Marc Chornet parla sobre Carmela Lili Amanda

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Marc Chornet. foto: Marta Armengol.

Comentes que Carmela, Lili, Amanda és un homenatge a tres generacions de dones que han nascut o mort al segle XX. Com sorgeix aquesta idea?
Reflexionant sobre on neix la necessitat artística, veig que sempre apareixen grans temes i tots molt abstractes: pau, guerra, mort, ira, sexe... En canvi, jo sempre notava una remor de fons, que era la necessitat de comprendre la generació de les meves àvies. La meva àvia tenia 70 i tants anys quan es va posar per primera vegada uns pantalons. I amb aquesta anècdota entens que ella no va anar a escola, no la van ensenyar a llegir, va patir una guerra quan era nena, una postguerra... Va haver de reinventar-se a sí mateixa, es dedicava a vendre butà als turistes que venien a Tarragona i va haver d’aprendre idiomes, tot i que no sabia escriure. Des del nostre punt de vista, són vides molt estranyes. Avui en dia, pensem que som amos de la nostra pròpia vida i que decidim sobre ella. I aquestes dones no van poder decidir res, però malgrat tot, s’han reinventat i han aconseguit fer del segle XX una època on s’hi ha viscut i on fins i tot, s’hi ha estat feliç. I això per a mi, necessitava un homenatge. Potser era un tema secundari, però quan hi grates, emergeix amb molta força.

I partint d’aquesta idea, has estirat el fil...
A partir d’aquí, decidim que seria bonic posar cara a personatges que tothom coneix, però que no han existit mai, com la Carmela de l’¡Ay, Carmela!, la Lili Marlen o l’Amanda, del Te recuerdo Amanda. Elles són totes les dones que van viure en aquella època. I optem per construir una dramatúrgia a partir d’un petit collage de materials ja escrits i coneguts i transformem aquests textos públics cap a un àmbit íntim, teixint un fil conductor que envia les actrius cap als diversos moments del muntatge.

És a dir, construiu un muntatge nou a partir de textos ja existents...
Sí. La dramatúrgia s’ha basat en trobar, en cosir i en pervertir molt. La càrrega ideològica del muntatge ve de la manera com es perverteixen els textos, bàsicament.

La tria i creació del muntatge l’has fet conjuntament amb les actrius. Com ha anat el procés?
El que sempre havíem tingut clar és que partiríem de les tres cançons. A partir d’aquí, vam començar a parlar amb les actrius i amb la Magda (Puyo), que ha estat l’aportació més objectiva. Al principi, ens vam dedicar a posar una cara creïble als personatges: qui és la Carmela, quants anys té quan se li mor tal familiar... Això en el muntatge no es veu, però és un pòsit que els permet treballar actoralment. Tot el juliol es va basar en aquest treball de laboratori i en fer créixer tant una dinàmica de treball entre elles com una mena de prototip de personatge. Com que el procés de creació ha sigut constant, alguns textos van arribar quinze dies abans de l’estrena, però com que hi havia el lloc des d’on interioritzar-los, no era un problema, teníem el fonament construït. I en imaginar com aquests personatges vivien les cançons, de cada cançó en generàvem una història. Imaginàvem si Lili Marlen podien ser tres soldats i qui deia què. I això ens ha servit com a pauta de treball. Hem anat mastegant els materials fins que no hem tingut més saliva.

Des de l’inici vau tenir clar que l’obra seria musical, encara que no un musical convencional?
Totalment. De fet, les actrius estan seleccionades per a això. Però a la vegada, elles han entrat en el joc de donar-se el tomb a sí mateixes. La Isabel (Soriano) i la Noèlia (Pérez) porten els seus anys de carrera i molts d’ells fent teatre musical en ús i les seves ganes de riure’s d’algunes coses viscudes en primera persona ens han donat material i una energia diferent des d’on afrontar el muntatge, les ganes de pervertir el gènere. Quan es perverteix un gènere es fa un homenatge, no una crítica. Tenien la necessitat d’enfocar el teatre des d’una òptica una mica diferent, però amb voluntat de riure-se’n.

I la tria de cançons també s’ha fet col•lectivament?
Les tres bàsiques eren de la Magda i meves, eren premissa de treball. Aquestes cançons són símbols col•lectius i molt potents i el següent pas va ser trobar-los la resposta. És a dir, si Carmela fos algú, quina seria la ‘contracançó’? Si Te recuerdo Amanda és el símbol, Se dice de mí mostra la visió antagònica, també parla d’una dona madura, però amb una visió completament diferent: gens lírica i gens èpica, gamberra. I altres cançons han aparegut per la necessitat de teixir un fil argumental o com a mínim, un fil cronològic on l’espectador es pot agafar.

Mr. Sandman és un tema recurrent que apareix entre escenes, quin paper juga en la funció?
Una de les premisses era reflexionar sobre el trio vocal femení, marcat per les Andrews Sisters, com juga harmònicament i quines capacitats escèniques té. I partint d’aquest gènere, ens vam plantejar: com podem atacar la nostra pròpia història? I Mr. Sandman ens funciona com a element frivolitzador, distanciador i com a element còmic. I també com aquest somni americà al qual elles no hi han pogut accedir. A part de què, tot i ser música popular, té una dificultat tècnica enorme i el fet de què elles el cantin a cappella no deixa de tenir un punt de virtuosisme.

Precisament has comentat que el fet que cantin a cappella és una metàfora de la solitud de les dones...
No sé si de la solitud... En el projecte original hi anava un pianista, però després vam decidir despullar el muntatge de veritat. Crec que és una decisió que ajuda a mostrar la debilitat. Quan creixen, ho fan per la seva força i quan es fan petites, també ho fan per la seva força. Ho fan a pèl, no hi ha res. I això esdevé metàfora de moltes coses, de la força femenina, no sé si de la solitud, però en tot cas, sí de la idea d’estar sola davant el món. I això tradueix al treball actoral la vivència de tots aquests temes que parlem.

Fa un any, es va estrenar Delicades, d’Alfredo Sanzol, que també parla de les dones que van viure la Guerra Civil. Et preocupaven les comparacions?
Com que no l’havia vist, no tenia por per ingenu... De tota manera, penso que quan artísticament apareix la necessitat de parlar d’alguna cosa és perquè socialment hi ha un deute. No crec en absolut que el fet que dues obres toquin un mateix tema sigui dolent, al contrari: deu ser bo perquè vol dir que aquest tema preocupa a més d’una persona. Em fa feliç i tot.

Les actrius vesteixen de negre i vermell a totes les escenes. Es tracta d’un motiu funcional o estètic?
Hi ha una qüestió estètica. A l’haver de triar un color, vam escollir el vermell, ens semblava més passional. Era molt llaminer vestir-les de forma més apagada, amb colors més terrosos, més en sintonia amb l’escenografia i amb aquestes imatges tòpiques que tenim al cap, però les volíem fer gamberres i el vermell els dóna un punt de vida que forma part de la manera que mira el món el muntatge.

L’escenografia està plena de símbols, per exemple, els estenedors, un espai típicament femení...
La premissa de treball era trobar un lloc estrictament femení. I quants n’hi ha al llarg del segle XX? Ara nosaltres estenem la roba, però sembla que el meu avi no ho feia gaire. L’estenedor ens anava molt bé com a aquest lloc on es troben tres dones per parlar, i curiosament, repassen tot el segle XX.

I l’arbre?
Té a veure amb la necessitat de construir un futur, per a mi l’arbre és això. Hem intentat construir-nos una vida i hem arribat fins on hem arribat. Des d’on som, ens hem d’inventar un futur, hem de construir una manera humana de conviure i de mirar el món. Per a mi, l’arbre és la necessitat de mirar un futur que puguem construir, que no ens el trobem, com ens hem trobat aquest món desordenat. Hem de pensar i partir de la fusta del palet. El que passa és quan entres en l’àmbit simbòlic i iconogràfic, les metàfores són el dret de tot espectador, l’arbre serà el que cadascú pretengui.

I els palets?
Van ser una idea genial de l’escenògraf (Estanis Aboal) que ens dóna aqu

Tria entrevista