Roberto Romei parla sobre Reglas, usos y costumbres en la sociedad moderna

Entrevista realitzada per Àngels Castuera

Roberto Romei. foto: Àngels Castuera.

Un nen crida el papa o la mama quan no sap què fer, nosaltres cridem a la societat o al nostre superior quan no sabem portar la nostra vida.

Comencem parlant de l’escenografia. Tenies molt clar de bon principi que fos una casa de nines?


No, normalment amb el Roger (Orra, responsable d’escenografia, vestuari i il•luminació) comencem a llençar idees, idees lliures, de sensacions. Ell ja havia pensat en la idea de treballar amb miralls, però de forma més abstracta, i un dia, parlant, va sorgir la idea de la casa de nines, la vam ajuntar amb els miralls i mira, el resultat és aquest.

La casa de nines, de bon principi, sembla més un carro de fira on pujarà un xarlatan a dir la seva.

La idea és aquesta, la d’evocar una fira d’aquestes molt del segle XIX en què un va allà i fa la seva conferència, i dintre d’aquell carro hi va l’escenografia, el saló clàssic, que és molt útil per poder explicar la història. L’actriu converteix el carro en un saló clàssic ple de miralls, i aquí comença el joc de reflexos de l’actriu i el públic.

La música és de creació pròpia?

No, no, les musiques són totes peces de l’època, aquí el Lucas Ariel Vallejos va fer una feina extraordinària. Són peces clàssiques que ell ha anat treballant. La primera peça entra així com sona, i ell ha anat fent mica en mica un treball de destrucció interna. A la segona ja hi ha no sé, només un petit moment que es repeteix, la tercera té dos o tres petits moments en els que sembla que el disc no acaba de girar bé i hi ha com un salt.

I mica en mica va treballant en aquesta idea fins que arribem a l’última peça, que està completament tallada, molt deconstruida, molt boja, per donar la idea de que el mecanisme de les regles, de seguir el manual, a l’inici sembla que funcioni i al final és un mecanisme d’auto-destrucció que no porta enlloc, que comença a girar sobre sí mateix.

Això també passa al final de l’obra, que tornem a començar com si ens haguessin explicat un mantra molt llarg.

Sí, aquest joc de la repetició forma part de la direcció escènica també al final. El personatge es perd i no troba el camí, d’alguna manera. A poc a poc, el personatge es destrueix cada vegada més, creu cada vegada menys en el que diu i se n’adona que s’ha quedat sola en aquest afany de creure en aquestes regles. I en aquest joc d’auto-destrucció l’aconseguim també amb la musica. L’objectiu d’aquest final, en què el personatge es queda sol i va sentitn en off el seu propi discurs, és mostrar que al final aquestes normes socials passen per sobre de nosaltres, que sempre existiran i que d’alguna manera agafen més importància que la teva vida. Tu et pares, però les regles continuen.

El text és un manual del segle XIX escrit per una falsa noble francesa en el que Jean Luc Lagarce hi va posant la seva ironia. Les seves aportacions estaven marcades en cursiva?

No, Lagarce no diu res sobre quines parts són seves i quines les originals. I és molt sorprenent perquè, excepte alguns dards que són evidents, l’autor ha fet un treball increïble d’adaptació. És tan quirúrgic el que ha fet amb aquest text que a les escoles de França l’estudien. Per esbrinar què ha escrit què, abans dels assajos jo vaig agafar l’original i seguint-lo, vaig anar investigant sobre les parts que venien de l’original i les que havia escrit en Lagarce. I això ha estat present durant la posada en escena. I el 70% és original de la baronessa Staffe. O sigui, que per a mi va ser molt sorprenent pensar que, en certa manera, estava posant en escena un manual del segle XIX i no un text contemporani dels 90, i l’altre és això, que hi havia trossos sorprenents que tu hauries jurat que són de Lagarce i després veies que era l’original, i penses… Ostres, aquesta senyora ha escrit això. És molt fort.

Segurament és la prova fefaent de que les coses no han canviat tant. La baronessa parla de tres o quatre fets que se suposa que formen part del cicle vital i que tampoc són tan diferents a la vida social actual.

I no només parla de vida social! En realitat, la baronessa pretén marcar el camí per ser feliç. Si fas això, estaràs bé, perquè seràs acceptat pels altres. És una mena de manual d’autoajuda: tu fes això això i això i veuràs que la teva vida anirà pel bon camí, sense obstacles i sense problemes, perquè davant de qualsevol problema, sabràs què fer.

Al segle XIX i al XXI necessitem que algú o alguna cosa ens digui com hem de portar la vida. Què fas si et deixa la nòvia, si has de buscar feina… Sembla que som incapaços de viure sols.

Formalment, contrasta molt la indumentària, completament decimonònica de l’actriu, amb el que diu.

Es persegueix una mica el mateix que amb l’espai que hem buscat. Podríem parlar d’una mena de màquina del temps. Un cop entres al teatre torbes aquesta barraca de fira on hi ha una senyora que sembla vinguda d’un altre lloc, però que t’explica unes coses no tan antigues. I en sagrada el joc irònic.

Lagarce podria adaptar les coses que diu la baronessa al context contemporani i no ho fa precisament perquè la distància irònica perquè faic les coses més evidents que no si ho expliqués de forma moderna.

Hi ha qui ha posat en escena aquesta escena en un ambient més actual o intemporal, però a mi m’agradava seguir al Lagarce en això, en aquesta distància de contrast. L’espectador veu una persona que està allà mateix, dient-li coses que li són properes però al mateix temps vestida a la moda del segle XIX en una barraqueta de fira. Crec que això ajuda a que les fletxes arribin on han d’arribar.

I a reforçar la idea del joc de les regles contribueix el fet que s’utilitzin ninos durant la representació i que ella estigui incomodíssima asseguda en uns seients de la mida dels ninos.

I tant, la cosa és que ella estigui en un espai en què ella estiguès incòmoda, en una metàfora de que les regles i l’espai on et col•loques per seguir-les és incòmode, petit i encorsetat. La idea de fer servir ninos va sorgir gairebé al mateix temps que vam decidir que col•locaríem l’escena en una casa de nines.

Ens agradava la imatge de que ella hi pogués jugar, per donar una idea més infantil del personatge, per mostrar la seva vessant més immadura en el sentit de que no fa les coses en les que creus i va a cridar al papa o la mama quan no sap què fer. Els nostres papa i mama són la societat o el nostre cap.

M’agradava posar aquest element infantil i fins i tot tendre, hi ha moments en què el personatge fa fins i tot pena. I me feia gràcia que un personatge aparentment dur, aristocràtic i sever pogués commoure al mateix temps jugant amb les seves nines. Aquest encorsetament sempre neix d’una debilitat, del fet que som una miqueta nens.

Un grup teatral va encarregar aquest text a Jean-Luc Lagarce perquè fos representat en una casa.

Sí, finalment no va ser així però aquesta idea inicial i per això em va semblar molt apropiat posar-ho en escena al saló neoclàssic del museu Picasso durant quatre funcions en el darrer Festival Grec. Nosaltres vam posar l’escenografia dins l’espai que ens havien cedit perquè ens agradava jugar amb els miralls de l’escenografia i els que hi havia al saló. Era un doble joc molt interessant.

Roberto, perquè t’agrada tant aquest autor ( va posar en escena Just la fin du monde també en coproducció am el grec la temporada 2003-2004)?

No et podria dir una sola raó! M’agrada molt com escriu, té un nivell de poesia increïble. M’agrada molt una cosa que potser en aquest text es nota menys, perquè el personatge parla molt de cara al públic, però en d’altres textos els seus personatges canvien molt de parlar al públic i per a ells mateixos, una continua fragmentació de la quarta paret en què el personatge és i s’explica a ell mateix. I els seus personatges sempre estan molt perduts, són molt tendres, com la baronessa Staffe, sempre intenten trobar el seu raconet de felicitat.

I després, pel que fa al llenguatge, els personatges sempre b

Tria entrevista