Cristina Clemente parla sobre Nit de ràdio dos punt zero

Entrevista realitzada per Elisa Díez

Cristina Clemente.

Pregunta obligada, quant de temps passes o has passat a les xarxes socials?

No tant com es podria pensar. A més el temps no és seguit, mai fas de deu a set tot seguit. Però sí que les visito cada matí, cada tarda i cada nit. Estic una miqueta enganxada, però no m’ho miro tot, simplement els tuits de la gent que més segueixo i a Facebook les últimes actualitzacions i procuro comentar alguns estats. Potser només són 10 minuts al matí, 10 minuts a la tarda i 10 minuts a la nit, però no hi ha dia que no ho faci. Poques vegades, quan no tinc feina, em dedico a ampliar l’estona i després t’adones que estàs mirant fotos de l’amic d’un amic que no conec de res i ho atures pensant què estic fent.

En altres obres teves, t’havies basat en la realitat, aquesta és una història real?

No he conegut mai ningú a qui li hagi passat. Nit de ràdio dos punt zero no té res de verídic, encara que hi hagi espectadors que en un moment donat s’hi puguin sentir identificats.

És una obra molt actual, amb un llenguatge tecnològic, tens por que t’hagis centrat en un públic molt específic o tothom la pot entendre?

Quan l’estaven assajant pensava que era per a un públic molt específic, per aquesta gent que som a Twitter comentant la jugada, però no per la gent que no estigui present en aquestes xarxes socials. Fa uns dies va venir un grup de quinze persones d’uns cinquanta-cinc anys que en principi no feia el perfil de gent que estigués a les xarxes socials i en van sortir encantadíssims. Va ser maco perquè a mi no em reconeixíen, quan van sortir i es van quedar fora comentant l’obra, vaig poder escoltar-los i estaven comentant tot el que diu el personatge del Pablo Lammers (Llorenç) de “No ho entenc”. Malgrat que tenia por, he comprovat que se segueix bé, la qual cosa m’ha tranquilitzat. Així que pot venir tothom, sense por, que l’entendran. A més, crec que hi ha tres nivells de gags, com més ficat estàs a les xarxes socials, i a internet en general, més l’entens. Però hi ha una primera capa que la gent també entén i riu.

Com s’ha passat de Candela (títol inicial) a Nit de ràdio dos punt zero?

Candela era una història totalment diferent. Fa un parell d’anys va morir una amiga meva, de la meva edat i em tocar molt, va ser molt de sobte, per un càncer. Per això volia fer una obra d’un grup d’amigues a qui se’ls ha mort una amiga. Però quan vaig acabar Vimbodí vs Praga estava una mica tipa de les malalties, era fer un altre cop una obra sobre això, encara que és un tema que m’inquieta. Al mateix temps, però, volia posar-me un repte personal d’escriure una obra sense morts, ni malalties, ni parlaments al públic. Llavors vaig canviar d’idea, va sorgir el tema de la ràdio i estic contenta d’haver fet una cosa diferent.

El teu mètode d’assajos és amb text real o mitjançant improvisacions?

Escric a casa i després amb el text ho assajem a la sala. No sé per què, però molta gent pensa que treballo amb improvisacions, però no. En aquest cas, al principi vaig fer tres dies d’improvisacions però per veure com interactuaven els actors entre ells, quins es complementaven més, però més perquè jo descobrís relacions entre ells, que no pas pel muntatge o pel text. El que sí que faig es escriure a mesura que assajo, és a dir, igual tenim mig hora de l’obra i porto deu pàgines més. I a més ho canvio molt durant el procés d’assajos. Per exemple, en aquesta obra, a tres setmanes de l’estrena vaig canviar tota l’obra sencera, però crec que va ser positiu per al muntatge. Tornarem a fer-la durant dos setmanes al setembre i la vull allargar una miqueta, perquè crec que li manquen deu minuts (de 70 a 80 minuts). Sempre acabo pensant que em queden una mica curtes, crec que 80 minuts és la mida perfecta per a un espectacle convencional.

Quina era la idea principal del muntatge? Volies fer un homenatge a la ràdio?

No diria pas un homenatge, però tenia ganes d’escriure alguna cosa sobre la ràdio perquè trobo que té alguna cosa molt teatral. Quan hi he anat a fer entrevistes, que a mi em posen una mica nerviosa, et pregunten alguna cosa i veus que el periodista està fent una altra cosa mentre tu parles, que no et mira. M’agrada el llenguatge que té, que la paraula vagi per una banda i la gestualitat per una altra, que és la part que trobo més teatral. Perquè a l’oïent no li arriba el que passa a l’estudi, li estan parlant d’una cosa, però a la realitat n’està passant una altra, de diferent. Aquest punt em semblava interessant reflectir-lo.

També hi ha un rerefons de crítica al periodisme actual?

No ha estat volgut, no vaig asseure’m per escriure una crítica al periodisme, però com que sempre he volgut ser periodista (d’esports), doncs potser sense voler m’ha sortit més aquest vessant crític. Però això que acaba passant al muntatge també passa a la tele, no només a la ràdio i potser a algun li recorda algún programa televisiu.

Hi ha un joc continu amb el llenguatge (ex. tap i tapes) i amb la forma correcta de parlar, t’obsessiona la llengua?

No gaire. Però m’encanta jugar amb el llenguatge, fer metàfores. Fins i tot, hi havia una versió de l’obra que es basava en aquest joc entre els taps i les tapes. Era tot un monòleg sobre això, però tenia por que es fes pessat. L’Anna (l’Alícia Puertas), la becària, explicava tota una història que derivava dels taps i les tapes, a les ampolles, a la coca-cola... però tenia por que fos molt estàtic i a més no aprofitava el tema que et deia de ràdio i els gestos, només era diàleg, i per això ho vaig acabant traient. No sé com se’m va acudir, volia fer una pregunta desconcertant i va sortir això del tap i a partir d’aquí la resta. M’agraden moltíssim les metàfores enfilades, també ho vaig fer servir amb el Hotmail i el Gmail, és agafar una metàfora i dur-la fins al límit.

Sempre introdueixes petits tocs d’humor, però Nit de ràdio dos punt zero és totalment una comèdia, no?

Estic contenta que sigui comèdia comèdia, d’haver deixat el tema de les malalties i de fer una comèdia total. Des de la primera obra que vaig escriure, que es diu Zèppelin i que passa durant un partit de futbol, tenia força parts còmiques. Després la que vaig escriure a mitges amb el Josep Maria Miró, La gran nit de Lourdes G també era comèdia. Volem anar al Tibidabo i Vimbodí vs Praga són una barreja entre comèdia i drama. Normalment és aquest últim, l’estil que em surt a mi sola, sense pensar-ho.

El paper de la becària trepa que ha d’agafar-se a l’única possibilitat de deixar de fer cafès, és un retrat de la joventut en qualsevol àmbit?

Jo vaig fer de becària i m’ho vaig passar molt malament, però no perquè em tractessin malament, sinó perquè semblava que no hi fos. A més, ser-ho en un espectacle teatral crec que és pitjor que fer-ho en una emissora de ràdio. Es més l’experiència que recordo haver tingut jo, que no pas el fet de ser jove. Sí que és veritat que tenim la sensació que només tenim una oportunitat de fer bé les coses i t’has d’aferrar a ella. A la nostra feina també passa, t’ofereixen alguna cosa i penses que hauries d’esperar dos anys a fer-ho, però si passen dos anys i no t’ho tornen a oferir, ho fas pensant que serà una oportunitat única. I acabes fent moltes coses a la vegada, pensant que d’aquí dos anys ningú no et trucarà per oferir-te res. És com si ho haguem de fer tot corrent.
Per contra, està el personatge de la Candela (la Clara Cols) que no és que estigui aferrada a la cadira, sense deixar lloc a un relleu generacional, sinó que el que vol es una promoció perquè sent que ja ha tocat sostre amb allò que està fent i que està preparada, amb estudis i amb experiència, per fer altres projectes amb més contingut, com el programa d’entrevistes que volia fer a la franja de la tarda.

No hi ha gaires referències directes al públic, però el públic està dins l’estudi, com aconsegueixes conectar amb els espectadors?

A la companyia (FlyHard) li agraden molt aquestes parts de parlaments al p

Tria entrevista