Marta Angelat parla sobre Cock

Entrevista realitzada per Àngels Castuera

Marta Angelat.

Com vas arribar a aquest text? O com va arribar el text a tu?
Bé, jo busco molt per internet i a llibreries de teatre i en una d’aquestes recerques vaig trovar-mea mb aquest títol, Cock, que, sincerament, em va sorprendre. El primer de tot, el títol. I hi vaig voler investigar. I quan vaig veure que s’havia fet en un lloc seriós com el Royal Court, vaig entendre que no podía ser una animalda. I aleshores vaig comprar el text, el vaig llegar i vaig decidir que el volia muntar.

L’autor, en Mike Bartlett, diu que s’ha de posar en escena sense escenografia. A pèl.

Sí, ell ho proposa i a mi em va semblar interessant. Tampoc no hi ha cap acotació. Evidentment, pel que diu el text et pots imaginar una sèrie de coses però podries fer-lo pasar a llà on vulguessis i les accions podrien ser com un volgués. Fer-ho totalment despullat vaig pensar que era massa dur, i simplement vam introduir uns cubs a l’escenari. Són elements on els actors poden seure i fer coses que no són senzillament estar drets. Però hem respectat la voluntat de l’autor de no posar objectes ni fer mimica. Totes les accions s’havien d’obviar.

I primer no sabiem com s’havia de fer això, o què passava quan es feia. Però ens n’hem adonat de que el text és molt potent i la gent entra de seguida en el codi i no troba a faltar coses que veu en altres posades en escena. No vol dir que sempre s’hagi de fer així, però aquesta peça demostra que es pot fer perquè el text i la situació són el que importa.

Hi ha un moment, per exemple, en què els actors están prenent vi però no hi ha ni gots, ni ampolla, ni fan veure que beuen, evidentment. Diuen: està bo però res més. I de fet, això és anecdòtic en la funció.

I el fet que no hi hagi acotacions t’ha obligat a estructurar la peça d’alguna manera

La peça està estructurada en escenes, que són diàlegs. Les acotacions dels autors són sempre indicacions que pots saltar-te, si et convé, jo ho he fet. Però quan no n’hi ha, et dóna un marge de llibertat molt més gran, perquè a moments t’adones de que un mateix text pot dir-se amb diferents accions, valdria el mateix fent una cosa o fent-ne una altra. I això té força gràcia perquè la feina és la de triar i decidir. I el fet de no tenir res obliga a que els actors es vegin obligats a ser molt expressius corporalment.

Només pel títol de l’obra, podriem pensar que aborda el sexe de forma provocadora. Però en realitat fa una dissecció de les relacions entre les persones.

El títol el vam mantenir en anglès perquè en aquest idioma, la paraula té un doble significat com a mínim. La traducció de la paraula és gall però també s’utilitza per dir-li de forma col•loquial al membre viril. I està bé que tingui aquest doble significat que si traduiem, perdiem en part. Aquí també es diu polla d’aigua a la gallina en determinats llocs. Però no s’utilitza en general, i per això ho vam deixar en anglés.

Però aquest títol és només l’objecte del desig. Evidentment l’obra no parla d’això, sino de la manera com ens relacionem, de la manipulació a les relacions, de les relacions de poder, del xantatge emocional, i de la identitat sexual. El perquè hem tingut la necessitat al llarg de la historia d’etiquetar les coses, els gèneres i dir que un és gai o hetero i només això. L’autor va una miqueta més enllà i diu que perquè això, que no cal, que el que importa és la persona i no cal definir-se sexualment.

Segurament és per això que de vegades veus al John, el personatge que s’enamora d’una dona quan fa deu anys que té un nòvio, com un cagadubtes covard, i de vegades com una víctima de les pressions dels seus dos amors.

Hi ha una barreja de les dues coses. Jo pensó que el del John és un personatge que a la vida existeix. Ell no tindria cap problema amb les seves dues relacions. Ja li va bé ten ir la noia i el noi. I no enganya…Bé, sí que enganya perquè no diu exactament la veritat. Però no la diu perquè els altres l’obliguen a escollir: o ell, o jo. Però si ell pogués mantenir aquesta situación estaría encantat i no tindria cap problema. Els que li ho ocasionen són les parelles, que l’obliguen a definir-se.

I especialment exigents en aquesta necessitat de definició són els altres dos homes de la funció, el nòvio i el pare del nòvio. Segur que és molt normal a la vida real però sobte trobar-s’ho damunt de l’escenari.

Això em va fer molta gràcia de l’obra perquè en Bartlett dóna a aquesta parella de personatges el rol d’una familia convencional. A mi el paper del pare em recorda una mica al de la sogra típica i tòpica. La que només es preocupa de que al seu no li facin mal. I aquesta mena de canvi de papers vaig pensar que estaba molt bé. I en definitiva, al final de l’obra l’espectador també comprova que els problemes de convivencia en una parella i la dominació es poden produir igual amb una relació entre dos homes, dues dones o una dona i un home. No depén del sexe, sino del rol que un té dins de la parella.

El final de la funció és força dur, veus la manipulació portada a un extrem molt extrem, i que el que ens ha fet riure mitja hora abans és, en realitat, un problema molt seriós. Si l’obra tingués un altre to, del problema que es tracta en podriem fer un drama. Però no és el cas.

La ironia, la acidesa, el sarcasme están molt presents en l’actitud dels personatges, especialmente en el de H, la parella del John que interpreta Albert Triola. Es pot definir Cock com una comèdia


En alguna banda he escrit que aquesta peça és de difícil classificació. És una comèdia? Sí, és una comèdia i a la vista del resultat de com s’ho passa el públic això és evident. Però també té alguna cosa més que no tenen les comèdies, i no podem dir que és un drama, tampoc. Jo crec que l’acidesa, la manera de tractar els personatges, els fa tornar una mica patètics al llarg de la funció. Al final de la funció, quan la noia marxa ( i tinc la sensació que ara estic parlant massa), els personatges han assolit ja un nivell de patetisme ferotge. No sé si dir que s’han tornat dolents, però el cert és que s’han volgut aprofitar tots de la situació. Jo crec que és una comèdia especial.

Creus que la Mar Ulldemolins i el Pau Roca s’hi han posat especialment en aquest projecte perquè també poden mostrar la seva vessant còmica?

Home, els dóna l’oportunitat de fer uns papers que fins ara mai no havien tingut l’ocasió de poder fer… Però al marge del seu paper concret, l’obra ens va agradar molt fins el punt de decidir fer companyia i arriscar-nos. El cert és que tots quatre papers están molt bé… són agraïts i lluïts, i aixpo en teatre avegades ho torbes a faltar. Perquè està bé fer papers difícils, però si no és agraït, és molt més dur de fer.

Però están molt còmodes en els seus papers, gens estripats. L’escena en la que ell descobreix què és fer sexe amb una dona, per exemple, fa gràcia però no està feta per fer riure.

No hem volgut mai forçar moments que fessin riure. Al text n’hi ha, quan ho feiem ja ho veiem però la intenció no ha sigut la de fer gràcia, sino trobar la verosimilitud de la situació, el personatge i el problema que té en un moment determinat. I a l’escena que et refereixes vaig veure que no podiem fer una cosa realista, perquè aleshores es convertia en una mena d’obra teatral porno i a mi no em resultava interessant. La gràcia de l’escena era que no es veiés res però es veiés tot i la solución pràctica és molt efectiva, perquè sense veure res és com si fossis allà.

Tria entrevista