Marilia Samper parla sobre Dos punkis i un vespino

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Marilia Samper.

Quin és el punt de partida de Dos punkis i un vespino?
Jo vaig estar treballant de regidora d’escena a Els nois d’història i va sorgir una camaraderia fantàstica amb els actors. Amb un d’ells, l’Oriol Casals, ens vam proposar fer un espectacle. El primer que ens vam plantejar era que volíem fer alguna cosa que a nosaltres ens agradaria veure. Intentàvem pensar en el públic que no va al teatre. De vegades, ens dóna la sensació que fem teatre per a la gent de teatre i és absurd. Vam recuperar les nostres primeres experiències de quan érem petits, veies coses senzilles amb les que t’identificaves. De vegades, fem coses tan excessivament intel•lectuals que no arriben al públic. I ens vam plantejar una cosa molt senzilla a partir d’una comèdia, on els espectadors es poguessin identificar amb els personatges, on les coses que els passessin fossin coses que ens passen a tots.

La definiries com a una obra generacional?
S’està catalogant molt d’aquesta manera i a mi em sorprèn. En tot cas, no és la pretensió. De fet, jo sóc d’una generació diferent de la dels actors, ells estan entre els 20 i els 30 anys i jo estic més a prop dels 40. El que sí que hi ha és un comú denominador, la situació d’inestabilitat que vivim ara, la incertesa davant de la vida. Si que és cert que l’espectacle tracta de personatges que estan intentant trobar el seu destí, el seu camí a la vida i es decideixen a canviar. És una cosa que avui en dia és difícil. No som prou valents a l’hora de realitzar un canvi dràstic com van fer els nostres pares o avis quan van marxar a Alemanya a guanyar-se la vida. Nosaltres també en tenim motius però estem aquí, a l’espera. D’aquí venen els personatges dels punkis, per dir que hauríem de ser més salvatges i arriscar una mica més.

Uns punkis que mostren els seus bloquejos i limitacions...
En el fons, tots som éssers humans i tots tenim les nostres pors i els mateixos anhels. Volíem fugir de l’estereotip. Encara que el punki sigui un personatge molt estereotipat, volíem mostrar-ne l’altra cara, la seva humanitat.

Els personatges de la funció estan en contra del Nadal, però el que els uneix precisament és cantar una nadala. Son més tradicionals del que creuen ells mateixos?
Pot ser. Jo crec que tots tenim una mica de tot dins nostre. Per molt que pretenguem no pertànyer a res, sempre hi ha alguna cosa que ens queda, potser és ancestral o genètic. Tots estem molt marcats pel Nadal de la nostra infància i tenim aquest bon record d’aquell moment d’il•lusió quan encara creies en la màgia i ens feia gràcia plantejar com aquest tipus que renega de tot això, de cop retorna a la seva infància i s’emociona cantant una nadala.

La història comença de forma poc convencional, però al final el noi guapo es queda amb la noia... Us vau plantejar algun final alternatiu?
De fet, vaig escriure aquest final abans que part de l’obra. És dóna la casualitat que Javier Beltrán, l’actor que interpreta a Ray, és espectacularment guapo, però la idea era que la noia se’n va amb el tipus menys indicat, cosa que ens passa moltes vegades. Probablement, cap dels personatges seria l’home indicat, però Ray és el tipus que pitjor la tracta durant la funció, tot i que d’una banda la cuida, de l’altra la menysprea, i ella se’n va amb ell. Quan ella li revela el seu secret, el que per a ella és un problema, per a ell és una solució a la seva vida i la vol compartir amb ella.

Perquè volies que marxés amb el noi menys indicat?
Perquè és una tònica en la vida de totes nosaltres, passa molt, pensem ‘podia haver escollit millor, però em vaig enamorar d’aquest’. També passa una cosa, ella troba en Ray el que necessita. Ella és una noia de família bé a qui li esclata tot a la cara i s’acaba convertint en punki. Finalment, escull un tipus que no li donarà cap seguretat ni estabilitat, però ella surt d’una relació amb un home que en principi, era el noi perfecte i que l’acaba traint per totes bandes.

Els dos germans es diuen Ray i Jota. El fet que el nom del petit sigui una inicial està relacionat amb la relació de domini que exerceix el seu germà gran?
Va sortir per casualitat. Jo recordo que Ray era un nom que tenia al cap perquè tal i com jo imaginava el personatge, em recordava un cambrer d’un bar al que jo anava d’adolescent. I Jota no sé perquè va venir, no té cap significat especial.

I perquè l’empleat de la gasolinera no té nom?
Perquè és aquest tipus absolutament anodí que no té ni nom i que tothom el té com a aquell noi que està per allí i que resulta ser un tipus encantador, però a qui ningú no li ha preguntat el nom. Això passa molt a la vida, tractes a determinada gent com si fossin uns secundaris i no et preocupes gens per ells.

Com sorgeix la idea d’utilitzar el Bitter Kas com a beguda gairebé màgica?
El text està escrit a mitges amb Llàtzer Garcia. És la primera vegada que jo escrivia comèdia i ha sigut força difícil. Va arribar un moment en què no sabia com continuar i el Llàtzer, que controla molt la comèdia, es va unir al projecte. Som molt amics i jo sempre el critico quan demana aquesta beguda, així que la primera escena que va escriure és la del Bitter Kas, com a un homenatge. A partir d’aquí, vam veure que amb aquesta beguda havia de passar igual que amb el personatge del gasoliner, que d’entrada és poc agradable, però després descobreixes que és encantador. Al final, el Bitter Kas havia de ser la beguda que agradés a tothom. Al principi volíem que beguessin molta cervesa i després vam decidir que el Bitter Kas era una beguda molt més punki.

Tria entrevista