Robert Torres parla sobre El somriure del guanyador

Entrevista realitzada per Sonia Lagunas

T’ha costat molt simultanejar les tres històries?
No. El més difícil és tenir la idea, el més complicat és el discurs que vols donar, el que s’ha de tenir clar és allò del que vols parlar.
Dónes molta importància a la memòria.
Es que és molt important i l’estem perdent.
L’obra podria ser un exercici de memòria de cara al públic.
Seria un avis, que està molt bé passar-ho bé, però que no em de deixar de pensar. Hi ha històries que són molt fortes i que no hauríem d’oblidar, no és qüestió de patir, és qüestió de saber-ho i no caure, que no es torni a repetir la història.
Feu una crítica bastant forta al sistema polític dels Estats Units i denuncieu la pena de mort.
Avui els Estats Units són el referent, i no són pas un bon exemple.
Quan vaig començar amb aquesta obra, em vaig informar molt sobre aquest tema. A través d’internet, per exemple, em vaig assabentar del que dura el patiment per injecció letal, 19 min. Això és una tortura.
I tu creus que amb obres com aquesta es pot canviar alguna cosa?
No. Crec que “tiro un tir enlaire”, perquè vull dir coses i perquè jo tinc coses a dir i intento dir-ho en un llenguatge que m’agrada. Però penso que difícilment es pot canviar res, perquè d’entrada la gent no ve a veure l’obra.
Hi ha dos tipus de públic, un d’intel·lectual jove que anirà a veure el Rigola (que està molt bé) i després, un públic seguidor del Tricicle. És un fet.
Si veus que et costa omplir, per què apostes per obres com El somriure del guanyador?
Perquè m’agrada. Quan em paguin vint quilos, jo faré el que em manin, però mentre no em paguin, faré el que vulgui. Amb aquesta obra només ens arribat pel sou dels actors. Com jo no cobro, faig el que vull.
Tal com va la societat...
Petarà.



I què podríem fer per evitar-ho?
Home, jo sempre he estat molt anarquista i a mi m’agraden els merders. Jo sé que les universitats han canviat molt. Avui l’important és el que surt per la televisió, però quan hagi tants advocats a Barcelona que no tinguin treball ni per escombrar els carrers, quan no puguin menjar, aleshores és quan tot petarà. Això és un cercle que es repeteix cada trenta o quaranta anys.
T’has documentat, apareixen moltes coses que són certes, per exemple, els retalls de premsa. Era necessari basar-se en fets reals?
Tot és cert. Perquè la realitat és sempre molt més dura.
El retall de premsa que es guarda la Gudrun, de què parla?
Es titula Santa Teresa de los nazis i és real, parla d’aquesta dona i de la seva obra, de la seva fundació Ajuda silenciosa i de la luxosa residència. El vaig treure d’internet i vaig ensenyar-li a l’actriu perquè vaig pensar que li semblaria interessant.
Però el públic no sap de què tracta el recull, es queda amb la incògnita.
Sí, perquè no sabia com fer-ho. Es que és molt difícil tallar al Vàzquez.
Un dels personatges és la filla de Himmler.
Sí, és una dona que encara viu, en l’actualitat té setanta-quatre anys. Una dona que encara s’esforça a mostrar als altres que el seu pare era una bona persona.
No es caure en un tòpic, parlar un cop més del nazisme?
Penso que s’ha tocat molt aquest tema, però no s’ha explicat tot. Per exemple, a mi La llista de Schindler em va agradar molt, fins al final, just al moment de la cursilada les pedretes blanques. Jo l’únic que intento fer és treure a la gent com és, si s’és dolent, s’és dolent i punt.
De qui és el somriure del guanyador?
De la jueva.
Fas una referència a l’últim sopar.
El nazisme neix com un fet social, no polític. És a dir, que Hitler, per exemple no va inventar el racisme, és un fet que ja existia a Alemanya, només faltava que un tio arribés i comencés a dir el que tots volien sentir. Ell recollia allò que l’ interessava i ho adaptava a la seva ideologia. Un fet curiós és que Hitler va canviar les Bíblies i deia que Josep no era el pare de Jesús, sinó que Crist havia nascut d’un esclau de raça àrea, això apareixia a les Bíblies alemanyes. I aquesta manipulació que ell emprava, avui torna a estar d’actualitat.
Hi ha un moment en que tots beuen llet alhora.
Vaig pensar que tenia que buscar un símbol de la mort, per això cada cop que un beu llet, mor.
Quina música poseu quan pega a la jueva?
Heavy metal, perquè és una discoteca. Vaig pensar en el “bakalao”, però la gent riuria.
Quan l’oficial de les SS està amb els pantalons baixats em feia por que la gent rigués, però aquí he d’agrair el treball del Manel Sans.
Per què es queda amb els pantalons baixats?
Perquè el tio té “collons”, li encanta jugar amb ella, el que passa es que la jueva és molt més forta que ell.
L’oficial sap que ella no el matarà.
Perquè no és idiota, m’agrada aquesta obra perquè tots són intel·ligents, a ell li han menjat el coco perquè és nazi, però és intel·ligent, pensa i per això pateix.
Es parla de la pietat i la justícia.
Avui la pietat està mal entesa i la justícia no existeix. Existeix gent que intenta fer justícia. Ara a través de la televisió es prejutja, ja no existeix la presumpció d’innocència. I els advocats no ajuden pas, el que no és un corrupte es va convertint amb el temps.
Tenint en compte l’argument, hi ha moments que podrien provocar emocionar més a l’espectador.
M’han criticat molt això, però jo no volia buscar la llàgrima fàcil, no cal potenciar l’emoció, diguem que la meva intenció ha estat no fer un “culebrón”. En cap moment he volgut que el públic plorés.
Què voleu marcar amb la inclinació de l’escenografia?
Amb el pressupost que teníem no podíem fer res més, jo sóc molt perfeccionista i volia que estigués tot bé i no arriba al que jo volia.
Amb aquesta inclinació volíem marcar la idea d’inestabilitat, de preguntar-se coses.
Estic cansat del fons negre i quatre elements com cadires o taules, i potser em vaig equivocar. Jo, en comptes de despatx hagués posat una cambra de tortura, però l’autor del text citava un despatx (per a mi, no acabava de funcionar la idea de que ell portés a la noia jueva al seu despatx).
Es manté la intriga fins al final, però resulta ser una història inacabada.
Com la vida, l’ha d’acabar un mateix. Es que la vida s’acaba sempre amb una mort, no hi ha més.
Ets llicenciat en Psicologia, què va fer canviar la direcció del teu currículum cap a al món del teatre?
Necessitava una carrera per a entrar a l’Institut del Teatre i vaig entrar-hi dues vegades: primer com a actor i després com a director, jo ja tenia clar que volia dedicar-me al teatre.
L’obra ha estat escrita expressament per a ser repressentada?
No. Aquesta obra va ser escrita com a text, va obtenir un premi i em va agradar el text. Jo després he modificat alguna cosa.
L’autor del text, Gerard Vàzquez, ha estat present durant la preparació del muntatge?
L’actor és una persona molt especial i s’ha de mimar molt, alguns directors no ho saben, però jo abans he estat actor... L’actor passa per crisis cada cop que fa una obra: han de buscar el personatge, a vegades no els agrada o són personatges que no tenen res bo i han de buscar recursos per salvar aquests personatges i l’autor es converteix en una mena d’“enemigo público”. Apart, els autors són una gent que solen ser bones persones, menys en el teatre, són una mica “triquismiquis”, tenen una mena de sensor durant el muntatge, perquè normalment l’autor sempre vol que es faci l’obra tal com està escrita; i això és impossible, perquè l’autor ha estat sol escrivint-la i es tanca en banda a l’hora de modificar o de aportar idees noves. Fins que va arribar un moment en què els actors em van demanar “per favor” que l’autor no vingués als assaigs i no ha tornat.
Aleshores, hi ha mal rotllo...
No, no, nooo. Mal rotllo què va, ell segueix venint. Per exemple, avui ha vingut a veure l’obra.


Tria entrevista