Alfredo Sanzol parla sobre Días estupendos

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Alredo Sanzol. foto: Marta Armengol.

Les històries de Días estupendos de situen a l’estiu. Per a tu és l’època més estupenda de l’any?
Volia fer una història d’estiu, no sé perquè. És una estació en la que vivim d’una manera especial, diferent a la resta de l’any, més intensa, més radical. De vegades, les coses que passen a l’estiu serveixen de metàfora de la resta de l’any: les aventures que et passen, la gent que coneixes, vius experiències que d’alguna manera et canvien, de vegades són petits canvis i d’altres, grans, però sempre són canvis. Després, em vaig adonar que existeix un gènere de l’estiueig i si hi caus, és per alguna cosa. És una estació una mica màgica, d’aventures, de somnis, i això m’agrada molt.

A què et refereixes quan parles d’un gènere d’estiueig?
Hi ha un gènere dramàtic des de Goldoni, quan va fer la seva trilogia de l’estiueig. I després, hi ha hagut obres de teatre, cinema, novel•les, que tenen a veure amb l’estiu.

Parles d’una estació màgica, però a l’estiu de Días estupendos apareixen molts conflictes dels personatges. És l’època en què afloren problemes latents?
Hi ha una estadística que diu que els divorcis es produeixen sobretot després de l’estiu. És molt significatiu perquè, a part de què estàs més temps amb la teva parella i t’adones de amb qui estàs, també hi ha més temps per pensar què vols fer amb la teva vida. I això posa l’ésser humà en una situació de crisi que és molt interessant dramàticament.

En aquest sentit, la mort també és un tema molt present a l’obra...
Curiosament, l’estiu és l’estació en la que s’inicia la decadència que porta a l’hivern.

El principi de la fi?
Exacte. La primavera és l’estació on esclata la vida, però a l’estiu ja s’està gestant el que serà la tardor i l’hivern. De fet, a l’agost, quan ja està tot el camp segat i la fruita ja està recollida, la natura queda una mica exhausta i això també es transmet a l’obra. Quan arriba l’estiu, estàs exhaust, ho has donat tot i tornes a entrar en el cicle. Per a mi, les vacances haurien de ser a l’hivern, que és quan descansa la natura.

Vols dir que els humans hauríem d’anar més alhora amb els cicles de la natura?
L’estiu sempre ha estat una època de moltíssima feina al camp. Aquí hi ha un ‘contraritme’ i el cos no descansa, està amb ganes de sortir, d’anar al sol, a la platja, està actiu, amb ganes de moure’s. En lloc d’utilitzar aquesta energia per treballar, la utilitzem per no sabem ben bé què. Has de descansar, però alhora, et vols moure i això esgota. Per a mi, descansar és estar més tranquil. Jo descanso més a les vacances d’hivern.

L’estiu de Días estupendos està molt vinculat al camp, els teus referents de vacances són més rurals que urbans?
De petit, sempre vaig passar les vacances al camp i se’t queda en el cap que l’estiu està associat a la natura, als arbres, als animals. A l’obra hi ha molts animals: gossos, gats, eugues, toros...

En aquesta obra apareix de nou la Guerra Civil, tema que ja vas tocar a Delicades, on t’inspiraves en experiències de la teva àvia. En aquest cas, també hi ha algun element autobiogràfic?
En el mateix cas que en Delicades, jo utilitzo la memòria per crear alguna cosa diferent, no per fer biografia. No intento ser fidel amb els meus records ni explicar-los. Intento crear ficció que parli d’emocions i de sensacions i m’agrada partir d’anècdotes que m’han passat o que li han passat a gent del meu voltant. Parteixo del que conec i d’històries properes.

En aquest cas, també t’has inspirat en històries que has trobat en fòrums a internet...
Vaig escriure a Google “días estupendos” i apareixien moltes pàgines sobre l’estiueig. La gent posava “hem passat uns dies ‘estupendos’ a tal lloc”, jo no sabia que s’utilitzava tant aquesta expressió per referir-se a l’estiu i les vacances...

I a partir d’aquestes cerques, t’han sortit punts de partida per a històries de l’obra?
Hi havia molts fòrums de gent opinant sobre hotels, cases rurals, molts blogs. La gent fa una mena de diari de l’estiu i les vacances, a partir d’aquí, vaig intentar veure quins conflictes i històries hi havia amagats per començar a treballar.

Amb aquesta obra, tanques una trilogia, formada per Risas y destrucción i Sí, pero no lo soy que, segons comentes, s’ha anat construint sola...
No tenia la intenció de fer-la, però quan vaig fer Risas y destrucción vaig veure que havia obert una porta, havia entrat en un món del que no volia marxar.

Una porta que tanques amb Días estupendos...
Tenia la sensació de voler acabar. A més, coincideix amb un canvi de la companyia i un canvi vital meu.

En aquest muntatge apostes per unes transicions molt breus entre les històries...
M’agrada accentuar la sensació que, encara que siguin històries diferents, estàs veient un sol espectacle, una unitat. I aquestes transicions reforcen aquesta sensació. En no fer foscos, l’espectador fa una lectura d’unió, de fondre una sensació amb l’inici de la següent. Això és com els restaurants xinesos, que et posen tot el menjar alhora, a mi m’agrada més així que no quan et porten el primer i després el segon, perquè així es fonen tots els sabors. Doncs en aquest espectacle, igual, m’agrada que es fonguin les emocions i les sensacions.

L’escenografia representa un bosc, tot i que està feta amb tons blancs i negres. Amb quina intenció?
La natura té molt color, però parlant amb l’escenògraf (Alejandro Andújar), em va venir a la memòria el record dels boscos cremats, que jo de petit no podia veure perquè em feia molta pena. I vaig pensar en fer un bosc cremat, però amb herba i fulles, on es moguessin els personatges. I aquesta imatge també l’associava a les postals en blanc i negre, amb els somnis, la memòria, quan es barregen els colors. Pensàvem que permetia ressaltar en primer pla els actors, que és el que realment interessa, i al mateix temps, crear un paisatge oníric, ple de referències molt clares. Aquell blanc i negre, d’entrada, el públic no pensarà que és un paisatge cremat, però el cervell fa associacions que et fan reconèixer-lo, encara que no saps perquè.

L’obra comença i acaba amb cançons. Et servien per reforçar aquest esperit festiu de l’estiu?
A l’estiu la música ocupa molt espai. Tens temps per escoltar-la i et ve de gust ballar. Hi ha molta terrassa, molta revetlla i la música havia d’estar molt present. La mare dels germans Marx els deia “heu d’acabar sempre amb una bona cançó” i jo li he fet cas.

A més, utilitzeu la cançó del final per a la salutació...
És una cançó original de Fernando Velázquez feta expressament. És la cançó de l’estiu de l’obra.

La gent surt de l’espectacle taral•lejant-la...
Si, li vaig dir que fes algun tema enganxós i ha funcionat.

En l’última edició dels Max vas guanyar el premi al millor autor teatral en català per Delicades, quan el teu text era en castellà. Com ho vas rebre?
Jo no el vaig escriure originalment en català, la traducció era de Sergi Belbel. És un error. Al principi, pensava que se n’adonarien, però vaig veure que no. Per una vegada que em donen un premi, és per una cosa que no he fet... Però està bé, jo agraeixo el premi perquè sé que els que m’han votat han vist l’obra i els ha agradat. L’estrena de Delicades va ser en català i molta gent no sap que és una traducció. És una confusió comprensible. I acceptes el premi amb molt d’afecte. Aquesta situació és com si li hagués passat a un dels meus personatges. És una mica absurd, però s’entén, és com les coses que et passen a la vida.

Tria entrevista