Àngel Llàcer parla sobre Madame Melville

Entrevista realitzada per

Àngel Llàcer.

Què et va fer decidir-te per aquest text?
Primer, el protagonista és un personatge femení que m’interessava molt per la profunditat del personatge, pel patetisme que arrossegava tota l’obra, i perquè tenia ganes de treballar amb la Clara. Aleshores ja buscava una obra amb un personatge femení dens, des del meu punt de vista. Sense que fos un clàssic, volia una obra contemporània. També perquè és d’un autor americà, i tenia ganes de fer dramatúrgia americana, que és una altra manera de fer. També perquè no és una comèdia, perquè tot el que he fet fins ara són comèdies o musicals, i després pel que explica. Perquè hi ha dues persones que són dèbils, que s’ajunten i es fan companyia. I són persones valentes que tot i tenir unes condicions nefastes a la vida, lluiten, en contra d’elles mateixes, per aconseguir trobar.. en fi.. la felicitat. I potser no la trobaran, però al menys ho intenten.

Hi ha el nen, que té la família absolutament retrògrada i puritana, i que sent coses i a qui ella pot explicar les coses que sent, i la part d’ella, que té una vida en la qual les relacions amb el shome son funcionen , en les relacions humanes és fatal, i troba aquest noi que és pur, somrient, màgic, i es comporta amb ella com un home. Ella busca la puresa, una perosna que no tingui els seus traumes i que la tracti d’una manera verge, sense les merdes que es van acumulant.

Per a mi és una obra molt trista, perquè tot i que té coses que fan riure, perquè el personatge de la veïna ja està escrit perquè faci riure, per exemple, i té coses com la vida, que fan plora ri fan riure, el rerefons és tristot.

Sí, però té moments còmics als que tu també has sabut treure suc.
Però ja hi són, jo no m’he inventat la veïna…

La Claudie i la Ruth, la famosa veïna, fan un play-back emulant la Catherine Deneuve molt simpàtic.
Aquí hi havia una altra cançó, segons l’autor, però jo vaig voler posar-hi la Deneuve.. però.. no sé, elles ja fan un show. Al text del Richard Nelson ja hi és….i la frase de “hem passat moltes nits de dissabte soles a casa” també. No me he inventat res.

Tot està en el text, excepte el ball dels papagenos que me’l vaig inventar jo.


I era inevitable, no?
Si.. no? Jajaja… Vols dir que no em resisteixo a posar-hi moments musicals…? Però això no sortia, jo em vaig inventar que fessin un ball. Al text només deia que sonava musica però jo vaig dir: aquí vull que ballin els Papagenos.

La coreografia serveix per dir coses que no es diuen amb el text.
Jo volia que això fos una cosa fora de tó, fora de la realitat, perquè és un flash back que ell explica i que mostra com ells fan l’amor. La primera vegada que ho fan no es veu, perquè és ell qui també ho explica, i en aquesta segona ocasió volia mostrar, amb la coreografia i la musica de Mozart, que aquell és l’únic lloc on són feliços.


I el text no explicita coses que serien òbvies: no es veu com fan sexe.
No, al text només hi ha un petó.

Malgrat que potser estàs tota l’estona esperant que arribi per comprovar com es resol.
És clar. Bé, és que jo crec tot espectador que vé a veure aquesta obra sap que alguna cosa passarà entre tots dos. Jo no crec que hi hagi ningú que s’ho miri i digui: “ara no passarà res”.. saps? És una cosa que durant tota la primera part de l’obra, fins que se’n van al llit, tothom està esperant.

I creus que hi haurà molta gent que vindrà a veure l’espectacle pel morbo de veure en viu a una dona fent sexe amb un noi que podria ser el seu fill?
No. O al menys no és la meva intenció. És clar que tots tenim els nostres prejudicis. De fet, a l’obra llegida sembla que no passa res, requereix una feina d’interpretació i de buscar significats. Perquè en realitat no passa res, i l’important és el que no passa, el que no es diu. I aquí és on hi ha la feina que hem fet: ensenyar el que no passa. Perquè en realitat l’obra explica com unes persones es queden soles allà, van al Louvre, prenen una mica de vi i després ballen... I ja està.

Perquè dius que aquesta és, juntament amb el muntatge que vas fer d’El Somni d’una nit d’estiu, allà on més es poden veure coses de l’Àngel Llàcer?
Perquè és un projecte personal. Altres coses que he fet des d’El Somni…” fins ara són encàrrecs. Ningú m’ha dit “Vols dirigir això”? L’he escollit jo. I és una coincidència, ara hi penso, perquè el noi al principi de l’obra el noi recorda un fragment d’El Somni d’una nit d’Estiu…

I la diferència és molt gran?
Home, doncs sí, perquè tu ja esculls el que vols explicar. Les altres coses te les donen, i t’agraden, i les dirigeixes. Però jo tenia moltes ganes de fer una cosa que no fos comèdia.

Has volgut fer-te gran pel públic?
No, diria millor que els ensenyo una altra faceta, que l’he tinguda sempre. Una faceta que descobrirà segurament el gran públic que em coneix per la televisió, però als espectadors de teatre no ho crec. Cadascú explica el que considera que ha d’explicar. Jo penso que la vida és molt llarga, i que jo encara sóc jove per explicar coses. Jo vaig començar a dirigir als 26 anys, i aleshores expliques altres coses. Crec que és un procès normal.

Home, si algú descobreix que sóc alguna cosa més que el noi cridaner que sortia a la televisió, millor. Però no és el meu objectiu.
No sé si demostro res, sé que volia explicar aquesta història en forma de comèdia lleugera.

És una comèdia lleugera que té una enorme densitat.
Perquè és com la vida.

I quins espectadors es sentiran més identificats? Les dones madures o els adolescents?
Les dones. Jo crec que sí, és una obra molt femenina. Quan als assajos venien dones sempre ho rebien de forma molt diferent als homes. Perquè el conflicte està en ella, que és la dona gran. Cap home no tindria un conflicte amb això. Ni un home gran perquè fos més gran que la noia ni a l’inrevès. En canvi, la dona sí.

Per això, les coses que li passen a ella queden dites i prou. I l’espectador es queda pensant en la tragèdia de la dona.
Ella és una dona que no ha pogut tenir tres fills, que s’ha sotmès a tres avortaments i que a més ho diu marxant cap a enrere i com si no passés res.

El Carlos Cuevas s’estrena actuant al teatre. Perquè el vas escollir?
M’el van recomanar, i estic molt content amb el que està fent, perquè és molt aplicat, entén molt ràpid el que se li demana. Al març de l’any passat li vaig proposar, a l’estiu va començar a fe lectures i hem estat assajant dos mesos. I crec que ho fa molt bé.

Doncs així, fa temps que tenies aquesta obra al cap…
Fa molt de temps! La tenia guardada per al Nao Albet, però se m’ha fet gran i vam haver de buscar un altre actor.

I a tu… quan et veurem actuar?
Tinc ganes de fer d’actor, però tinc ganes de fer una cosa que estigui bé. I com que he dirigit les meves energies cap a d’altres coses, potser per fer d’actor també hauré de muntar-ho jo. De fet tinc un projecte per fer d’actor, amb una obra que vaig demanar al Pere Riera que escrivís, i…estamos en ello.

Tria entrevista