i a través del llenguatge que puc dominar, volia intentar respondre aquestes preguntes i trobar-los un sentit.

El personatge de l’Emili té un component d’autobiogràfic, doncs?
Quan escrius t’has de posicionar d’alguna manera i partir d’algun lloc. I jo ho faig des del que veig, visc i em passa. No és autobiogràfic, tot i que té material personal, tot i que jo penso que no és interessant contar la teva vida. Si vols explicar una història, el que interessa és trobar una forma i uns personatges i parlar del que tu vols a través d’això. Sempre arribes molt més lluny que no si només parteixes de tu.


Al llarg de l’obra, els personatges fan un viatge que els canvia, tot i que amb Graciela (Mima Riera) no queda tan clar. Què li passara?
Això és la segona part de Cavalls (riu). Quan acabes una obra, sempre queda alguna cosa que pot ser una llavor per un altre espectacle i amb Graciela hi he donat moltes voltes, no sé què passa amb ella. El que sí sé és que no acaba malament. De vegades quan es fan obres dures són molt desesperançadores i jo penso que no cal fer patir. Amb Cavalls es pateix perquè és una obra dura, però també té aquest missatge final més positiu. I també els personatges viuen una pròpia catarsi, hi ha molta pressió i de sobte, esclata. Penso que a Graciela li queden molts viatges. De fet, una de les idees que tenia és que després de sortir de casa de la Pilar, marxava a fer una volta pel món, és un personatge molt tancat en si mateix que al final, s’obre al món.

Has volgut fer una obra generacional?
Vaig tenir una professora de teatre que deia que faltaven obres que parlessin de gent jove escrites per gent jove. I és cert. La joventut sempre es mira com a Esplendor en la hierba, allò que s’ha perdut, allò que mai no es tindrà, o amb una visió molt crítica... però també penso que quan vivim la joventut, el que la gent gran ens critica, per a nosaltres és el normal, és la nostra vida. És molt fàcil criticar des de l’edat. Per a mi, l’obra era un tribut a la meva generació i coses de la meva vida, per exemple, la música.

D’aquí que la música tingui aquesta forta presència en l’espectacle?
Les cançons que s’utilitzen són des dels anys 60 fins a l’any passat. He recuperat temes partint de l’ambient en el que m’he mogut i de la dècada que hem deixat, on es recuperava el llegat musical dels 60, 70 i 80. Per a mi, aquesta música forma part de la contracultura. Per això sona la Velvet Underground. Per a mi, el rock ha estat la manifestació artística més important de la segona meitat del segle XX. Els ritus que s’han intentat recuperar en teatre, els aconsegueix un concert de rock. Hi ha un corifeu, el cantant, que canta una poesia, la música, que és universal i amb la que es pot identificar tothom. I es produeix una catarsi. I el rock ha estat la veu de la rebel•lia al finals del segle XX, època de lluita entre dues ideologies, el capitalisme i el comunisme. I en l’època del neoliberalisme, també ha estat la tercera via: els que criticaven el capitalisme i, alhora, el comunisme i apel•laven a una manera de viure diferent i personal i per a mi va ser molt important.

Tria entrevista