Mònica Lucchetti parla sobre Des-penjades

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Expliqueu que el títol de l’obra fa referència a la sensació d’haver perdut els vincles amb l’entorn...
Sobretot, el que explica l’autora, Virgínia Sánchez, és aquesta sensació que el món va molt de pressa; se’t mor un familiar, després et separes, perds la feina i no tens temps per recuperar-te, abans la vida era diferent. El forner feia sempre de forner, tothom vivia sempre a la mateixa casa, ara tot és molt ràpid. És com aquella frase que deixa Groucho Marx, “que se pare el mundo, que yo me bajo”.

Aquest títol coincideix amb el nom de la companyia, us sentiu ‘Despenjades’ com a grup?
Primer, vam començar la Virgínia Sánchez i jo fent Olor d’ocell, escrita per la Virgínia i dirigida pel meu pare i el meu germà, Alfred i Tito Lucchetti, i a partir d’aquí, un grup de noies del Col•legi del Teatre, que havien estudiat amb la Virgínia, van voler muntar una companyia i ens vam unir totes sis. I Des-penjades ens va agradar, sempre ens anomenem així entre nosaltres, a més, som sis dones i així s’ha quedat. I d’alguna manera, ens sentim bastant identificades amb els personatges de l’obra.

De fet, és una sensació que tothom pot tenir en algun moment de la vida...
Absolutament. Tothom en algun moment de la vida s’ha sentit despenjada, tot ha anat molt de pressa, això no vol dir que un despenjat no se’n surti. Un despenjat que no se’n surt seria, per exemple, un empresari que desapareix i de cop, s’ha tornat un indigent, que només s’ha de preocupar per sobreviure. Les depressions a l’Àfrica o a llocs en conflicte no existeixen, prou feina tenen am buscar menjar i aigua. A l’adolescència també tens molts moments de ‘despenjament’ o quan es trenca una relació de parella, d’això se’n parla a l’obra. És una mica l’excusa del perquè comences a buscar.

A l’obra es fan moltes referències a les paraules, tant les que es diuen com les que no, quin significat li dones a aquest recurs?
La Virgínia utilitza molt els jocs de paraules, el fet de repetir-les, de confondre-les. Pensem que són l’única eina que tenim per comunicar-nos i n’hi ha moltes altres, podem comunicar de moltes maneres. I a l’obra, ella juga amb les paraules: un dels personatges (Virgínia Sánchez) no les pot dir, li costa expressar els sentiments amb paraules; una altra (Marta Martori) necessita explicar-ho tot per justificar-ho tot, quan no tot es pot explicar, de vegades, amb una mirada o una carícia n’hi ha prou; l’altra (Beatriz L. Maurel) busca constantment i ho fa buscant paraules, quan el que intenta buscar són sentiments i emocions, i la quarta (Carmen Fortuny), les confon constantment.

Un dels personatges busca respostes amb un capellà, amb una escena on deixeu la religió molt mal parada...
Som absolutament atees, dones de lògica i de ciència, com es diu a l’obra. En les tres obres que ha escrit, la Virgínia fa referències en contra de l’església. És un tema que té molt clar. Ella i tota la companyia.

Algú se us ha queixat?
No se’ns havia queixat ningú fins ara, però fa poc, a l’Atrápalo un espectador va posar que l’escena de l’església l’haurien d’haver suprimit i a nosaltres ens encanta aquest comentari.

Com has treballat la posada en escena?
La Virgínia escriu amb seqüències, de forma molt cinematogràfica. I aquí tens un problema: estàs amb l’escena del psicòleg i de sobte has de passar a la del ball i tornar a la del psicòleg. Pots recórrer al fosc i llum i gent que munti i desmunti, però són massa canvis i l’espectador es cansa. Aleshores, el meu plantejament va ser fer els canvis a vista, jugar-hi, ja que l’obra començava com un conte, fer-ho com un joc. S’havia de fer àgil, i trobo que aquests canvis li donen dinamisme i agilitat.

Tota la música de l’obra està composada per una mateixa autora. Com hi vau arribar?
La música ha sigut molt important per a nosaltres. L’Amanda Jayne és una amiga de la Bea (Maurel) i ens va ajudar molt precisament perquè hi havia aquests canvis i havíem de trobar unes músiques que ens embolcallessin en la història. A més, és una dona. Vam tenir un moment de crisi, va aparèixer el seu CD i ens va il•luminar. Totes les músiques són seves.

Has jugat amb coreografies per reforçar els missatges del text. Això és aportació teva o ho indica el text original?
Quan vam començar amb les actrius, elles tenien ganes de fer coses amb moviment, cos. I vam anar provant coses. La música ens servia per vestir-nos a escena, i vam intentar fer moments de relax, d’aturada. Elles no són ballarines, però expliquen l’obra amb el moviment. La Mamen Alcázar ens va donar un cop de mà. Les coreografies les van fer sobretot les actrius, jo sóc més de text.

Apostes per un vestuari neutre i atemporal, però amb un toc de color. Amb quina finalitat?
Hem optat per un vestuari i una escenografia barats, no tenim subvencions ni cap tipus d’ajudes. Som una companyia petita i ens hem buscat la vida. L’escenografia era blanca, ens interessava molt per la llum i el contrast. I blanc i negre no ens interessava, així que vam pensar donar-li un toc de color a cadascuna d’elles, que ens va semblar que descrivia una mica els personatges. No hi ha el groc, perquè com a bona “teatrera” i filla d’actors de tota la vida, el vaig preferir evitar.

Consideres que la mateixa obra escrita i interpretada per quatre homes tindria el mateix resultat?
Sempre ho hem dit: està parlant de problemes universals, no de lesbianisme, sinó de trencaments, de cerca d’un mateix, d’emocions trencades, de pèrdua d’un mateix. Podrien fer-ho tres homes i una dona, dos homes i dues dones, quatre homes. Sí que és veritat que és una obra femenina, no feminista. Algun dels homes que ha vingut s’ha sentit molt identificat, mentre que d’altres comenten que la visió del problema és molt femenina, no sé si un home es plantejaria tantes coses. Potser sí que la problemàtica de les quatre és femenina, igual vist des del punt de vista d’un home s’hagués simplificat una mica el to, però molts dels homes que han vingut s’han sentit completament identificats amb el text perquè també s’han sentit despenjats alguna vegada a la vida.

Tria entrevista