Pep Anton Gómez parla sobre El Pati

Entrevista realitzada per Sonia Lagunas

Hi ha un fil argumental a aquesta obra?
No. Ni el té, ni ho pretén. El que preteníem fer amb el Graells era una mena de fresc, de recuperació d’ambients d’una Barcelona que ara pràcticament ha desaparegut. Com a unió, potser la idea era des de l’inici d’un dia fins al final.

Per això les trames queden sense resoldre’s.
Clar. De fet, hi ha històries que volgudament són obertes perquè parteixen de narracions que no hem volgut ni acabar, conscientment hem volgut deixar penjades. Els mateixos sainets del Vilanova se solucionen amb dues línies. Vull dir, que no té una intenció de ser una història dramatúrgicament molt estructurada.

El pati, es podria dir que és com una fotografia, que pretén captar una imatge de la Barcelona del XIX.
Sí, sí, són “flashos” d’ambients i personatges, això és el que volíem. El que a mi em va motivar va ser aquest punt de desaparició d’un barri a causa de la desaparició de la Via Laietana, que és el que em dóna un començament i un final d’obra. Que són dos moments importants en qualsevol muntatge. Quan agafes una cosa que no té un fil argumental, el gran problema és que et quedis sense final.

Però, no és el que ha passat?
Jo crec que no, perquè tot gira al voltant d’un barri desaparegut. El que penso que queda clar en el muntatge és aquest inici i final que ens mostra uns personatges que apareixen i desapareixen, com si en certa manera convidéssim a una gent que ja no existeix a que ens expliquessin com passaven un dia de la seva vida.

Un inici i un final fantasmagòric.
Sí, la idea és aquesta. És un fet volgut, perquè estem parlant d’uns barris que no només van desaparèixer com a tipus, sinó físicament. Molts carrers que s’esmenten al muntatge són carrers que ja no existeixen, perquè van destruir-se amb l’aparició de la Via Laietana.

Es això el que us interessava explicar?
El que ens va sorprendre és el fet de que Emili Vilanova a finals del XIX ja tenia narracions que parlaven del cosmopolitisme barceloní, de com es deixaven les tradicions enrera, de com, en certa manera, oblidàvem com hem estat sempre la gent de Barcelona. Però el motiu per fer el muntatge no era tampoc aquest.

I quin va ser el motiu?
El motiu, sobretot, era recuperar una tradició que havia desaparegut i recuperar un autor que no es fa sovint i que té coses tan interessants com la riquesa del seu llenguatge, que això sí que és una cosa tenim totalment de banda.

Conserveu el català propi de Barcelona en aquella època, un català ple de barbarismes.
Absolutament, es que no ens hem inventat res. Aquest era el català que es parlava a Barcelona, tal i com ens arriba a partir dels textos de l’Emili Vilanova.

El pati, és un retrat molt nostàlgic de la Barcelona de finals del XIX.
És molt nostàlgic perquè ja Emili Vilanova tractava tots els seus personatges amb molta condescendència. La part amable, a part de que a mi em venia molt de gust fer-la i subratllar-la, ja hi és en el material original.

Apareix molt sovint el mot “transformació”. Hi ha una intenció de criticar les transformacions?
Respecte a la qüestió més política de transformació de Barcelona no pretén ser una crítica oberta, només un toc d’atenció; més que no dir tot el que s’està fent, s’està fent malament.
La meva opinió és que està molt bé que Barcelona evolucioni, però no que ens la inventem.

Evoluciona massa?
No, no, a mi em sembla perfecte que evolucioni, sempre i quan no oblidem d’on venim i què som. Sinó, pot arribar un moment en què et penses que ets el que no ets.

Estem perdent les arrels?
Bé, podria arribar un moment en què semblarà que no estem mai com en la obra diuen, i no és així. La gent era gent de poble, de barri, sortien al carrer i xerraven, i es discutien al carrer, i no tenien diners, i tenien la seva botigueta i era món petit. Però jo no el reivindico, em sembla ridícul voler tornar a això, el món evoluciona, només faltaria... Però de tant en tant girar el cap i mirar cap allà no està malament.

Se’ns ha oblidat el que érem?
Jo crec que els que ho han oblidat, són, sobretot, la classe política. Em sembla molt bé que tirin cap al davant, però sí que hi ha unes arrels que són nostres i les hem de potenciar, unes arrels que no són ni millors ni pitjors que les d’altres pobles. És a dir, nosaltres no som Nova York i si un dia ens convertim en una grandísima ciutat del món, a mi m’agradaria que fos la nostra gran ciutat, no una ciutat que tingui a veure amb altres ciutats o que sigui una imitació d’una altra ciutat.

Us baseu en textos d’Emili Vilanova. És un autor prou conegut?
El projecte va ser del Graells, ell és molt bon coneixedor de l’obra de l’Emili Vilanova, jo el coneixia, però menys. És un autor com tants d’altres, es que aquí a la que sortim de Segarra, Guimerà i una mica de Rossinyol... sembla que no hi hagi res més, i home no ens enganyem molt més no hi ha. Però sí que hi ha uns quants autors petits, que tenen un gran encant i que són un petit tresor que està allà i que està esperant que es faci. De vegades, només perquè venen de l’estranger fem coses absolutament espantoses. Jo no dic que Emili Vilanova és un Shakespeare, però és un autor que té un punt important i que val la pena reivindicar-lo i que sobretot és nostre i es pot fer.

Al muntatge hi ha moments que pot semblar que els personatges cauen en la exageració.
Sí, és que Vilanova és un autor de sainet, vull dir que no és una peça psicològica, basada en personatges tipus. Potser la gent pot trobar exageració, perquè nosaltres hem intent fer una mica de narració, buscar una mica de psicologia i de cop entrem “ a saco” amb fragments molt de sainet, però s’ha de fer així perquè hi ha fragments que estan construïts d’aquesta manera.

Els personatges més parodiats són el del guàrdia i el “Cabo”.
El municipal era el personatge que havia de parlar en castellà perquè tothom s’hi fotés. Als textos de Vilanova a part dels barcelonins apareixen sempre els valencians, els castellans i els francesos, tot això són personatges tipus. Recordo que quan muntàvem l’obra molts actors ens feien la pregunta “i això per què?”, algunes preguntes les pots contestar, però en altres els hi has de dir: “ mira això parteix d’un material que ja ens ve donat”

Es fa referència a la rivalitat Barcelona-Madrid.
El monòleg en què es fa referència a aquesta rivalitat no està retocat i podria estar d’actualitat. Ja es fa una crítica d’un Madrid que s’ho està emportant tot, ja en un text del S.XIX es queixen de que tots els diners van a parar a Madrid i a Barcelona ens quedem amb res.

Els personatges fan molta vida al carrer
Bé, això sí que és una cosa que em volgut fer nosaltres. És una obra que està basada en uns sainets que tots ells passen al carrer, però després els fragments de narració molts originàriament no passaven al carrer. Volíem fer un muntatge que passés tot al carrer, volíem mostrar una vida molt senzilla, de trepitjar el pati, la plaça.

Per què una escenografia en blanc i negre?
Tant l’escenografia com el vestuari té una pàtina molt de sèpia, d’una altra època. Els colors estan molt pensats per intentar donar aquesta sensació. Després vam tenir la idea de fer una escenografia basada en fotografies, perquè una de les característiques més importants del barri que descrivim eren els carrers estrets, molt humits a on contínuament hi havia passes de còlera. No volia perdre aquesta imatge de Barcelona, per això se’ns va ocórrer fer aquest “collage” de fotografies de l’època, que són carrers autèntics dels que es parlen. Poc abans de fer les obres de la Via Laietana es va fer una mena de concurs de fotogràfic per guardar un arxiu dels carrers que anaven a desaparèixer.

Què creus que ha pogut afectar a l’afluència del públic, potser l’autor escollit, el tema?
No, en absolut. Perquè gent de tot tipus s’ha sentit identificada amb aquesta obra, joves, grans, universitaris... Jo crec que l’afluència té molt a veure amb l’espai. E

Tria entrevista