Jaume Villanueva parla sobre La vampira del Raval

Entrevista realitzada per Àngels Castuera

Jaume Villanueva. foto: David Ruano.

Sempre vas imaginar-te aquest projecte com un musical?

Sí, sempre. D’una forma absolutamente inopinada, m’arriba una trucada de telèfon perquè visit una senyora que està en un convent-residència de monges i que vol parlar amb mi sobre l’Enriqueta Martí. Arribo l’endemà, a la senyora la traslladen a l’Hospital del Mar, està molt greu, aquell mateix dia mor. I quan surto del convent, me’n vaig a fer un cafè, me’n demano un, encenc una cigarreta i en obrir La Vanguardia em trobo una notícia així de grossa sobre l’Enriqueta Martí.

I no m’ho penso dues vegades. Jo coneixia vagament la història, sí que havia sentit a parlar de la mala dona, de la Vampira del Raval, però només perquè aleshores anunciaven una novel•la que va escriure el Marc Pastor. De manera que truco al Josep Arias, un advocat que va fundar la companyia Octubre Teatral, molt prestigiós en la seva professió, un senyor molt gran i acèrrim seguidor de Marcel Proust o Pio Baroja, i li encarrego que escrigui això en forma de musical. En quatre mesos ho té enllestit i alesmores comença un llarg pel•legrinatge pel Teatre Nacional, el Teatre Lliure, i altres teatres de Barcelona; hi ha fins i tot un moment d’atenció molt gran per part del Romea, que en acabat canvia del director i se’n va norris….I aleshores ens apareix aquesta oportunitat, gairebé per casualitat… I és clar, si l’espectacle es diu La Vampira del Raval, el seu teatre vehicular és el Teatre del Raval.

I un cop vam tenir el text i el teatre, vaig trucar l’Albert Guinovart, a qui sembla interessantíssim el projecte, i que de seguida es posa a escriure les cançons.

Aquest periple per teatres es déu haver fet dur.

Sí, hi ha hagut problemes de tota mena i color, això ha estat una odissea, però em sento molt privilegiat perquè hem viscut tot el procés de creació del musical. Hi ha molts pocs directors d’escena que puguin tenir una vivència d’aquestes característiques: començar una història que arranca amb una trucada telefònica i es constata en les pàgines d’un diari, i després veus com ha cobrat vida, amb un repartiment extraordinari, el que no hauria imaginat ni en els meus millors somnis, i un equip tècnic i artístic magnífic. L’experiència és aclapardora.

El text, tant el dit com el de les lletres de les cançons, és molt dur, no admet cap concessió, i a més s’utilitza un dialecte, el barceloní de l’any 1912, que encara col•loca l’espectador més fácilmente en el temps i el context de l’Enriqueta Martí

Això ho hem recuperat de l’Ignasi Iglesias. En això el Josep Arias Velasco ha fet una feina de documentació extraordinària per definir l’idiosincràsia de tots els personatges reals que conformen aquesta història.

I que els fan més creïbles.

Sí, tot i que la primera lectura no va ser fácil. M’ho comentaven alguns actors i actrius….Però un cop posat dret i en escena, aquesta parla col.loquial funciona. I sí, les lletres de les cançons són molt dures però és que el musical és duríssim. Per això vam voler transformar-ho en comèdia. Perquè si es fa un espectacle amb aquesta història i res més, segurament duraria tres minuts, perquè és molt dura. En canvi, en trivialitzar-ho tot, en frivolitzar-ho, en donar-li el to de comèdia, en molts moments de farsa grotesca que jo crec que en moments s’assembla a Franz Lear o Valle Inclán, jo crec que fa que la història sigui més profunda i més entenedora. I em consta que la gent que s’ho passa bé i que disfruta, que riu i tremola perquè hi ha escenes de tots colors, es plantegen què és el que han vist quan han arribat a casa seva.

Dius que no hauries imaginat aquest repertori ni en els teus millors somnis. Primeres espasses de l’escena catalana trepitgen el teatre del Raval. Creus que això ajudarà a projectar aquesta sala?

Buf, els actors han arribat després d’una mena de travessa atlàntica d’aquestes que creuaven el cap d’Hornos. Hem hagut de vèncer molts obstacles, però crec que cada cop que n’hem salvat un, això ha anat a favor de l’espectacle. I jo no crec gaire en aquestes coses, però així com els sants fan miracles, crec que els monstres (i l’Enriqueta Martí era un monstre) també en fan. I aquest n’és un: haver fet que ara es pari tota l’atenció en aquesta plaça del Padró. És que fins i tot estan arreglant la plaça, i crec que qui ha teixit el tapís de somnis de La Vampira del Raval és l’Enriqueta Martí. S’han produït coses que s’escapen a l’enteniment, sincerament i a la comprensió. Ja t’ho dic, jo no hi crec en aquestes coses, però hi ha una mica de misteri, de poders que estan darrera d’això.

Dius que l’Enriqueta Martí és un monstre, però els personatges que l’envolten no són angelets. El monstre no treballava sol.

Els monstres són bons. A més, l’Enriqueta és un monstre de les acaballes del Romanticisme i per tant està condemnada a ser bona. I crec que l’obra, paradoxalment, l’ha escrita un advocat, i el que nosaltres representem és el judici a l’Enriqueta Martí. I ella, que no surt innocent a ulls de l’espectador, està envoltada d’uns personatges que utilitzava els seus serveis i l’utilitzava a ella: l’aristocràcia barcelonina i també la madrilenya li reclamaven serveis. L’Enriqueta no hauria existit sense els seus clients, uns clients que desapareixen, i això està molt ben explicat a l’obra, tant bon punt es coneix la llibreta famosa que l’Enriqueta, o Madame Henriette, conservava. Una agenda on, com a pròspera comerciant barcelonina escriu el nom dels seus clients, els serveis que els hi va oferir, la data i el preu de la feina feta. L’agenda desapareix a mans de Millán Astray, que tots sabem en quin personatge es va convertir.

I malgrat que la llibreta s’ha perdut, era vox populi que els prostíbuls infantils existien. Al carrer Joaquin Costa n’hi havia tres, segons m’ha dit a mi gent del barri, i les mateixes mares prostituïen els seus fills. No es pot justificar res, però s’ha d’entendre la misèria amb al que es vivia. En aquella època portaven nens de 12 anys a lluitar a l’exèrcit i amb cinc treballaven 14 hores als vapors. Si amb cinc anys servien per treballar, amb vuit n’hi havia que estaven acostumats a proporcionar plaer. Els segrestos estaven a l’ordre del dia i poca gent els denunciava, perquè molts pares pensaven que en qualsevol lloc el seu fill estaria millor que a casa, i que, desgraciadament, era una boca menys per alimentar.

I en una època en què la sífilis i la tuberculosi estaven a l’ordre del dia i encara no s’havia descobert la penicilina, els moribunds feien el que fos per guarir-se. I això es continua practicant: als països subdesenvolupats el tràfic d’òrgans infantils estan a l’ordre del dia…Dins les venes, vida és sang, canta l’advocat Vallvé després de prendre la sang d’un nen, i el preu de la vida es paga amb sang i la sang es paga amb diners. És una societat mancada de moral que s’assembla molt a la nostra

De fet, la cançó de Quines penques té una lletra perfectament vigent. Sembla ideal per a un gag del Polònia

Algú m’ho va dir en sentir-la, que semblava l’himne dels Indignats de la plaça de Catalunya. O sigui, que cent anys després de que empressonessin a l’Enriqueta, els poderosos continuen essent els únics que es permeten comprar el que necessiten. Tenim molts avenços tecnològics i hem arribat a a Lluna, la societat és la més opulenta que s’ha conegut mai, però sembla mentida que estiguem al cap del carrer.

Utilitzar titelles pels personatges dels nens era una manera d’alliberar qualsevol nen de representar una història tan sòrdida?

Ah, no, jo ja havia treballat en altres espectacles amb un combinat de titelles i actors de carn i ossos. Ho vaig fer amb la posada en escena d’Amor de don Perimplín con Belisa en su jardín i compto amb la Valentina Raposo, que ja va fer el Lorca, i que és de l’escola dels grans Pepe Otal i Herta Frankel. I com que voliem donar a l’espectacle un aire de varietés, de teatre cabaret, de burlesque, que és el gènere que estava

Tria entrevista