Xavier Albertí parla sobre Traïció

Entrevista realitzada per Sonia Lagunas

Per quin motiu decideixes tractar un tema com el de la traïció?
La decisió no ve des del tema, la decisió ve sobretot des de l’autor i ve des d’una companyia com “Cae la sombra”, en que ens hem dedicat sobretot al teatre contemporani.

Fa relativament poc vam fer a l’espai lliure un text de Pasolini, Orgia, de principis dels setanta i ens semblava important tractar d’una manera o d’una altra la figura de Pinter, una figura essencial per entendre la creació de la nova dramatúrgia, que els crítics anomenen “els camins cap a l’antidrama”, cap a l’antidrama burgès i Pinter és una figura substancial, n’hi ha moltes obres de Pinter que agafaria amb molt de gust.

Però, per què aquesta?
Realment Traïció s’ha convertit en poc temps en una de les obres claus de la dramatúrgia pinteriana, primer perquè és una de les obres més assequibles al gran públic (aquesta és una obra d’integilibilitat clara i diàfana) i després perquè és una obra que té una peripècia curiosa, quan es va estrenar Traïció, va ser un gran fracàs i més tard s’ha convertit, segurament, en la seva obra més representada. Va ser un fracàs, perquè molta gent va creure que el que feia Pinter amb aquesta obra era una història d’alta burgesia, d’infidelitats i prou i fins i tot, que aprofitava el teatre per a fer un repàs a alguns esdeveniments de la seva pròpia vida.

I en realitat de què es parla?
Del que es parla en aquesta traïció és precisament de les traïcions que ens fem nosaltres mateixos. L’obra situa als personatges en una franja d’edat molt concreta: entre els trenta i els quaranta anys, que és una dècada en què la major part de gent pren una posició en el món, és una franja de la vida en la que encara arrossegues les il·lusions, (molts cops, utòpiques de la joventut); i comences a entrar en l’edat madura a on allò que havies d’aconseguir, es suposa que ja ho hauries d’haver aconseguit en aquesta dècada.

Ja no es tracta de què seràs, sinó de què ets...
Exactament. I del que parla aquesta obra precisament és d’això, de la pèrdua de les expectatives, de complir els paradisos que un mateix imagina, parlo dels paradisos perduts, de les traïcions que un es fa a sí mateix, del disseny i de la imaginació de la vida que cadascú es fa, però tot aplicat amb una estètica d’una eficàcia absoluta, sobre una falsa aparença d’història de triangle amorós

Quina traïció és pitjor: la d’un matrimoni, la d’una amistat, o la d’un mateix?
Pinter és un gran radiògraf de la nostra contemporaneïtat, ell sap que la institució del matrimoni és una institució a on s’han aplicat moltes tècniques de control polític dels individus. La societat va inventar el matrimoni en un moment determinat, bàsicament per controlar el desig de la dona, un desig que era perillós i desconegut per a una societat masculina; en un altre moment, el matrimoni ha estat la garantia de la pervivència d’unes classes socials i de referències sobretot econòmiques. A la nostra societat contemporània perviu un mecanisme moralitzat del matrimoni, però al mateix temps hem aprés a conviure amb una idea de certa llibertat. Pinter que sap això, parla del matrimoni amb una lectura clarament política, sap què hi ha darrera dels contractes matrimonials, contractes polítics, contractes de poder, no només emocionals, sexuals i sentimentals, sinó econòmics i polítics (en el sentit ideològic de la paraula), de com un pren decisions sobre el control i el poder dels altres. Ens presenta tres figures que intenten controlar, exercir poder sobre els altres: el marit sobre la dona, la dona sobre l’amant, l’amant sobre el marit, etc., etc...

Per què decideixen divorciar-se tant tard l’Emma i el Robert?
Perquè no es tracta d’una relació afectiva. Tampoc ho és la relació entre l’Emma i el Jerry. Quan Jerry es declara a l’Emma el que li diu és: “t’hauria d’haver fet meva en el moment en què anaves a casar-te i després entregar-te al teu marit”, no li diu t’hauria d’haver fet meva perquè t’estimo i impedir aquesta boda. Perquè aquesta relació sexual amb l’Emma és una forma d’articular una contrarelació amb el seu amic, és una forma de superar allò que aquests dos amics tenen com a rivalitat. Són aquests mecanismes incontrolats que tenim tots dintre de gelosia, de poder ser més que els altres.

Però, a l’Emma qui l’interessa és el Jerry.
Emma és un personatge molt fred, que estima al seu marit, que estima el seu amant, però que d’això no en fa una manera de coaccionar la seva pròpia llibertat. Sap diferenciar entre sentiments i opcions vitals. Ella intenta crear una llar amb el seu amant, però se n’adona que el seu amant no deixarà mai a la seva dona i als seus fills. Quan veu això clar, és quan aquesta relació s’acaba.

Qui és més valent de tots tres personatges?
L’Emma, ella diu al seu marit que el seu amant és el Jerry.

Penses que en Jerry creu que val la pena haver traït al seu millor amic per la seva relació amb l’Emma?
Aquest és el gran problema del Jerry. Ell és un personatge molt més passiu que l’Emma o el Robert, va a remolc, es deixa estimar. Jo crec que el que ell pot sentir al final de tot és el fracàs d’una part petita de la seva vida, que és una aventura que va tenir amb la dona del seu amic. L’importa molt més el fracàs de la seva amistat amb el Robert, que no pas el fracàs d’aquesta relació sexual amb la seva dona.

A l’obra es parla de la importància dels records. Hi ha un moment en què l’Emma diu al Jerry: “l’altre dia vaig pensar en tu, és agradable recordar”
En Harold Pinter tota la realitat està lligada al passat, al record. Això és una fórmula dramatúrgica que ve de molt lluny. Està molt lligada a la idea del record com a creador de la realitat contemporània. Pinter és un autor que estranya sempre la realitat, perquè el món del record és més present que el present, ens parla de la incapacitat de viure el que som perquè encara estem pensant en el que volíem ser.

El Jerry manifesta amb orgull el fet de que ningú estigués assabentat de la seva relació amb l’Emma. Tot i que més tard no sembla que hagi estat així.
Es parla molt de la tipologia d’aquests personatges, de la seva pedanteria, l’interessa molt més el valor simbòlic de l’engany, la màscara, què no pas les emocions que hi hagut darrera.

Has captat la importància dels silencis en els textos de Pinter.
L’escriptura de l’autor és molt precisa amb el silenci i la pausa. De fet, quan Pinter va dirigir l’estrena de Traïció, un periodista li va preguntar que si havia canviat el text muntant l’obra, ell va contestar que només va canviar una paraula i una pausa. La pausa sempre serveix per donar un temps a l’espectador.

El que més t’atreu d’aquest autor.
El que més m’atreu és la seva precisió dramatúrgica, sap donar a cada paraula un valor simbòlic, un valor de profunditat analitzadora.

El més difícil per dirigir un text de Pinter?
Dirigir és sempre molt difícil. Però, potser precisament aquesta, la dificultat del llenguatge.

A moltes obres de Pinter es repeteixen elements o temes com ara el fet de que apareguin “dues persones a una habitació”, les parets reben molta importància com si ens anessin a donar la resposta del què passarà, tu has volgut marcar això amb la teva escenografia?
Els ambients pinterians, la casa d’ells, el pis a on es produeix la relació adúltera, a un bar... Són espais que es converteixen en veritables testimonis d’allò que s’està produint.

El vestuari no és fidel a l’època.
Exactament, ni molt menys. El vestuari dels anys setanta ens pot resultar llunyà i no volia que l’espectador trobés als personatges llunyans, però en canvi sí m’interessaven les parets amb paper pintat d’una època molt determinada.

Per què només es sent sencera la cançó al final de l’obra?
El mecanisme és perquè aquesta peça musical comença amb un ritme percussiu que imita molt al rellotge, és un mecanisme que si vas escoltant sembla que hi hagi el pas del temps, el pas del temps que es desencadena amb

Tria entrevista