Esteve Soler parla sobre Contra la democràcia

Entrevista realitzada per Elisa Díez

Esteve Soler.

Contra la democràcia, casualitat o oportunisme?

Totalment casualitat. A més amb una sorpresa extraordinària. Vam començar a treballar amb el Grec fa un parell d’anys, després es va incoporar al projecte el Carles Fernández Giua, el director, i amb ell vam decidir que parlaríem sobre la democràcia. Quan es va produir els fets del 15-M estava a França, buscava per notícies Internet, veia el que estava passant i estava al·lucinant, la sopresa va ser increïble, veure tanta gent d’accord i lluitant per una mateixa cosa. A pocs mesos de l’estrena hem tingut una indignació paral·lela a la nostra que ens ha permès adonar-nos que existeix un públic que reclama el mateix que nosaltres.

La vas escriure en una illa grega, ho vas planejar o et va agafar allà l’inspiració?

El fet de que Grècia fos una de les primeres democràcies va ser una altra casualitat. A més ara més que mai amb l’estat en què es troba. Quan vaig estrenar allà Contra el progrés vaig fer amics que m’expliquen com està la situació i és totalment desesperançador. Els valors democràtics s’han esfumat.

Set històries curtes, per què set i no sis o vuit?

Amb això hi ha diverses interpretacions segons a qui ho preguntes, fins i tot una crítica alemanya de Contra el progrés, que també està formada per set històries, s’inventava tota una història al·lucinant. Fer set peces d’una duració curta i aconseguir fer una obra d’uns 75 minuts, no respond a cap predilecció especial pel número 7. No m’agraden les obres que duren dues hores. És un punt de vista molt pragmàtic.

Fas servir un gènere bastant desconegut a casa nostra, el Gran Guignol, per què vas voler expressar-te d’aquesta manera?

És un gènere absolutament desaparegut, els pocs referents que tenim vénen del Sweeney Todd. A totes les meves obres hi ha una voluntat molt clara de barrejar un to amarg amb un cert toc d’humor i el Gran Guignol pretén combinar farsa surreal amb terror i m’agradava moltíssim l’idea. És un gènere paral·lel al surrealisme que utilitzava a Contra el progrés o al burlesc que pretenia a Contra l’amor. Totes tres són obres que busquen jocs similars, amagar el somriure o riure de tot el que és una mica escabrós. Intento que la gent no sàpiga en cap moment quina sensació tenir.

Dibuixes éssers deshumanitzats, desprovistos de sentiments i de lògica, és una obra de derrotats, no queda cap forat per a l’esperança?

Sobre el tema del pessimisme hi ha una cosa que diu Edward Albee que és que el fet d’escriure una obra de teatre sobre qualsevol tema i fer-la de qualsevol manera ja és de per si un acte d’optimisme perquè hi ha un tema a tractar que pots controlar-lo com vulguis i que vindrà algú que t’escoltarà i t’entendrà. Només això ja és tot un acte d’optimisme. Malgrat que sí que és veritat que l’obra pot ser crua i en algun moment molt fosca, crec que tota aquest foscor busca un punt de distanciament. La gent és prou adulta per veure la ficció des d’una distància i aquesta és la nostra pretensió.

A la primera història una parella d’humans són devorats per una aranya a la seva pròpia xarxa, què simbolitza?

M’està passant que per mi significa una cosa i pels espectadors una altra de ben diferent. I m’encanta que la gent em digui el que ells interpreten, perquè aquesta és la meva intenció, que la gent surti preguntant-se coses, buscant explicacions i que generi debat sobre el que acaba de veure. És evident que l’aranya és hostil i que porta la contrària a gent molt ben intencionada sobre la democràcia. M’agrada molt afavorir l’enigma.

La segona és una expressió de l’afany de poder dels governants, on són els polítics qui trien els ciutadans i no a l’inrevés, massa irreal tot plegat, sembla un videojoc?

L’escena juga amb una paradoxa d’uns polítics que ho tenen tot fins al punt que, per demostrar aquest poder, decideixen endur-s’ho tot. I és una escena que arran del moviment 15M i de l’AcampadaBCN està agafant una mica més de pes. Durant l’acampada a Plaça Catalunya molta gent va dir “com pot ser que ocupin un espai públic i que se’l facin propi?”. Però és que els espais públics són per això i molta gent, sobretot de la classe política, els volia fer fora d’allà. I és el mateix que passa en aquesta escena, s’han endut la ciutat, els han robat el seu espai públic. Quan el Carles Fernández va treballar el personatge del Josep Julien jugaven amb els referents interpretatius del Peter Sellers de ¿Teléfono rojo?, volamos hacia Moscú de Stanley Kubrick. És a dir és un personatge extret del més extrem del sainet. Està al límit, a punt de caure en la bogeria més absoluta.


La tercera és potser l’escena més clara i contudent de tot el muntatge, però al mateix temps la més desesperançada, no hi ha sortida? Estem tots esclafats per la mateixa pedra o n’hi ha vàries de diferents?

Les pedres reals són molt diferents de la del muntatge, perquè aquesta la veiem i el personatge la sent, però, al contrari, les reals no es veuen. En aquesta escena m’agrada molt l’idea que hi hagi un personatge que, després d’esclafar l’altre amb un pedra gegant, pensi que se sent igual que l’altre, que tots dos estan en igualtat de condicions. Això es diu molt, que el capitalisme fa que tots siguem lliures, però és fals. Hi ha gent que té un poder enorme i un gran capital que diu que se sent igual que algú que no té res d’això. Però aquesta persona no és igual que tu, t’ha col·locat una pedra al damunt que no et permet moure’t.

La quarta escena és una obsessió teva pel número 6 o què ens volies transmetre realment? Què hi ha al setè pis? Hi ha alguna maledicció del número set?

Aquesta és una altra de les escenes en què he rebut tota mena d’interpretacions. Al text es diu que hi va haver un moment en què les autoritats van decidir que l’escola no feia lliures les persones. L’educació no els feia lliure sinó els restava llibertat. Per això es va decidir anul·lar les escoles i deixar que la gent pogués fer el que volgués, decidir aprendre o no. A l’escena ens trobem gent que no sap què hi ha després del sis i que per culpa d’aquest desconeixement acaba entrant en un terreny boig. El rerefons és un món sense judici crític i sense pensament independent.

La cinquena història és potser la més desconcertant, què et proposaves aquí amb aquests pares que no s’estimen el seu fill i sempre han volgut matar-lo?

Vivim en una societat que de cop i volta ha vist que ni els valors ni les persones són rendibles i per tant són prescindibles. Això ha passat quan de cop i volta s’acomiaden sis mil persones, simplement perquè sobren. Així doncs, aquesta escena es pot equiparar als acomiadaments massius. Estem deixant de banda, i fins i tot oblidant els valors humans, fins a un punt pervers, i els pares d’aquesta història vénen a representar aquesta idea. A Catalunya molts pares han decidit no tenir fills, ja no matar-los, sinó no tenir-ne, perquè no els sortia a compte.


La història de la sisena es potser la més real i sense gaire exageració, surt una mica de guió si la comparem amb la resta, podies haver optat per tenyir-la amb un vel d’irrealitat, per què l’has plantejada d’aquesta manera?

Quan estava escrivint vaig pensar donar-li un toc més irreal com he fet amb les altres, però m’agradava precisament que la gent pensés que és tan extrema que és irreal. Com si de cop i volta, la gent trobés la irrealitat dins la mateixa realitat. De fet surrealisme no significa per sota del realisme, sinó per sobre. És una idea que m’agrada i que ja havia utilitzat abans a Contra el progrés i Contra l’amor: hi havia una escena que és molt real i que porta els límits de la realitat absolutament a l’extrem. De totes maneres el Gran Guignol moltes vegades plantejava situacions camí del surrealisme amb un realisme extremista, utilitzant el terror, basats en assassinats, en la falta de raó, que és una mica el que trobes a l’obra.

A més el realisme arriba fins al punt de fer-la en àrab...

É

Tria entrevista