Jordi Oriol parla sobre t-ERROR

Entrevista realitzada per Marta Armengol

L’obra tracta d’un autor teatral que té una crisi creativa. Hi ha una part d’autobiografia?
És totalment autobiogràfica. Em vaig trobar amb aquesta situació. No és el primer cop que m’encallava davant d’una pàgina en blanc. Bàsicament, això succeeix quan hi ha un encàrrec i et donen presses. Per a mi, l’escriptura és bàsicament un manual d’instruccions, un “input” per generar més material amb els actors, l’escenògraf, l’il•luminador... No entenc el text teatral com una cosa hermètica, que s’hagi de publicar. Quan haig d’entregar un text tancat i a més, per ara mateix, és quan succeeixen aquestes coses. Em vaig trobar bloquejat, amb una història que estava intentant construir però no m’acabava d’agradar, no estava fent una cosa artística, sinó un divertiment, no venia de l’estómac sinó que era una cosa mental. Estava fent servir unes fórmules que sabia que funcionaven, però jo no volia jugar a aquest joc, sinó viatjar cap a algun lloc desconegut, on potser trobaria una nova terra o potser m’enfonsaria pel camí, però si no anava cap allà, no seguiria el compromís que tinc amb mi mateix. Llavors vaig fer el clic i vaig decidir que en lloc de parlar de personatges que no coneixia, parlaria d’alguna cosa que coneixia: el meu bloqueig davant de la situació, davant d’un teatre públic que estem pagant tots. I amb aquest clic, dos dies abans dels assajos vaig decidir que volia escriure una cosa diferent, atrevida, que sortís de l’estómac i on em sentís bé.

Així que dos dies abans de començar a assajar vas canviar la història?
Vaig canviar totalment l’obra i vaig posar un protagonista que està bloquejat, em vaig posar jo dins de l’obra.

Tu tenies una altra història escrita que es titulava Eufemistes, com encara apareix al cartell del vestíbul....
Vaig anar cap a un altre lloc, amb uns altres personatges i uns altres motors. Alguns personatges de l’altra història recorden els actuals personatges, però molt modificats. Hi ha motors emocionals d’alguns personatges que he mantingut per poder portar, després de dos dies de no dormir, alguna cosa més o menys ferma pel primer dia d’assaig. No calia fer-ho perquè és evident, però els vaig explicar la situació en què m’havia trobat. Jo estic acostumat a treballar amb un equip proper i amb uns actors que ja saben que no tindran el text el primer dia i que s’anirà canviant a cada moment i que les seves propostes s’afegiran al text. És un treball en equip i no fas només el que et diuen sinó que participes en l’autoria de l’obra.

Has tingut cert marge per treballar d’aquesta manera amb els actors?
He intentat imposar-ho d’alguna manera, dins del tarannà hermètic que té la casa i que jo entenc perfectament pels temps de creació que hi ha i per tot el personal que hi ha al darrera. A més d’actors, escenografia, llums i ajudant de direcció hi intervenen tot un seguit de persones que estan al darrere i fan que tot això sigui molt més difícil de moure.

I amb un equip molt més gran del que tu estàs acostumat...
Sí. I és molt agraït per a moltes coses, n’he après molt. Però per altra banda, et trobes amb una mobilitat molt diferent. Potser m’estimo més treballar amb menys recursos però fer-ho d’una forma diferent. I saber que el dia de l’estrena no és el dia de l’estrena, sinó l’últim dia de funció. Les coses es fan no perquè quedin fixades sinó perquè tinguin moviment. És teatre, sempre es pot millorar. A mi m’agrada treballar-ho així, però entenc que aquesta casa funciona diferent. Jo he xocat amb això, sense cap tipus de trauma ni per a mi ni per a ells, però m’ha servit per reflexionar sobre el teatre i sobre la meva professió i la seva utilitat. En un context de crisi general on s’estan retallant coses tan necessàries com la sanitat, jo estic fent una cosa amb uns diners públics. Realment, val la pena? Canviaré la vida d’algú? Salvaré alguna vida? Aquest debat i aquesta crítica me’ls faig a mi mateix, però també hi ha un diàleg amb la casa, i per tant, amb l’ens públic, però és totalment necessària per a un creador i també els va bé als actors i a la resta de la casa.

Hi ha un punt de crítica, doncs, en el text?
Si, però criticant el mateix personatge del creador. És l’”alma mater” de la història, però per sobre d’ell hi ha uns productors i tot una gent que no saps qui són, però que t’han escollit perquè facis alguna cosa. Amb tota la llibertat del món, però tot i així, et planteges si t’has de comprometre amb aquella gent que t’ha escollit, amb el que tu mateix creus o amb el que creus que l’espectador voldria veure i sentir. I tot aquest debat et bloqueja.

Amb totes aquestes autoreferències, deixes la història una mica de banda...
Per a mi, la història és la crisi d’aquest personatge i els personatges que apareixen al voltant són els que té al seu cap i que vol col•locar a la història. Alguns volen ajudar-lo, però acaben fent el contrari i d’altres, són producte de la seva ment. És el que em passa a mi, els seus traumes es reflecteixen en els personatges que té al costat, la família, l’amic, els productors. Tots ells entren en una mena de somni en el seu cap i li van donant òsties perquè desperti i reaccioni. Això crea un debat. Són “inputs” per generar text i discurs.

Aquest bloqueig és el que et va fer pensar en el túnel del terror?
Això sortia a la primera obra, però justament el terror l’estava vivint jo i no els personatges. Havia entrat en un túnel i no sabia si en sortiria. A més, aquest túnel és de fira, era una forma de riure’m de les meves pors, d’allò que em fa por del meu voltant, coses de pacotilla. El que em passa a mi o al personatge, en el fons, no és de vida o mort, no s’acaba el món, no es mor de gana, no té un càncer, no és res realment greu, però per a mi ho era.

El túnel era, doncs, un intent de relativitzar el problema?
De sobte, et replanteges la teva vida, la teva professió, si té interès o no el que tu puguis dir i aquesta por és el que et frena.

A què et refereixes quan dius, en el programa de mà, que tots som errors?
D’entrada, que els personatges sempre estan escrits per algú altre. Tot el que puguem dir o fer ho reproduïm de coses que hem vist, que hem mamat de petits. Allò que ens feia tanta ràbia dels nostres pares de sobte, ho fem de la mateixa manera. Però també una doctrina religiosa, una campanya publicitària, a qui votem... Tenim molts prejudicis inculcats des de molt enllà. De vegades, penso que dic coses que venen de mi i en el fons, algú ho ha dit abans, jo ho he entès i ho estic dient com si fos meu, però no és veritat. Som una mena de vampirs. I errors també es refereix a què sempre estem intentant buscar la perfecció. Jo sempre he volgut fer la millor obra del món, però sé que cap no ho serà perquè després d’una, vindrà una altra. I error com a personatge en el sentit que escrius una obra que només podrà ser encarnada per uns actors, que els donaran vida. El personatge no deixarà de ser una cosa erràtica si no hi ha un actor que el fa parlar i li dóna ànima. El teatre no deixa de ser un assaig i error. L’obra evoluciona i depèn del públic que hi va, de com reacciona, de l’estatus emocional del col•lectiu, la catarsi que es crea. Mai no serà una cosa fixada i concreta.

Que no sigui fixa no vol dir que sigui errònia...
No parlo d’error en termes negatius, al contrari, parlo d’una cosa molt més positiva, una cosa erràtica. Els grans descobriments de la humanitat han estat fruit dels errors: el whisky, la descoberta d’Amèrica.

Un altre tema que volies tocar amb t-ERROR era l’ofici d’actor...
Aquí apareixia un nou element que era el fet de tenir una companyia estable en un teatre públic.

Això de treballar per a un teatre públic t’ha condicionat molt...
És el primer cop que hi sóc i em plantejo coses. Però com qualsevol cosa pública. Jo sóc autònom i pago els meus 300 euros al mes i quan veig que hi ha funcionaris que estan cobrant i poden estar dos mesos sense treballar per una baixa en un

Tria entrevista