Diego Lorca i Pako Merino parla sobre Exitus

Entrevista realitzada per Elisa Díez

Per quins motius heu trigat tant a representar Exitus a Barcelona?
Diego Lorca: La culpa no és nostra. Potser és perquè som una companyia que tenim un cicle de producció d’espectacles diferent. Per fer una obra triguem entre sis i nou mesos a acabar-la i quan l’acabem estrenem, no funcionem per calendaris de produccions de teatres, sinó que la creació de cada història depèn del nostre calendari propri i vital. Llavors això complica les coses. En aquests deu anys de vida de Titzina Teatre, amb els dos altres espectacles anteriors hem passat per teatres de Barcelona, com el del Raval, el SAT o el Regina, però sí que és veritat que molta gent no s’explicava com una companyia amb la nostra trajectoria no tingués una sala que, a nivell de públic, fos més adient. Tampoc no som televisius, i això fa molt. Tot ha contribuït a que haguem trigat tant a representar Exitus a Barcelona.

I pel fet que estigui en castellà
D.L: Està en castellà perquè el Pako Merino és de Santander i és així com ens surt quan ens posem a crear. En el nostre segon muntatge, Entrañas, hi havia personatges que parlaven castellà i d’altres que eren d’aquí que parlaven català. Però a nivell de representar-lo mai no hem tingut problemes i això que hem fet més de quaranta bolos per tot Catalunya. La gent és més intel·ligent que això, es fixa en la història que expliques. Els programadors, també a nivell de Catalunya, es fixen en la qualitat artística. Fins i tot l’Institut Ramon Llul ens ha recolzat i mai no hem tingut la sensació de sentir-nos maltractats per qüestions lingüístiques.

Per aquest tercer muntatge heu escollit la mort, volíeu treure-li els tabus que representa?
D.L: La mort reunia varies característiques que per nosaltres són molt importants. Primer és un tema universal. Després tenia una part desconeguda per nosaltres i això ens atrau com a creadors. Perquè com que ens passem tant de temps per crear l’espectacle, necessitem un tema que ens enganxi. I per últim, necessitem veure la quotidanitat de la mort, que ens permet veure la seva part tràgica i còmica dintre del mateix tema.

I a més us rieu del que representa la mort?
D.L: És una tragicomèdia. Hi ha una part important que és l’humor. Pensem que qualsevol fet de la vida pot ser observat des de les dues vessants. La mort com a tema ja porta implícit un drama, tots tenim la referència que la mort és alguna cosa tràgica. Llavors vam entendre que en la feina prèvia era important la part còmica, perquè ajuda l’espectador a entrar més, mentre que el drama ajuda a apropar-se més als personatges. I al cap i a la fi hem de riure de tot, com a creadors ens agrada fer conya i l’obra conserva aquesta part de nosaltres. Hi ha dues morts a l’obra, la física i la psíquica i a més parleu d’una que està molt de moda, la mort laboral? D.L: No volíem fer una reflexió sobre la mort laboral
Pako Merino: La crisi va sorgir després d’escriure-la, així que la gent tampoc ha de pensar que hem aprofitat per introduir-la d’alguna manera dins de l’obra), sinó que volíem que el tema laboral entrés dins del món de l’obra. A més, abans de plantejar-nos el tema de la mort, el tema del món laboral també estava damunt la taula com un tema que ens atreia per parlar d’ell i fins i tot vam fer recerca. Llavors quan vam decidir que parlaríem de la mort vam recuperar el món laboral. Vam agafar un personatge que hagués d’enfrontar-se cara a cara amb la mort, podia ser laboralment, i també és una mica el nostre propi retrat del que ens va passar quan vam fer recerca a la funeraria. És una mica una metàfora del nostre viatge com a investigadors i observadors de la mort des de fora. I d’alguna manera obliguem el públic a enfrontar-s'hi gairebé de la mateixa manera que vam fer nosaltres amb la mort.

Què vol dir Exitus?
D.L: És ‘sortida’ en llatí. És l’abreviatura d’Exitus letalis, sortida cap a la mort. Pensàvem que era un títol que podia atreure la gent, ja que el tema de la mort normalmente tira enrere i exitus tenia una doble vessant. Per una banda, la gent que no sap què vol dir exitus i per l'altra, el fet que a nosaltres ens atrau la idea d’Exitus, no tant com sortida sinó com èxit. A més Exitus letalis resumia molt bé tot l’esperit de l’obra, defineix les persones que han deixat d’existir, que han sortit d’aquest món. Després de donar voltes a d’altres títols que ens quedaven més com de manuals d’autoajuda, vam trobar que Exitus resumia l’obra i a més era concret.

Feu servir el esquetxos per construir el muntatge, però es pot dir que és tot una història i no històries separades?
No són esquetxos, sinó que expliquem una història de manera fragmentada. És diferent. Els esquetxos són petits moments/històries que entre sí tenen poc a veure o si tenen alguna cosa a veure no tenen una linialitat en la història. Nosaltres expliquem una història a partir de fragments, i aquests fragments es van enllaçant poc a poc dins del cap del públic. Una altra diferència està en la manera d’explicar la història, fem salts temporals, no fem una linialitat de narració, i aquests salts temporals ens permeten fer canvis d’acció i d’ambient. A més, només som dos actors que anem canviant de personatge i això exigeix aquesta desfragmentació. Però aquest també va ser un punt de partida pel qual vam optar com a dramaturgs: volíem explicar aquesta història des d’un punt de vista de salts temporals i que de mica en mica s’anessin enllaçant. A més hem posat molta cura a l'hora de deixar pistes a l’espectador perquè el públic pugui interpretar tots els fragments per tal que en un cert punt on l’obra agafa linialitat, totes aquestes pistes hagin donat forma a la història.

Hi ha crítics que han dit que feu un teatre poètic, pels gestos i els moviments amb cert toc de dansa en els canvis d’escena, quin és el procés de creació de l’obra?
Triem un tema i després ens endinsem en totes les aproximacions possibles, des d’anar a veure cinema, llegir llibres, art, tot el que pugui donar-nos contingut al tema i ens fixem en d’altres artistes que l'han tractat. Si després d’aquesta fase, ens continua agradant el tema, decidim llocs on la temàtica es pugui observar en la seva quotidianitat. I llavors, convivim observant el dia a dia de la temàtica i els especialistes ens expliquen com ho fan, mentre nosaltres veiem com treballen. A partir d’aquí vam fer un treball d’adaptació de totes aquelles vivències, de situacions, un treball de dramatúrgia entre tots dos perquè tenim una visió artística molt similar i al final tot el procés és un treball comú. Exitus està escrita, dirigida i interpretada per vosaltres, és impossible imaginar Titzina Teatre amb una obra escrita o dirigida per algú altre? A Entrañas hi havia una actriu (com que tractava sobre la guerra vam pensar que hi havia d’haver una figura femenina) i teníem un auxiliar de direcció. En el primer muntatge Folie a deux, sueños de un psiquiátrico la direcció la portava una altra persona i hi havia un músic perquè volíem una fusió entre música i escena. És a dir, no ens tanquem, encara que de forma natural el més senzill per nosaltres és utilitzar l’energia en crear i no per trobar un equip artístic.

A Folie a deux, sueños de un psiquiátrico tractàveu el tema de la bogeria, a Entrañas, la guerra. Ara a Exitus, la mort. Ja teniu pensat de què versarà el quart muntatge?
Pako Merino: De l’amor, ara després d’això de l’amor (riu).
D.L: La veritat és que no ho sabem. També aquest és l’èxit de les temàtiques que triem, que hi ha molt de nosaltres a escena, és seguir aquest procés natural. Portem així deu anys, quan s’acaba un espectacle, evolucionem cap a un altre i mai se sap on acabarem. Haurem de mirar el que ens ofereixen els propis mitjans, les nostres experiències personals, és l’unió de moltes coses que s’hauran de conjugar per crear el proper espectacle i a partir d’aquí és deixar-se anar.

Exitus morirà a Barcelona, o encara li que

Tria entrevista