Josep Galindo parla sobre La Maternitat d'Elna

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Josep Galindo.

Expliqueu que la idea de portar a l’escenari La Maternitat d’Elna va sorgir de la Rosa Galindo...
La meva germana li va portar el llibre La Maternitat d’Elna d’Assumpta Montellà al Pablo Ley. Bona part dels esforços de la nostra companyia (Projecte Galilei) els dediquem al treball i el teatre de la memòria històrica i a ella (Rosa Galindo) li venia molt de gust explicar aquesta història. El Pablo es va llegir el llibre i li va encantar, me’l van passar a mi i això ja va ser una trampa...

Perquè?
Tots ens vam enamorar del llibre i de la història. Abans de tirar endavant vam contactar amb l’autora i la sintonia amb ella va ser molt bona. El Luc-Olivier Sánchez també va estar des del principi en el projecte. La Rosa i ell tenien previst fer un concert, però els faltava el motiu i quan van descobrir el llibre, van trobar aquest motiu. Amb el Pablo vam pensar-hi molt sobre com podia ser un espectacle tan delicat. Té una temàtica que no li pots posar més pa que formatge ni de broma. Ha de ser molt net, molt sintètic, respectant el teixit sensible que té una història com aquesta.

Partint d’un text que no és teatre ni novel•la, teníeu moltes possibilitats artístiques. Com vau apostar per aquesta fórmula?
Una feina que ja hem fet amb el Pablo amb altres històries, com Homenatge a Catalunya, és l’activació escènica de textos que són narratius de base. Vam decidir posar la veu i la paraula, tal com recull el llibre, en una dona metafòrica que ens fa seguir el fil de la història. A partir d’aquí vam entendre que estàvem explicant el conte de la nostra retirada en el moment en què cau Barcelona. La retirada és tan bèstia que desborda les autoritats franceses, que segurament no ho tracten de la millor manera perquè esperaven que creuessin la frontera 50.000 persones i en creuen 500.000 i no se’ls acut o no poden fer més que posar-los en els camps, que són platges com les d’Argelers i Sant Cebrià, amb la tramuntana i en ple hivern, un desastre. I no és només la duresa de les condicions climàtiques o de subsistència, sinó també el dany ètic i moral de veure’s ja no com a un refugiat polític sinó com una mena d’empestat i caient en camps de concentració. Ho veiem com a un conte de la guerra i de la retirada a partir d’aquesta història de llum que aporta l’aparició d’Elisabeth Eidenbenz en els camps i de la creació de la maternitat, que és el fil rector de la història. La mirada que fem és així de senzilla. Crec que el motiu de la bona rebuda que ha tingut l’espectacle allà on ha anat és aquesta mirada tan humil, que posa la història per davant de qualsevol acte de preciosisme dels intèrprets. No volíem caure en dramatismes ni dramatitzacions excessives, sinó trobar el punt just. No volíem generar un melodrama o una tragèdia mal agafada.

Parlant de la guerra, corríeu aquest risc...
Hagués sigut molt fàcil relliscar fins aquí, però ens nodríem d’aquest impuls de les persones que ho expliquen amb la distància, que han estat allà. Sí que hi ha moments en què es poden sentir més tocades quan s’expliquen coses que no estan solucionades en la memòria ni en el record, però que tenen aquesta senzillesa que dóna la distància, on una cosa molt dramàtica és una cosa molt simple i el moment més emotiu no és el més dur. T’emociona més recordar quan vas sortir de casa teva i vas entendre que segurament no hi tornaries mai més que no el moment en què estàs en el camp. Llavors estàs caient en la dramatització. Hi ha coses que tenen en elles tan dolor i són tan dures que ficcionar-les en excés les fa banals i ridícules en lloc de fortes i reals.

El mateix títol de l’espectacle ja deixa clar que us heu centrat en aquesta història...
En el conte hi ha tres mirades: la mare que fa el viatge i viu l’experiència de la maternitat, el personatge de l’Elisabeth i un epíleg amb un darrer personatge, que és la mirada contemporània, una hereva de la història i qui ho està explicant tot, com una nena que juga a recordar què els va passar als seus avis i pares.

Perquè vau apostar per una sola actriu per interpretar els tres personatges?
El projecte va venir de la mà de la Rosa i ja estàvem treballant en fer un espectacle per a ella. Vam entendre que part de la senzillesa de la història estava en que fos ella sola. Si comences amb duplicitat de personatges és fàcil caure en la dramatització i en el clixé. Era molt més senzill, bonic i poètic anar a la veu singular, que adoptés una sèrie de mirades però a partir de la mirada d’una dona, que és qui explica la història, com a element més fràgil en aquest tipus de situacions, juntament amb els nens. S’explica molt la guerra a partir de la èpica dels soldats, però en el fons, les dones sustenten la història, l’expliquen i pateixen el col•lapse d’una societat. És tan dur viure això com lluitar en un front. Treballant la memòria històrica i especulant al voltant de la nostra Guerra Civil és molt fàcil entendre i empatitzar amb moltes altres guerres contemporànies.

La música juga un paper clau dins de l’espectacle. Quins criteris vau fer servir per triar els temes?
Vam fer una recerca molt oberta de temes que es movien entre la música popular i la culta, volíem que hi hagués un ampli espectre representatiu a nivell cultural de l’essència catalana, del país que s’abandona, i del país que es trepitja, l’entrada a França. Volíem que la música reflectís aquest viatge. Es canta en alguns moments en català, però gairebé tota l’estona en francès. Ens serveix per suggerir poèticament aquesta immersió cultural del personatge.

Quina funció tenen les golfes plenes d’objectes de l’escenografia?
Desembolicar els regals de la memòria. Són petites coses, totes reals, amb un vincle. Són elements de joc que pertanyen a la història i a l’anàlisi dels elements que estan en aquesta història. En fem l’ús més simple possible amb petites accions simbòliques que ens ajuden a fer volar la història i a entrar en aquest univers poètic, com la caixa de fils de colors, els baguls de la partida o el pitxi de l’Elisabeth, que era una icona per la qual se la reconeixia molt. En la seva recerca, l’Assumpta Montellà va haver de posar moltes veus juntes per trobar l’Elisabeth Eidenbenz, fins i tot la gent d’Elna no sabia la història de la maternitat. Quan veus que allà hi han nascut 597 nens saps que allò va més enllà d’una anècdota de guerra. Amb l’espectacle movem la màquina de la memòria del públic més gran i apropem una història a la gent més jove, per a la qual l’espectacle encara té més sentit. Deia l’Elisabeth que cal que la gent jove ho conegui per aprendre’n, encara que sabem que l’home no aprèn de la història, però la voluntat és aquesta.

En aquest sentit, comentes que per a la vostra companyia la possibilitat de fer teatre relacionat amb la història us dóna un plus de motivació...
Transmetre anècdotes de ficció pot ser molt interessant. Et mous en universos sempre simbòlics i hi acabes trobant el sentit. Però el fet de treballar amb fragments de realitat et dóna un plus de motivació i de sentit a la feina. Quan hi ha aquests moments en què costen les coses i que són més dures, t’adones que té un sentit estar fent aquesta feina. Però això és una opció molt personal. Hi ha molts tipus de teatre. El que nosaltres volem defensar des de la companyia és que aquest tipus de teatre que parla de la memòria i de la nostra història interessa, agrada i el públic va al teatre. Si no, un espectacle com La Maternitat d’Elna no portaria viu tres anys.

Aquest és el vostre primer espectacle...
Aquest va ser el primer projecte de companyia. Amb el Pablo Ley havíem fet altres col•laboracions, la primera, amb Homenatge a Catalunya, i a partir d’allà hem seguit treballant amb altres projectes externs i de la companyia, com Alícia ja no viu aquí i La Bella Dorment del Bosc. De fet, els tres projectes de la companyia estan encara en actiu.

Tots tres amb protagonistes femenines...
No hi ha hagut aquesta

Tria entrevista