Marc Angelet parla sobre El biògraf

Entrevista realitzada per Elisa Díez

 foto: David Ruano.

Has afirmat que El Biògraf és per 'La Guapa Teatre' una superproducció, per què? Què la diferencia de la resta de muntatges que heu fet fins ara?
Em refereixo als elements audiovisuals que acompanyen l’obra. En aquest muntatge són molt importants i va implicar que hi participessin moltes persones, entre ells: directors, tècnics de so i de vídeo.

Som una companyia petita que no estem acostumats a treballar amb un equip tan gran. A més també l’hem situada en un espai determinat com són els Estats Units, amb presidents d’allà, i hem preparat tot el que a nivell visual comporta.

Malgrat que a nivell de text segueix les línies que caracteritzen la companyia i, malgrat que estem més acostumats a treballar amb comèdia, El biògraf és un drama, segueix tenint coses en comú amb altres textos que hem fet fins ara.

D’on surt El biògraf? M’estava documentant sobre un altre tema i vaig llegir la biografia d’un personatge implicat que havia mort feia quaranta anys. Vaig pensar que si fos viu seria molt més fàcil seguir el seu dia a dia via Twitter, Facebook, correu electrònic, i tot aquest món en el que vivim submergits que ens permet seguir la vida d’algú al minut. A partir d’aquí, vaig desenvolupar aquesta idea i ha acabat sent El biògraf.

Formes part d’una generació molt influïda pel món audiovisual, i aquest biògraf n’és un clar exemple, pot conviure el cinema dins del teatre? Sí, la veritat és que han dit que té elements d’El show de Truman i fins i tot hi ha gent que l’ha comparada amb la nova sèrie de J.J. Abrams Person of Interest, que jo encara no he vist.

El biògraf té aquest punt cinematogràfic, amb un llenguatge molt de cinema a nivell estructural, però al mateix temps és molt teatral perquè no deixa de ser un sol espai, i és gairebé un monòleg. En el fons crec que és un text bastant clàssic a nivell d’estructura i a nivell teatral. Hi ha tot aquest enginy tecnològic que ens recorda alguna cosa més cinematogràfica, evidentment són dos gèneres que conviuen però que són diferents.

Has optat per una escenografia estàtica i plena de tecnologia, no hi havia una altra manera de muntar-la?
Crec que tal i com està escrita demanava aquesta escenografia. El protagonista es dedica a vigilar algú altre a través de diferents mitjans, sempre es comunica mitjançant videoconferència o trucades via Internet, llavors s’havia de reflectir d’alguna manera. Si no l’haguéssim fet així, el muntatge hauria quedat més pobre i menys interessant.

A més, com que gairebé tota l’estona és un monòleg hauria estat molt difícil de suportar per part del públic, perquè no haguessin pogut veure amb qui parla ni el que està veient. Després d’unes setmanes, he comprovat que el públic reacciona de dues maneres, o bé s’entrega totalment i entra en el joc o bé tot el contrari, no hi ha mitges tintes.

Tots els protagonistes (Diane, Zeus, Simon i J.K) tenen noms anglesos, això és per alguna raó en especial?
Vaig ubicar tota l’obra als Estats Units i llavors era més creïble que tinguessin noms anglesos, no tindria gaire sentit posar-los noms catalans. A més el J.K. que és el president dels Estats Units, no te l‘imagines amb nom català. Tret de Zeus, que és un dels déus grecs.

Només la Diane té vida fora de les pantalles, però del protagonista, el Simon, no en sabem res…
El Simon representa tota aquesta gent que només viu per treballar, està obsessionat amb la seva feina. És la seva opció vital, es dedica totalment a viure la vida de la persona que segueix perquè d’aquesta manera es sent realitzat com a persona.

La Diane, al contrari, sap que allò és una feina, que són vuit hores i més enllà d’això ella té una vida, unes relacions, uns fills. És una manera, per part meva, d’enfrontar dues maneres de veure vida/feina, sobretot quan la darrera té un caràcter vocacional. A més, el Simon és un escriptor frustrat que accepta aquesta feina, amb un contracte de per vida, per tal d’intentar guanyar notorietat perquè alguna editorial es fixi en les seves novel·les i les publiqui, cosa que no ha succeït ni succeirà.

Tant a El biògraf com a Opció B planteges, en diferents terrenys, el tema de la creació, et preocupa o és pura coincidència?
Crec que és pura coincidència. De fet, els altres tres espectacles que hem fet es mouen en registres i terrenys molt diferents. Vam decidir reposar l’Opció B perquè tenia punts en comú amb El biògraf i la Sala Beckett ens havia ofert plantejar un parell d’obres de la companyia, així que vam decidir representar aquestes dues.

Les altres tres són més comèdia social i no tenen res a veure amb Opció B ni amb El biògraf. Heu canviat alguna cosa d’Opció B? Hem polit detalls, l’hem escurçada una mica, sobretot la part final, que no havia quedat gaire ben tallada, perquè volíem una peça més aviat breu. Però conservem més del noranta per cent de l’espectacle original.

A Opció B només hi ha tres opcions (Opció A, Opció B i Opció C), per quin motiu tres i no altre número?
Crec que és el número ideal pel joc que planteja l’obra. Si hagués estat un número més alt, hauríem hagut de repetir massa escenes i diàlegs. El joc dramatúrgic funciona a la perfecció amb aquestes tres opcions. El tres també és ideal perquè és un muntatge breu i no volem que es faci pesat a base de repetir escenes o situacions.

Totes dues tracten de temes molt actuals i tenen una posada en escena amb molta tecnologia, és un intent per acostar el teatre al públic més jove o no teniu un públic definit?
Fins al moment, el públic de 'La Guapa Teatre' ha estat un públic més aviat jove, malgrat que no ens plantegem fer obres per aquest tipus de públic en exclusiva. Volem fer obres que a nosaltres ens agraden a partir de textos i idees que vagin sorgint. Si després això atrau un públic jove, perfecte. A Sopar de Nadal pensàvem que atrauríem un públic jove i vam tenir molta gent gran, va ser tota una sorpresa. Mai se sap amb quin tipus de públic connectaràs.

Estàs a punt de donar el salt de les sales alternatives a la Sala Tallers del TNC dins del projecte T6, com t’has plantejat el repte?
Per mi no és un repte, sinó una obra més. La diferència és que al TNC treballaré amb uns altres mitjans i amb una altra gent, però seguirà sent una dramatúrgia meva. No m’he plantejat fer una cosa diferent de la que faria amb 'La Guapa Teatre'. És un text més i després tornaré amb la meva companyia.

Això sí, vull gaudir-ho, perquè mai havia tingut els mitjans que tindré, no havia treballat mai amb nou actors, que no són la meva companyia i per tant no hi ha d’entrada aquesta relació que tinc amb els de 'La Guapa Teatre'. Ara, estem començant a treballar, ja veurem com acaba i si agrada o no.

Tria entrevista