Andrés Lima parla sobre Penumbra

Entrevista realitzada per Àngels Castuera

Andrés Lima. foto: Àngels Castuera

La dramatúrgia de Penumbra està feta a partir de les improvisacions dels actors. Això ha fet més o menys difícil el resultat final? Hi ha hagut problemas d’adaptació?
No, en realitat ha estat al revès, el text surt de les improvisacions, s’acopla. Les improvisacions, el taller, tota la feina de suggeriments i idees conformen el que després és el punt de partida perquè surti el text dramàtic. El text està fet pels dos Juanes, Mayorga y Cavestany, i això sí que és novedós respecte a d’altres muntatges. En el que estic treballant ara mateix o a Alejandro y Ana, per exemple, es reparteix la feina i jo faig les tasques de dramatúrgia, generant una estructura de la que ells es pengen, per així dir-ho. En canvi, ells han treballat aquí com si fossin un sol autor. En realitat l’autor no són ells dos si no una mena de fill seu, ells mateixos ho definien així. Escrivien a quatre mans, jo els he vist fer-ho. A través del mail anaven seguint la història, corregint-se, intercalant-se. Però a la darrera fase ja directamente es treien un a l’altre del teclat de l’ordinador per anar escrivint el text. Això ha estat fruit dels anys, de la confiança d’un en els altres i de que ens coneixem de molts altres treballs.

Però es dedicaven a reproduir literalmente els diàlegs o monòlegs que els actors creaven a les improvisacions?
Algunes frases sí que les escrivien tal i com les havien dit els actors però el text va sorgir a partir de les improvisacions i de tot el que haviem estat parlant. Tot plegat va ser una inspiració perquè ells escrivissin.

L’escenografia de Penumbra és una casa sense parets i un embolcall de plàstic transparent que tant podria evocar el mar com el teixit amb el que podrien estar fets els somnis.
Sí, podria ser tot això. La casa surt també de les improvisacions, en les que tot l’equip hi treballava. Quan començavem, jo llençava algunes preguntes, intentava organitzar una mica la feina. Potser jo explicava un somni que havia tingut, o una experiència sensorial, i ho transmetia a partir d’imatges. I era sempre un altre qui improvisava a partir d’allò. L'escenografia surt de totes aquestes vivències i somnis. Però en realitat, la casa és un dibuix que Beatriz San Juan (l’escenògrafa), porta fent des de fa molts anys. Aquesta casa transparent amb només les artèries principals és un dibuix seu habitual , ella ja l’havia somiat i pintat. Es pot dir que va incorporar la seva experiència.

Així, és una confluència que aquesta casa hagi aparegut ara a l’escenografia!
Sí, quan jo vaig començar a treballar, a tots els preguntava com es sentien en aquell moment o què era el que més mal els hi feia. O el que més desitjaven . Perquè volia saber quines sensacions es covaven dins de cadascun dels components del taller d’Animalario. L’obra parteix des d’aquí i intenta arribar al públic de la mateixa manera: a partir del sentiment o la sensació, no pretén que guanyi el bó o que es salvi el nen. Senzillament, busca descriure un estat de les coses. Hem aportat tant cadascú individualmente que cadascú té la seva parcel.la en aquest somni o en aquest malson, tot depén de com li vulgui dir cadascú.

Però no hem de veure només un malson en les coses que passen a Penumbra
No, no, tu pots veure el que vulguis. Perquè ho pots interpretar com vulguis. A mi m’agrada molt l’ambigüitat en allò artístic. Per això crec que és millor fer preguntes o suggerir estats emocionals que dir “mira, tu aquí has d’estar content o trist”. L’obra juga a l’evocació d’estats, de generar-los, de moure l’espectador a la butaca. Però no és una obra pessimista, crec que el que diu és que és a l’abast de cadascú sortir del malson en el que et trobes, si és que sents que t’hi trobes.

No és pessimista però hi ha una violència soterrada constant i hi apareix un naufragi provocat, sembla, per una catàstrofe natural. Molt esperançadors no són, els ingredients.
Jo crec que malgrat tot és un text que crida a l’optimisme. No explicaré el final de l’obra, però aquí és on es mostra que tu pots sortir, entrar o canviar el que t'està passant. Des del punt de vista de les relacions humanes, el que intenta és dir que les relacions violentes només porten a la catàstrofe. En el moment en què una mare clava un mastegot al seu fill surt una fletxa disparada que porta a la guerra d’Iraq, saps? Aquesta relació tan habitual basada en la violència, que jo crec que està generada per la por que ens fem els uns als altres, sí que tendeix a la catàstrofe. Però pots fartar-te’n i mirar de canviar-ho. No em preocupa molt si hi ha esperança perquè el futur estar per escriure’s. M’agrada més parlar del paisatge que tens al voltant i que la gent es faci preguntes. Ja veurem què passa en el futur.

Sí que és veritat, però, que Penumbra parla de la banda fosca.. o com a mínim, de la banda obscura d’alguna cosa que té molta llum. I jo crec que això s’ha d’atendre, perquè no crec que la part fosca sigui menys maca. No sé, parlo de coses molt abstractes que no sé si s’entenen si no has vist la funció. Però, al cap i a la fi, parla d’una cosa tan intangible i personal com els somnis, i en funció d’això arribaran en més o menys grau a l’espectador. A mi, la cara oculta em sembla molt bella. La manera violenta de relacionar-se està a l’òrdre del dia, el que passa és que aquí, al mostrar-se a partir d’allò que és personal, potser far més cosa. Això ens ho ha dit més gent. No és un rei de les Quimbambes qui somia allò, si no tu mateix. I aquest tipus de teatre si t’arriba, t’arriba molt directament, si no et toca, ni tan sols t’interessarà.

Potser des de la famosa tercera finestra a la que al•ludeixen els personatges es pot accedir millor a a allò que passa dins i fora de la casa
Ja, ja, la tercera finestra ha originat molts debats! En una obra que no vol dir res concret, en la que tot són metàfores, intuicions, sensacions, cadascú pot interpretar com vulgui què significa aquesta finestra o què s’hi veu. Per a mi, la tercera finestra és aquella en què trobes coses si goses mirar-hi. Ha estat allà sempre, pero hi ha finestres per les quals mai ens atrevim a treure el cap. No volem veure com la nostra parella va cap a la catàstrofe i en lloc d’acomiadar-nos, ens aferrissem en el dolor i el sofriment fins a l’últim dia.

Les relacions familiars són al nucli d’algunes de les escenes que es van succeïnt. Els pares intenten explicar al seu fill que la vida és molt maca perquè tenen por de dir-li que no serà tan bonica com la pinten. A vegades sembla que volgueu dir: “no tingueu fills, que no val la pena”.
Ah, no, és una llàstima perquè no volem dir això. Els tres de la companyia que tenim fills, els dos Juanes i jo mateix, ens hem plantejat una altra cosa, que de fet apareix al text de l’obra, i que és: com es pot explicar el món a un nen sense mentir-lo? En realitat, els pares inciten al seu fill a que surti del lloc on és. No li expliquen ben bé com és la vida: no l’hi expliquen, i prou. I crec que aquest és l’error que tots cometem. No explicar la vida tal i com és, i en aquest sentit l’obra prova de fer-ho. Però és un terreny tan vague i evocador que només podiem fer-ho a travès d’allò poètic. No voliem fer un discurs polític o psicològic sino totalment personal i des de les sensacions.

El nen no és un nen de carn i ossos , és un titella manipulat per un actor, Luis Bermejo, i els altres actors es comporten en molts moments de l’acció com a titelles, reprodueixen els seus moviments.
Aquí jo volia seguir un doble camí. El nino va aparèixer perquè simbolitza el que som nosaltres mateixos, els actors i creadors de Penumbra. En Luis, l’actor que assumeix el paper del nen, no és una altra cosa que ell mateix epxlicant les seves pròpies pors, i m’agradava la idea de desdoblar a l’actor en un mateix personatge que són dos. I caram, tant sent personatges com persones, tots som titelles a la vida. I fins que no tires del fil no et converteixes en persona completa. En

Tria entrevista