Oriol Broggi parla sobre Luces de Bohemia

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Oriol Broggi.

Què t’anima a dirigir Luces de bohemia?
Sempre busco obres que puguem fer a l’espai que tenim a la Biblioteca de Catalunya. I vaig pensar en Luces de bohemia, que és molt interessant i no s’ha fet gaire, per tant és una obra poc famosa, o molt famosa i poc vista. Me la rellegeixo i veig que és més xul•la del que recordava i més potent pel moment on som ara, per les coincidències que es donen, per com explica Espanya i com explica la cultura i la bohèmia. I en el moment de rellegir-la, quedo atrapat i enamorat i decideixo que vull parlar de tot això, d’un poeta que no està ubicat del tot en l’estructura, que va per lliure, que és un “outsider”, algú que va pel camí no traçat i que des d’aquest camí, explica molt bé el seu país i la seva manera de veure la cultura i de fer-la.

Aquesta obra s’escriu als anys 20 del segle passat. Quines coincidències hi veus amb el moment actual?
Totals. Les obres bones jo crec que no s’han de pensar amb una lògica de què coincideix, sinó de què els temes importants són sempre els mateixos: l’amor, la mort, el país, la nació on vius. Les coses circumstancials poc importen. Si el guàrdia civil que apareix recorda el Tejero, és una gracieta, poc importa. L’obra explica Espanya i Espanya continua existint, per bé o per mal, com a tal i és igual, han canviat algunes coses, però no gaires. Però això no és perquè l’obra sigui molt actual sinó perquè és molt bona, les obres importants sempre es mantenen vigents.

Si l’obra s’hagués escrit el 2011, Max Estrella seria un indignat?
Max Estrella està per sobre de l’indignat. És algú que està pendent de la poesia, és un poeta, no un indignat. Té alguna cosa relacionada amb els indignats, però molt més relacionada amb els poetes.

Precisament, en el programa de mà dediqueu un agraïment als indignats...
És una broma, una picada d’ullet. El text del programa de mà està escrit fa sis mesos i vam decidir deixar-lo perquè tot es manté igual. El que té relació amb els indignats és que aixequen la llebre, posen el dit a la nafra en uns temes que ajuden a què la nostra obra ara tingui èxit. És una estratègia comercial...

Una part de l’escenografia és aprofitada d’una altra obra...
L’espai és el que teníem, la manera de disposar les grades és el que determina més l’escenografia. Hem aprofitat la barra de bar de l’última obra, La presa, l’hem moguda una mica i hem afegit algunes coses. Hem creat una grada nova i hem desplaçat la barra de bar, però bàsicament és la mateixa escenografia.

Hi ha alguns escenaris que no veiem, però que els mateixos personatges expliquen, això és una aportació teva?
L’obra té unes acotacions molt importants, molt famoses i molt sentides, no m’ho he inventat. La majoria de gent que dirigeix Valle-Inclán fa dir les acotacions perquè són molt boniques. A més, l’autor va més enllà, és un poeta, que li està dient al director “tira endavant, inventa, crea”. I les seves acotacions són molt bones i porten a un univers de l’autor molt més ràpid que qualsevol escenografia.

Alguns personatges, com el periodista d’’El popular’, estan molt caricaturitzats. Et servia per reforçar la idea de l’esperpent?
És veritat que normalment el tipus de teatre que estem acostumats a veure i que estem acostumats a fer a la Biblioteca intenta fugir de la caracterització excessiva, la caricatura. En canvi, jo diria que aquests personatges, definits per l’autor com a esperpents estan molt menys exagerats aquí que en una producció madrilenya, per entendre’ns i sense voler ofendre ningú. Estan a mig camí. A nosaltres ens semblen excessius, però no ho són gens. De la forma com els hem treballat, no els hem exagerat excessivament. El que hem fet és jugar amb ells una mica i situar-los en algun moment a l’extrem. També és veritat que jo fa dues setmanes que no veig l’obra i és veritat que potser els actors els han portat més a l’extrem.

Hi ha diferents personatges coixos a l’obra...
Només hi ha un coix, el taverner, Picalagartos.

I Don Latino...
No és coix, però com va borratxo, li costa caminar. Sí que és veritat que hi ha un punt d’esguerrat en els personatges. De fet, jo els deia que si algú pogués vomitar o pixar en un racó, ho fessin, i els mateixos actors em deien que no em passés, però el coix no està fet expressament, forma part de l’esperpent.

El fet que desplacis l’última escena al bar, al fons de l’escenari, a què respon?
Jo volia fer totes les escenes de bar en el bar, lluny, per donar la sensació de què l’escena està passant a un altre costat. I per poder-ho fer, vam provar tot un sistema de micròfons, però no funcionava bé. Però en canvi, a l’última escena, un cop hem enterrat el Max Estrella, ens emportem tots els actors lluny per accentuar la profunditat. És una idea de dramatúrgia que ajuda a fer funcionar les coses cap enllà i a allunyar-se. I aquest allunyament té una força molt gran per a l’espectador. No és una cosa molt evident, no ho sé descriure, no sóc teòric, funciono per intuïció, però sí que veig que l’última escena se situa molt lluny, darrera d’uns vidres, i els actors acaben fent una mena de quadre quan acaben d’enterrar Max Estrella allà al davant. Aquesta separació em semblava interessant.

Les cançons de l’obra són una aportació teva?
La cançó que canta el cambrer és un tango perquè en aquell moment aquest tipus de cançons eren un divertiment, a més, el tango és sud-americà i Ruben Darío és d’Amèrica Llatina. Et porta cap a una disbauxa i alhora, és una cosa molt melancòlica, a més, el tango es diu El adiós. És un tango que ja ha sortit en altres obres meves. I la cançó del final de l’escena ve perquè volia marcar un canvi en el personatge principal en relació a l’espectador i no sabia com fer-ho. I m’entrava perfecte una cançó de Paco Ibáñez sobre un poema de Gabriel Celaya que es diu La poesia es un arma cargada de futuro, que diu que només podrem arribar a canviar el país, Espanya, si li posem poesia. Que la poesia serveixi tant en política com en societat, per tirar endavant i fer un futur nou. A més, l’actor que ho recita (Xavier Boada) imita molt bé a Paco Ibañez i vam començar treballant amb això i vam acabar cantant-la. I al final, l’última melodia és Walk on the Wild Side de Lou Reed és una picada d’ullet. I al principi, hi ha una cançó de Sabina, que és un altre poeta com Max Estrella. Una persona plena d’alcohol, cocaïna i tot el que et puguis arribar a imaginar, però passada pel filtre de María Jiménez.

Tria entrevista